Els ximpanzés de Westminster

El quadre de la Cambra dels Comuns abarrotada de ximpanzés actuant com diputats es va vendre dijous per 11 milions d’euros a la galeria londinenca Sotheby’s. El catàleg de la cèlebre casa de subhastes ressaltava que la pintura de dimensions considerables és una visió premonitòria de la cada vegada més tumultuosa política al Regne Unit contemporani. La pintura a l’oli és de l’artista Banksy, un enigmàtic pseudònim que representa un o dos artistes que representen un col·lectiu que es va iniciar en els grafits a començaments de segle. El preu de sortida era d’uns 2 milions d’euros i en poc menys de mitja hora es va rematar per 11 milions. El quadre va ser pintat l’any 2009, 10 anys abans que la política del país arribés a la situació caòtica en què es troba degut a la gestió del Brexit, que ha costat el càrrec a dos primers ministres. L’actual, Boris Johnson, travessa una situació molt delicada després d’haver estat desautoritzat pel Tribunal Suprem, haver perdut sis votacions als Comuns i haver enganyat la reina demanant-li que li autoritzés tancar el Parlament cinc setmanes sense motius raonables.

Els ximpanzés de Westminster, si se’m permet la metàfora, són una visió artística, exagerada, del descrèdit dels polítics, no de la política, davant dels ciutadans. He passat moltes hores veient en directe les sessions de la Cambra dels Comuns d’ençà del començament de la crisi que va situar Boris Johnson al front del Partit Conservador i del govern. Les sessions al Parlament britànic sempre han estat sorolloses, desordenades i divertides. Ho eren encara més quan ni la ràdio ni la televisió no ho divulgaven al gran públic. El privilegi de l’espectacle era per als convidats i per als periodistes que hi anàvem un parell de cops a la setmana per seguir les preguntes al primer ministre. Eren exercicis dialèctics, aspres i políticament punyents entre el govern i el líder de l’oposició. Mai faltaven la ironia i una certa teatralitat. Però el que s’ha vist en la política britànica darrerament ha estat un trencament de les regles de joc basades en la veritat compartida dels fets. No es van estalviar les mentides gruixudes durant la campanya del Brexit ni tampoc es va tenir en compte la ponderació a l’hora de prendre una decisió que dividia el país, introduïa l’odi entre els brexiters i els remainers i, per damunt de tot, establia una pugna política entre el govern i el Parlament.

Boris Johnson ambicionava ser primer ministre pensant que la intel·ligència, l’educació, l’experiència com a alcalde de Londres i la seva admiració per Winston Churchill li permetrien precipitar un Brexit sense acord. El que no pensava és que el Parlament no el seguiria, tant des de l’oposició com des de les seves pròpies files, 21 diputats, que han creuat la sala i han votat amb els laboristes. En un règim construït sobre la democràcia representativa des de fa segles ha estat impossible que el primer ministre dominés el Parlament amb l’argument que un referèndum havia decidit marxar de la Unió Europea. És probable que Johnson aconsegueixi la sortida encara que sigui sense un pacte. El que no ha pogut és imposar-se sobre el Parlament, que d’una manera o d’una altra trobarà el moment per fer valdre la seva força.

El que passa a la Gran Bretanya i el que es viu als Estats Units no són, al meu parer, singularitats de dos personatges com ara Boris Johnson i Donald Trump sinó símptomes de la radicalització de la política en les dues democràcies més sòlides i més llargament exercides. Les formes i el fons de la política de Donald Trump s’aparten de la tradició dels presidents nord-americans. Boris Johnson segurament és massa llest i pensa que pot enganyar els que li discuteixen des de les institucions i la racionalitat. Però Donald Trump potser és massa talòs per jugar amb la política amb l’autoritarisme d’uns tuits matiners que molt sovint ha de rectificar i que no són fruit d’accions de govern pensades i debatudes amb els seus principals col·laboradors. Els dos tenen una visió d’un nacionalisme d’estat que és inquietant per a l’estabilitat internacional. Trump va dir a l’Assemblea General de l’ONU que contra el globalisme ell hi posava el patriotisme. El lema de “posar Amèrica primer” ha portat a trencar molts compromisos internacionals, des dels acords sobre el clima de París fins a revisar de forma unilateral les lleis internacionals del comerç. El dret perd força en l’àmbit de les democràcies liberals que estan encara liderades pels Estats Units. Les mentides i les trampes a l’hora d’executar el Brexit van també en la línia d’un complex de superioritat britànic que ara no existeix.