Una plantació recent d’olivers intensius.
L’oliver va i ve, s’imposa massivament o es retira discretament per raons diverses. Mai desapareix. Ara torna una implantació tan massiva com la que visqueren les terres de la Segarra i l’Urgell en temps de Carles III. L’oli no ha marxat mai. Forma part de la fesomia de la civilització mediterrània. Què seriem sense l’oli? Una altra cosa.
Els freds i les sequeres de fa més de mig segle obligaren a arrencar-ne moltes partides. Eren els temps de la duresa de la postguerra. No plovia i les gelades siberianes. Moltes cases tancaren i marxaren tots a ciutat. Els camps d’olivars es convertiren en prats per sembrar. L’absència de la mà d’obra començava a ser determinant.
L’oliver, com la vinya, els fruiters necessiten atenció. En anys de bones collites es necessitava molta gent per recollir totes les olives amb la raspa, rama a rama, arbre a arbre, amb boires i vents glacials, de novembre a gener. Aquells hiverns eren durs per tothom. Pels que collien manualment les olives i els que acompanyaven en parar amb borrasses cadascun dels arbres. Una feina pesada i llarga en dies curts i freds.
En quedaren molts dempeus i anaren subministrant l’oli pel gasto i per vendre’l a través del sindicat. Semblava que seria un arbre testimonial i concentrat en partides on no s’hi podia fer res més. Aguantaven el tret diferencial de parts del país amb molta personalitat.
Dos fets canviaren el paradigma de l’oli de la terra. Plantar-los petits, amb hormones incorporades, arrenglerats, espesos, com si fossin eixides de vinya. La novetat es que podien ser collits en màquina. S’havien acabat els hiverns hostils, amb fred al cos i fred a les mans, sentir com queien les olives rebotant a les borrasses una a una.
L’altra innovació ha estat l’aigua repartida amb el gota a gota en temps predeterminats, des del maig a l’octubre. Les collites assegurades. La producció s’ha multiplicat per deu i la feina s’ha mecanitzat. No és novetat veure llargues i extenses plantacions d’olivers pel territori. No dona feina. Només cal controlar l’aigua i decidir quan és el temps oportú per collir-les. En un dia es pot fer el que abans calia una colla de gent tot el dia durant setmanes i setmanes.
Però els secrets de l’oliver són els de sempre. Surt la rapa al mes d’abril i maig, floreixen, es purguen elles mateixes de tal manera que als voltants de Sant Joan, en plena sega, les flors grogues cobreixen el terra dels arbres com si fos un a catifa groga. És el moment de mirar a dalt i no a terra. Lo grogor no fol dir res. El que importa és si la porga ha estat l’adequada i queden aquelles olives insignificants que es queden arrapades a les branques.
Només llavors es veu si hi haurà bona collita o collita regular. En cauen moltes més de les que queden. Però no cal preocupar-se en aquests dies de porga. Sembla que en queden poques però no és així. Quan un planta espès o veu molts fruits apilotats en un arbre el millor es aclarir-ho, netejar-ho, donar àmbit als ínfims fruits perquè puguin créixer fins a la seva plenitud.
L’aigua del Segarra Garrigues, la mecanització per plantar i collir, les tècniques més modernes han obert un període daurat de l’oli al país. Els productes es refinen, es treballen amb la saviesa dels entesos, es comercialitzen amb més protagonisme del productors.
Passejar aquests dies per trossos plantats amb els criteris nous té el gran avantatge de l’abundància. L’aroma, la intensitat de la conversió del blanc al verd i al groc del terra, són els mateixos. La diferència és que aquest producte que ha estat un dels eixos centrals de la cultura mediterrània arrenca ara amb una nova vitalitat i optimisme. Unes noves classes mitges emergents es troben en el món de l’agricultura. Més nivell adquisitiu, més temps per mantenir les tradicions culturals, més possibilitats de llegir i d’estudiar. Més llibertat.
Por un lado la maquinaria anula la mano de obra masiva y por otro nos dice el Sr. Foix que emerge una nueva clase media. No me cuadra. Algun olivo sabio me lo sabra explicar.
En cualquier caso un pais que tiene aceite (y del bueno), trigo y agua es un pais rico.
«Què seriem sense l’oli? Una altra cosa.»
Bufff…..per mi seria molt, molt difícil no tenir-ne.
L’arribada de noves tècniques al camp i per sobre de tot l’interés de grans grups financers, fins ara inexistents, ho cambien tot.
Un altre article bonic pel teu proper llibre, Lluis.
Unes noves classes mitges emergents es troben en el món de l’agricultura…
Un vell conte mallorquí venia a dir que les oliveres com que són molt velles, guarden secrets molt de temps i, si escoltes bé, te’ls diran.
En parlant, vaig sentir una de bona. Preguntant com ho sabia, em digué; «M’ho ha dit una olivera…»
«Compta! que les oliveres diuen moltes mentides, també».
Cal escoltar, però. Quan bufa un ventet, si t’acostes a una olivera vella i pares l’orella, sentiràs els secrets…