Rostolls tot just acabats de segar. Olor tendra, nova, radical. S’acaba el cicle dels sembrats.
Trepitjar els rostolls tendres, una mica humits, punxents, és una sensació que es produeix als vols de Sant Joan i fins a primers de juliol. Els blats i els ordis fan una mica d’angúnia tot just abans de la sega. Fa mandra travessar un sembrat quan està a punt de que les espigues torcin el coll i demanin ser tallades. Estan mortes però són vives. És el fruit que ja està llest per ser convertit en gra.
La màquina recollidora neteja l’ambient, destria el gra de la palla, fa que sigui transitable el terra que poc bans estava entortolligat per les espigues i les branques seques que mostren esgotament i que feien difícil el travessar els sembrats. El rostoll és una de les imatges més complertes que pot oferir un camp de blat. És el final d’un trajecte que començà en la grisor de la sembra, evolucionà amb els verds intensos de desembre i mostrà la seva maduresa quan a l’abril començaven a canonar assenyalant les espigues. La maduració canviava els colors i els grocs incipients quan el dia s’allargava i el sol rostia suaument els verds transformant-los en una grogor intensa, sense límits, àmplia i general.
Els rostoll és la fi del procés. La recollidora avença i va deixant rems de palla que seran embalats degudament per màquines que ho fan tot amb una persona que dona tombs i tombs des de que surt el sol fins que es pont. La sega no té horaris. Només pot ser condicionada per la moral humida d’una boira efímera o una pluja tempestuosa i intermitent.
Tot s’aprofita. El gra ja està en les tines dels que comercien els cereals a punt de ser enviats a farineres locals o llunyanes o bé a terres estrangeres. Però la palla queda. No va cara. Mai ha estat un producte valorat pels mercats. Però mai s’ha desaprofitat. Les bales van sembrant els rostolls o bé s’amunteguen en petites catedrals efímeres que semblen un monument a la productivitat dels cereals. Les bales s’esbarrien damunt dels rostolls o bé s’amunteguen en petites torres per facilitat el seu transport no sé sap pas a on. La palla no té un destí fix. La poden comprar des de la Provença o ser venuda a països centre europeus. També és adquirida per granges d’Aragó o de l’Empordà. No se sap mai. El negoci de la palla sempre m’ha semblat un misteri que només uns quants, els que trafiquen pensant a mig termini, en saben els secrets.
Extraordinaria descripción del maestro y Señor Lluís Foix.
Hoy mismo he paseado entre los rastrojos a muy primera hora de la mañana (antes de la salida del sol) después de la tormenta de la noche para buscar caracoles y ha sido un paseo embriagador para los cinco sentidos y el alma.
Lo recomiendo.
Tota una lliçó pel posar-la al capítol de Juliol del teu proper llibre.