Internacional, Política, Cultura

Aquell 14 de juliol de 1789

por  •  • 10 Comentarios

La llibertat guiant al poble, el quadre de Eugène Delacroix, pintat el 1830, vol resumir l’abast de la Revolució Francesa.

Les revolucions comencen per petites accions a les quals no es dona cap importància. Les revoltes àrabs esclataren a la ciutat de Tunis el desembre del 2010, quan un jove venedor ambulant fou desposseït de les verdures que venia al carrer alhora que li van ser bloquejats els diners que tenia al banc. El jove va protestar de forma radical i es var immolar consumit per les flames. Centenars de milers de manifestants es mobilitzaren a Egipte, Líbia, Tunísia i en altres indrets del nord d’Àfrica provocant la caiguda de governs però sense promoure la llibertat que gairebé deu anys després encara no tenen. L’experiència demostra que normalment les revoluciones no triomfen per la força de les seves idees, sinó quan aconsegueixen constituir una classe dirigent millor que l’anterior.

Les revolucions de 1848 a pràcticament tot Europa foren un fracàs. Però deixaren una petjada que no seria esborrada fins ben entrat el segle XX. Fou l’any del Manifest Comunista que seria la guia de Lenin i Trotski per bastir intel·lectualment la Revolució d’Octubre de 1917 a Petrograd. La revolució islàmica de Teheran de 1979 començà uns anys abans a París quan l’aiatol·là Khomeini enviava missatges clandestins a la població iraniana reclamant la caiguda del xa de Pèrsia per instaurar un règim alcorànic. Aquelles paraules messiàniques germinaren en l’ambient de repressió de la falsa monarquia protegida pels interessos dels Estats Units i d’Europa. Tant a Petrograd com a Teheran la pèrdua de legitimitat es va demostrar de la manera més clàssica, quan l’exèrcit i la policia desobeïren les ordres dels governs de torn.

Les dues revolucions que canviaren la història moderna foren la Gloriosa de 1688 a Anglaterra i la Revolució Francesa de 1789, que han inspirat fins avui dues pautes de conducta política que s’han instaurat arreu del món. El premi Goncourt de l’any passat, Éric Vuillard, acaba de publicar un llibre que intenta esgarrapar una mica més en els centenars d’obres escrites sobre la Revolució Francesa.

A ‘14 Juillet’ descriu les petites coses, les accions de personatges anònims, el cultiu del descontentament a la França dels Borbons i la misèria que es vivia en un país que té una riquesa natural formidable però que l’administració dels afers públics del qual era gestionat per corruptes, ganduls i gent que tenia una feina que no servia per a res. Vuillard recrea l’estampa de revolucionaris desconeguts que començaren a plantar cara a dos propietaris de fàbriques que enmig de la misèria general plantejaren rebaixar el sou als seus treballadors. Es va sentir per primer cop el crit de “morin els rics” i a continuació una multitud destruí les mansions dels dos fabricants, Réveillon i Henriot, sense que quedés cap de les sumptuositats que adornaren aquelles cases burgeses. La repressió fou sagnant aquell abril de 1789, ja que va causar la mort de més de tres-centes persones.

La força va reprimir la revolta però uns mesos després, el 14 de juliol, fou la Bastilla, el penal on anaven a parar els castigats per la justícia però sobretot els que d’alguna manera desafiaren l’autoritat del rei. Era el símbol que representava el vell règim que era sacsejat per les idees de la Il·lustració i per la gana generalitzada a tot França en anys de collites molt minses. Quan cau la Bastilla, on només hi havia sis presos, la Revolució havia triomfat, encara que aparentment tot seguís igual durant unes setmanes.

La vigília de l’assalt al penal l’Ajuntament de París es reuneix per formar un grup de seguretat per mantenir l’ordre, una milícia armada, per protegir una burgesia atemorida. De bon matí el rei Lluís XVI surt a caçar a uns vint quilòmetres de París com si no passés res. La reina Maria Antonieta va anar al Trianon a buscar caputxines. Al vespre, el monarca va escriure en el seu dietari: res.

Vuillard descriu amb tot detall com era la vida en aquella cort de Versalles en la qual entraven i sortien centenars de paràsits i aprofitats. Sense un rerefons de crisi econòmica i social la Revolució no hauria triomfat tan de pressa, tot i que els monarques no serien guillotinats fins al gener i octubre de 1793, a la plaça de la Concòrdia, Lluís XVI, i a la ja plaça de la Revolució, Maria Antonieta. No és un a història romàntica com la clàssica de Jules Michelet o les moltes obres sobre la Revolució. Potser el més valuós d’aquesta peça de gran qualitat literària és el seguiment dia a dia d’aquells esdeveniments protagonitzats per individus sense drets que canviaren el curs de la història de França i d’Europa.

Després de totes les convulsions, els canvis, les morts i els fracassos que culminaren en la derrota de Waterloo el 1815, Napoleó deixà escrit que s’havia acabat la novel·la de la Revolució i que era necessari començar la història per tal de veure el que hi ha de real i de possible en l’aplicació dels principis, i no el que hi ha d’especulatiu i hipotètic. Seguir un altre camí no seria governar sinó filosofar. L’autor ens diu que no està clar si aquell 14 de juliol de 1789 va ploure o no al capvespre. El que és indubtable és que hi va haver una pluja de papers, “en volar tota mena d’arxius judicials, registres, demandes no ateses, llibres de comptabilitat i documents que representaven l’antic règim”.

