El Miquel del Sila, l’últim vigia

El Miquel del Sila, l’últim observador silenciós de tot el que passava a Rocafort

El Miquel del Sila sempre hi era observant la vida des del silenci i el respecte. El trobava cada dissabte, estiu i hivern, a la primavera i a la tardor, cercant els recers o els llocs frescos en una sintonia perfecta amb la natura. Ha marxat amb 91 anys carregats de contemplació de totes les coses de Rocafort, tant les referents a les persones com al terme, les feines, l’entrada i la sortida de gent en un poble en que ell era el guardià invisible, tranquil, respectuós. Sabia més que parlava.

El que deia el Miquel del Sila valia tant com l’escriptura d’un notari. Cercava l’ombra quan la calor pressionava al mes de maig i no l’abandonava fins a finals de setembre. A la pedra de sota el campanar s’hi han dit moltes veritats i mentides, xafarderies i crítiques. En un temps se’n deia La Moncloa. Hi havia el Sisquet de l’Hereuet, el Ton del Pedró, l’Octavio Granados, el Leandre Carnicer i el Ramon del Ventura.
El dissabte la pedra va quedar neta. Tots han marxat i s’han emportat tantes hores de conversa monòtona, repetitiva, en sintonia amb el canvi de les estacions. Tot s’observava des de la pedra. La informació passava per allí, era un punt de creació d’opinió, es controlava qui entrava i qui sortia de Rocafort, qui era el foraster que es presentava demanant qualsevol cosa.
El Miquel de la Sila portava a les espatlles una llarga experiència de caçador. Coneixia els caus dels conills, els indrets per on volaven les perdius, els nius d’orenetes i els llocs on s’ajoquen els coloms. Una persona que conversa amb la natura des del silenci, solitari, dia rere dia, any rere any, és un savi. No tenia presa.
En arribar l’hivern anava cap els recers de sota l’abadia o a la plaça del Castell. Els últims anys caminava sempre amb bastó o mangala. Tenia els moviments molt estudiats. El pes dels anys l’obligaven a ser més caut. Un dia s’atansava a l’hort, a l’altre costat del riu, baixava al cafè a veure el futbol, o es dirigia cap el camí de Nalec. Tenia un contacte natural amb la natura, acariciava el sol a l’hivern i es protegia del calor a l’estiu.
Les converses eren curtes, clares, sense massa adjectius superflus. Quan el Miquel havia de fer alguna crítica no l’expressava en paraules. Un gest amb el bastó o amb el braç bastava. Un silenci contenia a vegades una gran declaració. Seguia el moment polític actual amb distanciament però amb interès. Havia viscut molt i sabia que tot el que ha passat es pot tornar a repetir.
El Miquel del Sila no estava impressionat pel progrès tecnològic. La mangala era una guia tan exacta com les dades que surten d’un mòbil. A la una cap a dinar i al fer-se vespre cap a casa, sopar, veure una estona la televisió i a dormir. Pensant amb els seus, la família, i la terra, les aus, els conills i les bèsties que tant havia perseguit caçant hores i hores pels termes dels voltants. Tenia un mon interior molt ric, matisat pels cops amagats que et proporciona la vida, advertia els canvis de temps amb la mateixa precisió que els de TV3.
Escoltava i deia el que calia, el precís, sense divagar amb emocions i retòriques. Una conversa amb el Miquel estava carregada de sobreentesos, complicitats dialèctiques, silencis tranquils. Ha marxat l’últim vigia de Rocafort, el que recordava les carències de després de la guerra, la història de totes les famílies amb les seves variants i contradiccions. Sabia viure i conviure. A vegades he pensat que m’agradaria compartir el contingut de tantes hores de contemplació de la gent, la vida, el camp i tot el que s’amaga rere la complexitat de tota existència humana.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email