Vassli Grossman escriu un fresc humà i històric contemporani de l’antiga nació armènia.
Qualsevol cosa que es mira de prop resulta sempre interessant perquè es veuen els matisos, les arrugues, els mèrits i els defectes. Es veu més la realitat. Hi ha periodistes i escriptors que són una referència per la seva mirada lliure sobre els esdeveniments que els ha tocat viure. Un d’ells és Vassili Grossman, un dels grans de la literatura del segle XX, l’autor de Vida i destí, la visió històrica literària soviètica de la Gran Guerra Patriòtica que dessagnà un país que ja vivia atemorit per la bota de Stalin. La millor mirada a la guerra russa contra Napoleó és Guerra i pau, de Lev Tolstoi. Vassili Grossman, en Vida i destí, ens fa entendre la brutalitat de la batalla de Stalingrad, la de Moscou i l’entrada de l’Exèrcit Roig a Berlín. Són documents excepcionals.
Fou Grossman el que va escriure primer sobre la monstruositat del camp d’extermini de Treblinka i el que va parlar de l’Holocaust en veure de primera mà els milers de jueus assassinats. La carta que li deixa la seva mare, jueva, abans de ser eliminada pels nazis a Ucraïna és un dels documents més íntimament dolorosos d’aquella catàstrofe. Grossman era corresponsal del diari Estrella Roja als fronts que combatien Hitler. En acabar el conflicte dedicà deu anys a escriure la seva gran obra, que seria segrestada pel KGB. És un d’aquells personatges il·lustrats que van gaudir del favor de Stalin i alhora fou víctima del silenci i persecució del règim. No era de fiar. Perquè era jueu i perquè pensava pel seu compte. Quan té la sensació que Vida i destí quedaria sepultada per la policia secreta i que no veuria mai la llum, rep l’encàrrec de traduir una novel·la d’un autor armeni i es passa uns tres mesos en aquella antiga nació.
El ‘Viatge a Armènia’, traduït al castellà per Marta Rebón, és d’una bellesa literària immensa descrivint un petit país que encara no ha paït, ni mai pairà, el genocidi que els turcs perpetraren als armenis l’any 1915. Una complicitat en el sofriment del poble armeni i el poble jueu es detecta en aquesta narració.
Diu Grossman que en el segle XX la importància del caràcter nacional ha estat exagerada. Però, alhora, l’èxtasi nacionalista dels petits pobles oprimits sorgeix com un mitjà per defensar la dignitat i la llibertat. Afegeix, però, que el nacionalisme dels que ataquen i el nacionalisme dels que es defensen són molt semblants.
En els seus pensaments quan arriba sol a Erevan, tres mil quilòmetres en tren des de Moscou, diu el que pensa perquè està convençut que aquelles reflexions no es publicaran mai. La llibertat nacional, diu, només pot triomfar si triomfa la llibertat humana. Veu la muntanya Ararat, que fou el lloc on Noè va tocar terra després del diluvi universal. Els ulls dels que van escriure la Bíblia van mirar aquella muntanya nevada, solejada, blava i blanca.
Grossman es troba lluny del Moscou on Khrusxov és el successor de Stalin. Sembla que tot ha canviat però tot és igual. La llibertat la troba en aquest poble històricament amagat a l’Àsia Central, el primer sacsejat per les ignomínies del segle passat, endarrerit, pobre i oblidat en un dels confins de l’imperi soviètic. Sense entendre ni parlar la llengua armènia, entén la vida i el pensament dels camperols, la seva fe i costums ancestrals, la grandesa de les converses íntimes entre persones que es troba pel camí. “Més d’un cop a la meva vida –escriu– he sentit horror, fins i tot terror i confusió. Vaig estar a la guerra, vaig creuar diverses vegades el Volga sota el foc de l’enemic, vaig caure a terra per les bombes dels avions nazis, sota el foc pesat de morters i peces d’artilleria…” però mai havia experimentat una paüra semblant a la d’aquell autobús nupcial en què formà part dels convidats a un casament als peus de la bíblica muntanya de l’Ararat.
Grossman escriu un fresc humà i històric actual de l’antiga Armènia. No és un llibre de viatges sinó un assaig gairebé espiritual en què la mirada sobre la vida ordinària de la gent es podria projectar arreu del món i en tots els temps. Mentre descriu el paisatge amb paraules que enalteixen les coses petites, les pedres tan omnipresents en tots els indrets, l’agricultura, els armenis murris que desconfien de tothom, sap que està malalt i que té els dies comptats. Però segueix utilitzant la paraula com el pinzell d’un impressionista. No se li escapa res. I ho diu en llibertat, lluny de qualsevol censura, perquè no escriu per publicar sinó per buidar bondadosament el seu interior. L’autèntica germandat i els autèntics vincles entre persones, pobles i cultures no neix als despatxos o als palaus dels governadors, sinó a les petites llars, les isbes, als camins de l’exili, als camps de presoners i als quarters dels soldats. L’impressionen els temples de pedra construïts fa més de mil anys i descriu la petjada llunyana del cristianisme en una terra que abans de Noè fou pagana. Em quedo amb aquesta reflexió íntima en veure un poble que ha sofert: “El do suprem de la humanitat és la bellesa de l’ànima, la generositat, la noblesa i la valentia personal en nom del bé.”
Publicat al Punt Avui el 23 de juny de 2019
Hay nacionalismos de defensa y de conquista. Se parecen pero no son lo mismo.
Muy interesante, gracias por dar a conocer esta obra.