Alcoverro, un barceloní a Beirut

He tingut el privilegi de presentar un nou llibre de Tomàs Alcoverro en català sobre les seves inacabables vivències a Beirut des de que l’any 1970 aterrà a la capital libanesa com a corresponsal de La Vanguardia. Un barceloní a Beirut es el títol. Són experiències del més veterà corresponsal de la premsa mundial a Orient Mitjà. Ho sap tot. Goso reproduir un apunt que vaig fer d’Alcoverro al llibre Aquella porta giratòria que rebé el Premi Josep Pla de 2016. És només una part del personatge que afirma en el seu llibre que vol envellir a Beirut però sense perdre mai de vista la madriu barcelonina que estima i té sempre present en la seva obra literària i periodística.

 

SITUACIONS LIMIT A BEIRUT

Les guerres no només maten la veritat sinó que trenquen les relacions i fan créixer les desavinences. També promouen amistats perdurables. Els periodistes tenim la pell fina i la sensibilitat exagerada. Ens costa admetre l’excel·lència d’un company i molts pensem que ho faríem millor que els que manen en una redacció. La informació, les presses i els nervis poden crear situacions extremes.

Em trucà un dia, a la primavera de 1985, Miguel Ángel Bastenier des del diari El País. De forma reservada, quasi secreta, em comunicà que Tomàs Alcoverro passava moments difícils, que havia perdut l’esma i que havia tingut un enfrontament físic i judicial amb Ignacio Cembrero, el corresponsal del seu diari a Beirut. Bastenier i Alcoverro eren companys i amics des de feia molts anys. Tots dos eren i són internacionalistes. Alcoverro i Cembrero vivien en el mateix replà del mateix edifici a la ciutat de Beirut, castigada per les bombes, les sirenes, la violència i les morts.

Aquells dies es rebé al diari una invitació de la companyia Iberia, que estrenava un vol de Madrid i Barcelona a Istanbul. Eren uns temps en els quals les companyies aèries passaven per moments molt dolços. Tot un avió ple de convidats per passar tres dies a Turquia. Alts càrrecs d’Iberia, directors generals, funcionaris i periodistes de tota mena ens disposàvem a conèixer i visitar de nou Istanbul, el canal del Bòsfor, el Gran Basar, els magnífics restaurants i les esplèndides mesquites de la vella Constantinoble. En el llenguatge de la redacció, d’aquells viatges que sortien de franc en dèiem que eren un pessebre de gran nivell.

Vaig dir a Paco Noy, director del diari, que aprofitaria el viatge per anar a veure Tomàs Alcoverro a Beirut. Paco Noy no posava mai inconvenients a res. Tot li semblava bé. I si el viatge era gratuït, no hi havia problema. En aquella època jo era subdirector no operatiu, encarregat d’Internacional, una manera de dir que estava apartat del nucli de decisions i de poder del diari, que estava en mans de Paco Noy i molt especialment de Manuel Ibáñez Escofet. El Líban seguia castigat per la sagnant guerra civil entre palestins, drusos, soldats sirians, milícies cristianes i faccions musulmanes. Feia poc que l’exèrcit israelià havia intervingut directament en les matances de Sabra i Xatila, que causaren la dimissió del general Ariel Sharon i, de fet, marcaren el fracàs de la intervenció israeliana al Líban, que començà el 1982.

L’aeroport estava destruït. Era un munt de runes i només s’hi podia veure el gran cartell que anunciava als visitants allò de «Soyez le bienvenu au Liban». La que fou la gran capital d’Orient, la Suïssa del món àrab, niu de tota mena d’espies en els temps més tensos de la Guerra Freda, era una ciutat devastada i esmorteïda. En un vaixell davant de la Corniche s’escapà el cèlebre espia Kim Philby quan un diari britànic descobrí que era el més notable agent doble de la Guerra Freda. Beirut tenia i té un encant especial, un ambient sensual amb l’estil més parisenc, és el centre capitalista d’una regió mísera, el lloc de diversions i fantasies orientals. La guerra ho havia malmès tot.

Molt pocs avions aparcats, i molt escàs el passatge que havia embarcat a Ankara. Middle East Airways advertia abans d’aterrar que la situació a Beirut era complicada i que tothom prengués les seves precaucions.