Publicat al diario El Punt Avui el 10 de maarç de 2019

  10 comentarios por “Aquell 14 de juliol de 1789”

  1. Sr. Foix : Pienso que todos sabemos que » El poder corrompe » luego la falta de ética y la codicia de la sociedad del bienestar, hacen el resto que, hace que exploten las masas con falta de ingresos y recursos por abusadas inhumanamente y hambrientas de la sociedad del malestar y la desesperanza de futuro.

    Luego viene lo que viene y poco a poco vuelve a empezar lo mismo de lo mismo y el poder continua corrompiendose y corrompiendo.

  2. Doncs jo penso que la història es va repetint de manera constant i el humans no aprenen ni donen senyals de rectificar. Canvien les formes però no el fons. En soc pesimista.

  3. Sr. Foix: He tornat a llegir el seu talentut, meditat i documentat article d’avui : » Aquell 14 de Juliol de 1789 » descrit per Eric Vuillard i que voste ens hen fa un extracte.

    I he arribat a la conclussió de que les grans revolucions contra el poder dels que gobernen, es contra del abus del exercissi del propi poder, per part dels que l’exersexen inhumanament.

    Pero veig que, no es solsament la gobernancia sino que amb la gobernancia tambe i hem de comptar tots els grans privilegiats i grans corrupters i corruptors de torn, situats a la cuspide mes alta de la molt privilegiada societat del benestar, que passa molt inhumanament e insensiblement de les necessitats, miseria i fam de la societat del malestar, sous miserrims i horaris d’esclavitut, trevalls precaris, sense feina i sense ingressos fam, fugida de la guerra i de la mort, ect.

    Mentrès veuen que els privilegiats de torn, de les altes esferas del poder, del capital i de la élite que sigui, ect. viuen opulentament i els hi sobren els mil-lions en euros ó dolars, ect.

    I aixi ha sigut a totes les épocas de la historia.

    Exemple : Llegeixo que Cristiano Ronaldo, va pagr un deute de 19.000.000 € a Hisenda. I s’el veia sonrient i acompanyat de una noia, ect. No comment.

    Voste ens esplica que en Ëric Vuillard, desciu en el seu llibre » 14 Juillet »

    » descriu les petites coses, les accions de personatges anònims, el cultiu del descontentament a la França dels Borbons i la misèria que es vivia en un pais que té una riquesa natural formidable, pero que l’administració dels afers publics del cual era gestionat per corrupters, ganduls i gent que tenía una feina que no servía per a res. Vuillardrecrea l’estampa de revolucionaris desconeguts que començaren a plantar cara a dos propietaris de fàbriques que enmig de lamiseria general plantejaren rebaixar el sou als seus trevalladors.» …

    I de cop he pensat en el paper importantissim de la dona mare, que en la época de fam descrita, es la persona de la societat humana, que segurament va prendre la decisió de explotar contra del inhuma sistema d’abus de poder i privilegis de la societat del benestar.

    Reivindico el paper importatn e imprescindible participació invisible i mai prou considerada, de la dona, pero sobretot de la dona-mare, en la societat humana i mai s’he l’anomena.

    Pero fixseuse que el pintor del cudro de la foto, ja s’en va donar compte i la va pintar com a figura dirigent principal de la Revolució contra l’abus de la corrupció del poder i del privilegis, ect.

  4. Sr. Foix : Tots sabem ó hem sentit dir que la historia es repeteix. Aixi que, seguin aquesta regla tenim que els refranys tambe es repeteixen, per exemple : » El poder corrompe » …. » De moliner cambiarás pero de lladre no pasarás «. …» A Dios rogando y con el mazo dando «… » Rao ó no rao, el pobre a la preso »

    Asi existen muchos refranes, que ahora no recuerdo, pero que definen los hechos reales, ya vividos por nuestros antepasados, en siglos pasados.

    Ahora vivimos una época que empieza ser, poco a poco como la época que Vd. nos cita, en su artículo de hoy.

    Y nuestros políticos de la gobernancia, de la oposición, los Sres.diputados y los Sres. senadores y todos/das los/las que se presentan para ser elegidos para gobernar, ect., presuntamente, NO VIVEN LA REALIDAD. Exactamente como en aquella época.

    Desde el año 2008 cuando empezó la crisis de la CORRUPCIÓN DE LA BURBUJA DE LA CONSTRUCCCIÓN, estamos parlamentariamente igual en el dialogo NO constructivo, para España. Cataluña incluida.

    Y así llevamos ya mas de 300 años, ENCALLADOS Y ENFRENTADOS. La solución es facil, pero no les da la gana. Ni a los uno, ni a los otros.

  6. El Sr. Foix nos habla de que todo estaba lleno de «corruptes i ganduls». Me suena.
    Los franceses lo montan con cierta frecuencia y no se andan por las ramas.
    luis XVI escribio «res». Yo por aqui digo «ni un pam de net».
    Cada cert temps es te que fer bugada. Ja toca!

Comentarios cerrados.