Un cistell de cireres tot just després de collir-les
El sol escalfa amb radicalitat. Un serè suau bufa de ponent. L’abundància d’herba és palesa arreu. Això és molt bo, em diu el Josep del Bellardó, perquè vol dir que les collites estan assegurades. Ha plogut. Hi ha saó. Tanta humitat desperta la pugó que devora fulles de fruiters. Els ametllers en pateixen la seva intrusió. Les màquines van i venen en un dia quiet. Ensulfaten per matar la pugó. Que ningú s’esveri. Ensulfatar no és un pecat ecològic.
Les males herbes tenen dret a existir però també se les pot eliminar. No cal l’aixada o l’aixadella. En un dia es pot fer fora dels sembrats i de les vinyes, també dels fruiters, aquell cuc diminut, esqueròs, brut, que arruga les fulles deixant-les cargolades i pansides. Mortes.
Ja fa quatre setmanes que omplo cistells de cireres cada dissabte. No és cap explotació. Simplement és haver plantat uns quants cirerers campaners, al costat d’una cabana o al mig d’un olivar, una fila en una terra mig esguerrada on no hi cap res més. Avui ha estat possiblement l’última tanda. L’Espasa ho té tot previst. Havia cobert amb una borrassa verda, ben alicatada amb fil ferros senzills, el petit cirerer que madura a l’última hora. Les cireres són dures, grasses, fortes, dolces. Les millors. Hi ha situat un banc arrepenjat a la paret de la cabana per si feia falta.
No ha calgut. En una hora n’hem collit una cistella com les que es treuen per anar a buscar bolets, les grans, les que ho poden encabir tot. Els penjolls de cireres mostren una vermellor rotunda. N’hi ha tantes que s’han de collir de dues en dues o de quatre en quatre. Tots els brots cap a la cistella. Ja els destriaran a la taula. El que importa es avançar, descarregar el cirerer d’una càrrega que ja no suporta.
El verd espès i el vermell de les cireres és una combinació autèntica, natural, supèrbia. Sota l’ombra de la borrassa el silenci és absolut. Els ocellots canten a la llunyania. Esperen. Però no hi seran a temps. La veu és que s’ha de collir en qüestió d’hores. No s’ha de donar temps als moixons que es poden cruspir en uns minuts el que ha estat cuidat durant mesos.
La natura és molt sàvia. Però l’home intenta comprendre les seves dèries. La lluita per recollir el que un ha sembrat o ha plantat és eterna. Les bèsties volen tenir el seu botí. Però sempre arriben tard si la precaució és l’adequada. És qüestió d’hores o de dies. El calendari el marquen lews circumstàncies. Cal llevar-se d’hora o anar a dormir tard. En aquests dies de primavera tardana es prenen les decisions definitives. Cal estar despert, aprofitar la llargada del dia, no perdre cap oportunitat.
La cistella està plena. En queden encara dos o tres més al cirerer. La borrassa queda oberta. No hi ha més temps. Les campanes toquen les dues de la tarda. El dinar espera. La gran cistella ja està plena. Ara comença el repartiment per veïns, amics, parents i gent diversa. És important collir-les però encara ho és més distribuir-les amb discrecionalitat. Gran dia.
Quina pau llegir aquest relat…gràcies!
Que no et quedi en un calaix aquest article tan bonic. Cal posar-lo a punt pel teu proper llibre, però… acompanyat de les teves fotografies !
Remanar les cireres i repartirles be!
Excel.lent!