El tràmit de passar la duana era gestionat per funcionaris mandrosos i espaordits. Miraven per damunt els passaports dels estrangers i aviat acabaven la feina burocràtica. Però, això sí, registraven les maletes i feien tota mena de preguntes absurdes sobre el contingut de l’equipatge. Enmig d’aquella burocràcia de país assolat per la corrupció de la guerra aparegué l’inefable Tomàs Alcoverro, tot cridant en àrab que arribava el «rais», l’amo de La Vanguardia, el responsable de la informació que es publicava sobre Beirut. Els funcionaris aturaren el registre i em demanaren amb tota educació que tanqués la maleta i passés immediatament.

Calia veure Tomàs Alcoverro enmig d’una colla de libanesos famolencs esperant que algú arribés i els demanés qualsevol cosa a canvi d’un dòlar. Els portamaletes són nombrosos i pesats als països del Tercer Món. En Tomàs anava vestit tot de blanc i semblava el personatge de Thomas Mann a la pel·lícula Mort a Venècia, amb un barret també blanc, camisa blanca i sabates marrons. L’impacte d’aquella figura immaculada enmig de la brutícia ambiental era remarcable.

Travessàrem enmig de gent que pidolava aparentant una incòmoda i innecessària servitud. Tomàs seguia cridant «Rais, rais!», i vam caminar fins a l’aparcament, que era una esplanada amb cotxes mig destruïts, amb rodes rebentades i vidres trencats. El cotxe d’en Tomàs, o el que un dia fou un cotxe, no era una excepció. Li faltava mitja porta del darrere i estava desballestat del tot. En Tomàs es justificà dient que si a Beirut no portaves un cotxe atrotinat com el que ell exhibia et robaven totes les peces abans d’arribar al vespre. Li costà un centenar de dòlars.

Vam fer només cinc litres de benzina perquè també la gasolina podia desaparèixer per l’acció d’algun necessitat o en algun robatori. En Tomàs estava content per la visita. Als dos costats de la carretera de l’aeroport es veien els efectes devastadors de la guerra. Travessàrem les instal·lacions nord-americanes destruïdes per un atemptat que matà més de dos-cents soldats. Era un paisatge fantasmal. Parets cremades, filferros recargolats, pintades revolucionàries en contra d’Ariel Sharon i d’Israel. Semblava com si aquelles destrosses no perdonessin els que executaren els israelians, per acció i per inducció, no feia gaire temps.

Es veia pertot arreu la polseguera crònica dels països pobres. En Tomás em portà a la Corniche, on encara es podien veure banyistes solitaris. Fins i tot hi havia qui practicava l’esquí aquàtic. En les situacions més crítiques sempre veus un personatge que es menja una taronja, renta la roba o pren el sol. En Tomàs té una interessant teoria sobre la seguretat al bell mig d’un conflicte. Es tracta de controlar la por exhibint coratge i despreocupació. De fet, a ell, que és un històric professional de les guerres a l’Orient Mitjà, no crec que li passi mai res. Calcula la seva valentia i sap que la por és una companya imprescindible per sobreviure en les situacions de violència més irracionals.

Les cases de gent fugida per la guerra havien estat ocupades per palestins i per tota mena de refugiats. L’estètica de la guerra és un gran desordre violent. De tant en tant, un tret o una bomba se sentien a la distància. En Tomàs, tan acostumat a les turbulències de la regió, sap distingir el barri i la procedència dels trets. Conduïa amb una excitada serenitat mentre m’explicava els avantatges de viure a Beirut. Hi havia sacs de sorra amuntegats a les entrades dels hotels que en un temps acolliren famosos i rics d’Europa i dels Estats Units.

En Tomàs era el més veterà dels corresponsals europeus a Orient, llevat de Robert Fisk, que era el periodista britànic més conegut a la zona, tot i que a les seves cròniques hi afegia algunes fantasies. Escrivia molt bé, això sí. I tenia tots els premis possibles. Com a bon anglès, tenia només una mica de complex de superioritat, que és el que més ens molesta a tots. Anys més tard, el 2004, Fisk rebé el premi Godó de periodisme. Es va presentar al cerimoniós dinar al restaurant Via Veneto de Barcelona en mànigues de camisa. Gairebé no va obrir la boca i observava amb displicència la gent d’aquella trobada. Un mal educat a qui ja havia conegut a Kabul el 1980.

