La cruïlla de Francesc Macià amb Diagonal, lloc d’una trobada ocasional amb una amable senyora amb qui parlem llargament sobre el què passa a Catalunya
He trobat una senyora desconeguda al capvespre a la vorera nord de Francesc Macià. Diu que em coneix, que em segueix i que no està sempre d’acord amb les meves posicions. Però, afegeix, m’agrada parlar amb persones que discrepo des de l’elegància i el «fair play». Pensava que seria una conversa fugissera, ràpida, gairebé protocolària.
El fet és que hem estat enraonant més de mitja hora llarga en el lloc on la plaça Macià comença a dibuixar la seva curvatura, just davant la sabateria que inicia el trajecte fins al mític Sandor, lloc on la burgesia barcelonina encara s’hi sent còmoda malgrat la concepció Ikea de la cafeteria de gent que no necessita la feina, que viu de rendes o bé cabila sobre les contingències de tot plegat. La vida a Sandor és la d’un balneari de gent que no li passa res.
La senyora em diu que no era independentista i que s’hi ha tornat perquè el que Espanya està fent amb Catalunya no es pot tolerar més. Diu que li agrada parlar amb algú que li pot rebatre els seus arguments i perquè no discuteix la meva catalanitat. Es declara pujolista encara que admet les taques, les llànties, que l’ex president porta a la camisa, la corbata i el tratge. Alguns coneguts em saluden i se sorprenent de la animada conversa amb una senyora al bell mig de Francesc Macià.
Atacs a la judicatura, al Partit Popular, als socialistes i a tots aquells que impedeixen que Catalunya pugui decidir el seu destí. Els socialistes espanyols mereixen mès crèdit que els catalans. Li dic que Espanya té molts defectes, imperfeccions i mancances democràtiques. Però que voler declarar unilateralment la independència em sembla un acte voluntariós, un desig legítim, una opció política legítima però poc realista.
La senyora representa una segment de la societat catalana que s’ha fet independentista i repeteix el discurs que s’ha construït en els mitjans públics i privats en els últims anys. Amb aquesta senyora m’hi puc entendre perquè, segons em diu, tota la seva família ha respirat catalanisme, realisme, des de la seva infantesa. Penso que aquesta trobada és un indici de com haurien d’anar les coses a Catalunya en els propers temps.
Parlar, enraonar, debatre. No com trencar amb l’Espanya odiosa sinó com mantenir els ponts, fràgils sí, però ponts, entre dues realitats cada cop més separades per discursos que no responen al sentiment general de la gent d’aquí i d’Espanya. Ens acomiadem varies vegades però seguim parlant. Amb la complicitat de persones que volem trobar una solució possible al conflicte.
La senyora té arguments emocionalment convincents. Pertany a la burgesia que votava Pujol i que el considera estadista malgrat les taques d’última hora. Però no em sap defensar la manera en que la independència ha estat dirigida políticament en els darrers anys. Ens acomiadem després dels reiterats petons respectius davant de gent que ens mira amb curiositat.
Li dic que s’ha de preparar al país davant la frustració, una més, que s’atansa. Li esmento el que em deia Albert Manent en els últims anys de la seva vida. El que hem d’evitar, Foix, és una nova frustració. La gent no és responsable, li dic, sinó els que han pensat que es podia jugar amb la gent i els seus sentiments i legítimes il·lusions. Aquests sí que són responsables.
Amb aquesta persona que he compartit una civilitzada conversa en una cantonada de Francesc Macià m`hi puc entendre. Ens podem entendre. Ens estimem el país, la cultura, la llengua i el que Josep Ferrater deia la forma de vida dels catalans. La senyora no mostrava ínfules de supremacia, ans al contrari. He interpretat que era una liberal que s’ha fet independentista. Cap problema. Ens acomiadem dient-li que sí, que d’acord, però tal com s’ha fet no s’arribarà enlloc. Cal recosir els estrips que s’han produït. La gent segueix observant amb curiositat aquesta conversa entre dues persones que poden parlar des de la discrepància.
Hauriem d’aprendre,tots plegats,a discrepar cordialment.No tothom que no pensa com nosaltres és un enemic.Respecte i tolerància!
A les persones que creuen que les emocions no serveixen per res els hi recomano que llegir l’Error de Descartes del premiat neuròleg Antonio Damasio, on demostra que sense emocions, qualsevol humà es transforma en una infeliç màquina de calcular que no pot prendre decisions. Si hi ha alguna cosa autèntica en aquesta vida son les emocions que estimulen i anticipen les accions (e -movere, del llatí). En canvi , amb tots els respectes, l’aparent immaculada raó està plena de trampes, apriorismes i retòrica. Afortunadament, vivim d’emocions.
El meu darrer comentari era una resposta a SInera. En canvi crec que el Sr. Foix utilitza »emocionalment convincent» amb respecte i no de forma despectiva menyspreant el valor de les emocions.
No sempre he estat d acord amb vostè Sr. Foix, encare que sempre he pogut reconèixer «votre bien faire»
-arguments emocionalment convincents- son o no convincents?
¿Son galgos o son podencos?
Otra manera de entretener al personal, y mientras que???
«Ens acomiadem dient-li que sí, que d’acord, però tal com s’ha fet no s’arribarà enlloc. » ILECUA….
Sr. Foix : He llegit amb atenció el seu article : » Encontre incidental a Francesc Macià «i li he de dir que estic d’acord amb tot.
Personalment de vegades m’he trobat amb gent, homes i dones, pel carrer, incidentalment, i hem parlat i coincidit sempre amb aquest mateixos temes.
I he arribat a la conclussió de que opinar, argumentar i criticar es molt facil, per tots els que estem a fora de la política, pero que el que en realitat necessitem es que algù ó algùns ens proposin les verdaderas solucions, que es poden ó es podriem fer óaplicar, per a reconduir i resoldre tant de caos i desgavell, en el comportament i els criteris mentals decisoris, de tots els puntals basics de la nostra societat, desde l’esglesia, la judicatura, la política de la gobernanza, la económía, ect. i ara tambe els medis audiovisuals i els escrits. Com tampoc oblidem el criteri i la labor de tots els alts e invisibles funcionaris del estat, que tambe compten en el funcionament de la societat.
Diciendo que la sra. tiene argumentos emocionalmente convincentes, la está desacreditando en cuanto a tener una posición razonada con criterios objetivos y demostrables, que también pudiera ser. Y no solo ud. tener razón.
«La senyora té arguments emocionalment convincents.» i «S’ha fet independentista»…
Els arguments emocionals es poden comprendre però difícilment poden ser convincents. Haurien de ser sempre de curta volada i deixar pas al raonament. Malauradament, fa molt de temps que vivim d’emocions a la nostra terra.