La casa d’en Tomàs a Beirut era un espai ple de records orientals, exòtics, arreplegats en els llocs més insospitats del món. Quin gran valor sentimental tenien. Un corresponsal de llarga biografia converteix el seu habitatge en un autèntic museu, com es podia comprovar a la casa de Joaquim Ibarz a Barcelona. Aquella catifa, un quadre, una figura, màscares, llibres antics, peces de ceràmica mil·lenària…

Vaig passar uns dies a la casa d’en Tomàs. Era un lloc espaiós, oriental, una illa de serenitat enmig de les irracionalitats de la guerra. En arribar a l’habitatge acostumava a posar-se una túnica blanca, sense botons, que li anava de dalt a baix, lluent i gairebé fulgurant. Tan aviat com vaig poder li vaig exposar el motiu de la meva visita, relacionada amb la trucada de Bastenier. Només volia saber què havia passat, per què s’havia barallat amb Cembrero i en què li podia ser útil. Havia interposat una querella contra el seu col·lega i la presentà a l’ambaixada espanyola. En Tomàs m’ensenyà una petita ferida cicatritzada al coll, com a conseqüència d’una ganivetada del col·lega.

Eren temps de guerra llarga, de perfídies i baralles que també perjudicaven les relacions entre els corresponsals. En Tomàs m’explicà que les bromes de Cembrero havien estat molt pesades. Una es referia a un dia en què Beirut era el centre d’una notícia grossa. Com que eren veïns, esmorzaven plegats. Alcoverro em digué que Cembrero li introduí un somnífer en el cafè amb llet i que es passà el dia mig dormit i no pogué enviar la crònica a La Vanguardia. També em parlà d’un gat al qual el col·lega d’El País volia tallar la cua. Coses de la guerra. En una terrassa de l’altre costat del carrer, cada matí apareixia un personatge que volia caçar coloms amb una canya i una petita bossa de plàstic en un extrem. El ritual es repetia des de feia mesos, assegurava en Tomàs. Aquesta era la seva versió.

L’endemà marxarem amb el seu cotxe atrotinat cap al sud. Em volia mostrar Tir i Sidó. La sortida de Beirut era aparatosa per la quantitat de soldats i homes armats de milícies diverses. En Tomàs es movia amb un aire de tímida seguretat davant els perills. Baixàrem per la vora del mar de l’antiga Fenícia. Quanta història acumulada. El millor turisme és el de guerra. No hi ha aglomeracions, ni guies, ni hotels adequats, però es veuen les antiguitats despullades, solitàries, tranquil·les, com si la guerra fos un accident que les visita ocasionalment.

En Tomàs em recordava que els nord-americans arribaren aquí el 1958, i que després apareixerien els israelians. Llavors eren els siris els que ho dominaven tot. Els cristians maronites han fugit i han deixat moltes cases abandonades. Arribem a Sidó, terra bíblica, un dels racons més entranyables de l’antiguitat. Ens atansem al temple dels croats, que és en una punta del port. És un lloc tranquil, càlid, idíl·lic.

Fem un tomb per la vella ciutat. Fem un recorregut pel soc, un mercat ancestral que ha vist passar totes les civilitzacions. Les olors envaeixen l’atmosfera. Prenem un té oriental davant d’un sabater que posa mitges soles. És un barri gremial i segurament en aquell lloc ja s’arreglava el calçat fa mil anys. La gent es comporta de la manera mediterrània. No tenen pressa, fumen, compaginen la migdiada amb unes passes fins a la cantonada, juguen a cartes i compten les petites boles de la masbaha, una espècie de rosari musulmà. Però el més fascinant del dia és el luxe de tenir en Tomàs com a guia en aquelles terres. Seguim camí de Tir sabent que anem curts de benzina. Ens passegem per les runes del temple, que ha estat espoliat mil vegades. Encara queden moltes columnes mil·lenàries i mosaics de l’època romana.

Ens passegem sols per aquelles meravelles. Un soldat libanès, de permís, acompanya la seva família per les ruïnes del temple. El blau del mar és nítid, únic. Es veu al fons el golf de Tir i la frontera amb Israel.

La tornada del sud estarà marcada per la manca de benzina. En Tomàs no està familiaritzat amb la realitat de les coses pràctiques. A la nevera de la seva casa de Beirut només hi havia llaunes de Coca-Cola. Parem a dinar al costat de la platja. El país està en guerra però les platges són igualment acollidores. Un taxista ens arregla el problema de la gasolina, que escasseja arreu. El preu afegit del combustible per arribar a Beirut era transportar una parella de joves palestins amb una criatura de tres mesos. Els que pateixen els efectes de les guerres sovint són més solidaris, més persones, més humans. Però no n’hi havia prou. Arribàrem justament a una benzinera just en el moment en què el cotxe quedava paralitzat. Hi ficàrem cinc litres. Vam portar la parella de palestins i el seu infant al camp de refugiats, en el qual unes desenes de persones moririen les properes hores.

Arribàrem a casa cansats i abatuts. En Tomàs va treure una bíblia de la seva monumental llibreria i recordàrem la jornada en aquells passatges en els quals Tir i Sidó apareixien en el llibre. L’endemà en Tomàs em portà a l’ambaixada. L’ambaixador, Pedro de Arístegui, era fora i vaig parlar amb el representant més qualificat. No em donà cap explicació satisfactòria i em va dir que era un tema que portava l’ambaixador absent. Pedro de Arístegui moriria quatre anys després com a conseqüència d’un míssil disparat per l’artilleria síria a la terrassa de la seva pròpia residència.

La gent s’acostuma a la guerra. Anàrem amb en Tomàs a l’agència France Presse per enviar la crònica. És una guerra sense fronteres, ni exèrcits, ni generals. Un conflicte que va per lliure, que mata i fa un mal irreparable. Alcoverro entén totes les claus, les interpreta, les relaciona amb la complexa història d’un país convuls.

Decidim viatjar a la vall de la Bekaa per arribar a Baalbek. Lloguem un taxi de confiança. Ens acompanya Enrique Ibáñez, el cap de la delegació d’EFE, un periodista de llarga experiència que havia passat per Washington, Brussel·les, Atenes, Pequín, el Caire i l’Amèrica Llatina. Sortim de matinada. Els controls són constants. En una d’aquelles aturades, un milicià arrossegà un palestí i ens demanà que li peguéssim a la cara. En Tomàs baixà del cotxe i va parlar amb duresa. La discussió durà deu minuts. Ens fan sortir a tots i ens insisteixen en la bufetada a la cara del palestí presoner. Aconseguim fer camí sense tocar-lo. Gran èxit diplomàtic d’en Tomàs.

Pugem per les muntanyes del Chouf, l’indret dominat per la comunitat drusa del Líban, i descobrim la vall de la Bekaa, que en temps de Roma fou un dels graners imperials. Arribem a Baalbek, capital de la terra dels cananeus, amb els seus temples i les ruïnes arquitectòniques. En temps de pau era el lloc destinat a celebrar festivals de música i reunions internacionals.

Dinem a l’hotel Palmira. En Tomàs m’ensenya el llibre de signatures i la firma que estampà el rei Alfons XIII en una visita als anys vint del segle passat. Pregunto a Enrique Ibáñez sobre el motiu del meu viatge i no en trec l’entrellat. Al vespre, sopant en un restaurant protegit per sacs de ciment, ho consulto a dos companys més. Total discreció. En acabar de sopar fem cap a la casa d’en Tomàs, on s’enceta una trepidant discussió fins a altes hores de la matinada. Els nervis de la guerra són evidents.

El dia de partida fem un tomb per Beirut. Em vol ensenyar un drapaire que ven objectes de valor. Entre trets i sorolls de vehicles armats, comprem una estàtua de marbre d’un vell drus que mira al cel. En demanen cinquanta dòlars i en Tomàs rebaixa el preu a la meitat. Encara el guardo a casa, com un record d’un viatge inoblidable. En tornar a Barcelona vaig telefonar a Bastenier per dir-li que ningú tenia raó, que la situació era molt tensa i que eren coses pròpies de periodistes en situacions límit.

Capítol del llibre Aquella porta giratòria, premi Pla 2016, editat per Destino