L’amic Ramon Poch ha deixat la vida com a conseqüència del coronavirus
No puc aportar res de nou respecte a coronavirus. Tots ho sabem tot sobre aquesta dalla que sega vides indiscriminades arreu del món. Mentre parla el president Sánchez em truquen dient-me que acaba de morir el meu amic Ramon Poch. Estava delicat i fa quatre dies ingressà a l’hospital amb una mica de febre. Entra a les estadístiques macabres que ens subministren els governs com si es tractés de l’index del preu de la vida o l’atur.
Ramon Poch era un auditor i un acadèmic. Un home just que es guiava per actituds ètiques. Durant molts anys fou el director de la Oficina per la Justificació de la Difussió, la temuda OJD, que certificava la venda dels diaris. Rebia pressions de tota mena i sempre es guiava per la realitat dels fets. No li podies donar gat per llebre. Amb un somriure de jutge de pau et deia que eren les xifres auditades les que parlaven per sí mateixes.
S’especialitzà en riscos i cada dia feia un o dos tuits sobre els riscos en la vida política, econòmica i empresarial. Tant d’aquí com d’arreu del mon. Jo els hi repiulava gairebé tots. Ho feia molt matí, serè, amb dades a la mà. Avui, per mi, la notícia que m’ha colpit més perquè m’ha tocat de molt a prop, és la mort del Ramon que en un tuit del dimarts em demanava que el tingués present davant del risc desconegut i mortal que veia venir.
Hem entrat en el sisè dia de confinació. Pedro Sánchez segueix parlant i ens adverteix que la setmana que ve serà la més dura i que posarà a prova totes les capacitats morals i materials de tothom. Demana guanyar temps. En tindrà tot el que vulgui tot i que els dirigents europeus, i ell també, no van fer massa cas del virus que feia destrosses a Xina i aquí pensàvem que no arribaria mai. Ens ha agafat a tots per sorpresa. Les pandèmies no avisen. Ara estem a les mans dels sistemes sanitaris que havíem aprimat en els últims anys amb criteris polítics que menystenien tot el que tingués relació amb el sector públic.
No es temps de fer recriminacions sinó de buscar solucions que temperin el pànic ambiental que fa que la gran majoria de ciutadans es quedem a casa amb tots els trastorns psicològics que comporta per tantíssima gent. Els carrers estan buits, els cotxes transiten silenciosos, no se senten botzines, els que fan esport corrent no es veuen, les bicicletes i patinets han desaparegut.
El paisatge urbà ha canviat. Parlem més per telèfon i mantenim el contacte amb la família i amb els més pròxims. La interdependència ha augmentat perquè tots ens sentim més vulnerables, limitats, confosos perquè no sabem quan durarà aquesta pesta vírica que té els efectes psicològics de les guerres.
La societat s’ha endinsat en el silenci i la responsabilitat. Cada vespre molts veïns surten al balcó per retre homenatge amb cassolades al personal sanitari que arrisca la vida per neutralitzar els efectes letals del virus. Però amb aquests aplaudiments no en tenen prou. S’ha de posar damunt la taula tots els recursos que necessiten per guarir als malalts i per evitar que la infecció no afecti a tants professionals de la salut. Haurien de parlar més metges i menys polítics.
La col·laboració amb el que indiquin les autoritats mèdiques i també polítiques és el millor acte de civisme i de solidaritat en aquests moments que marcaran un abans i un després de la història del segle XXI. Els debats polítics que aprofiten el virus per altres motius em semblen inútils i irresponsables.
Lo más terrible de hoy ha sido el hallazgo por parte de los soldados de ancianos abandonados en algunas residencias: algunos muertos. El virus está siendo implacable con nuestros mayores, aquellos que vivieron la postguerra y levantaron este país, que muchos jóvenes no valoran suficientemente. La Guerra Civil convirtió España en un inmenso cementerio, y los supervivientes pasaron hambre, mucha hambre. La economía del país quedo destruida y durante al menos una década los españoles sufrieron las consecuencias la Postguerra. No había trabajo y había hambre. Muchos españoles de la España más famélica cogieron la maleta y emigraron hacia las grandes urbes que empezaban a poner en marcha de nuevo la industria. Hace unos años hubo una exposición en Barcelona sobre el barraquismo a la que muchos deberían haber acudido. Esa fue la Barcelona informal que no era tan diferente a los campos de refugiados que hoy se levantan en Oriente Medio. El nuevo régimen quedo fuera del Plan de Recuperación para Europa Occidental por dos razones: por no haber sido invadido ni liberado por los aliados, y por mantener una dictadura que compartía demasiados rasgos con la Alemania nacionalsocialista y la Italia fascista. Sin embargo, el nuevo contexto que ofrecía la Guerra Fría permitió a Franco hacer valer a España como un baluarte frente el comunismo: los americanos interesados en implantar bases militares y abrir nuevos mercados cogieron el guante lanzado por el dictador y España empezó a salir del ostracismo internacional. Esta fue la difícil vida que les tocó vivir a los ancianos que hoy más sucumben a los efectos mortíferos del virus, y que han sido abandonados.
http://www.elinconformistadigital.com/2020/03/23/cuarentena-en-espana-dia-9-por-francec-sanchez/
Les meves codolències per a tots els familiars que estan passant per aquest dolor insuportable.
Pensar en positiu i desitjar el millor.
Em sumo amb tots vosaltres davant de la mort de en Ramon amb unas circunstacies tant dolorosas.
Que Deu el acolli amb la seva misericordia.
Preguem per la seva la seva anima
Ho sento molt Sr. Foix
He tingut el pler de compartir unes estones de xerrades i reflexió amb amics on el Sr. Poch compartia amb nosaltres la seva visió.Una persona inteligent i justa.
Hem sap greu. DEP
Gràcies per les seves reflexions
Anraçada!!!!!
Lamento molt la pèrdua del amic Ramon.p
Pot ser soc el que menys feia que’l coneixia, des-de que el amic Casi va tindré la gentilesa de convidar-me a les trobades del dijous.
El mes difícil d’aquesta situació es es trasbals que ens ocasiona, no podem acompanyar als éssers estimats en moments molt difícils. Demano amb totes les forçes amb les que soc capaç que acabi com mes aviat millor.
Descansa en pau Ramon
Lo siento Lluís y Ramon Poch
Lo siento Lluís. Un abrazo virtual. Salud y paciencia para todos.
Bon día Ramón. Siento mucho el fallecimiento de una persona tan y tan querida como es la de un padre, él a pasado de estar entre vosotros a estar en vuestro corazón, entiendo vuestro dolor duro e insoportable; ahora tenéis que sacar las fuerzas que todos tenemos guardadas para los momentos más difíciles de nuestra vida y seguir adelante con la ayuda de la Virgen y de todas las personas que os queremos. Os abrazamos muy fuerte de todo corazón para que os sintáis apoyados en vuestro dolor.
Javier García y Tuti Sala
Desde el primer momento no me fie de lo que decían los políticos sobre el CORONAVIRUS. Porque en mi memoria aún resonaba lo de «un bichito tan pequeño que, si se cae de la mesa se mata»
Sr. Foix mi más sentido pésame por la muerte de su amigo.
Sr. Foix : » El virus s’emporta un amic » … Penso que cuan mora una persona com el seu amic En Ramon Poch,…en realitat mort per partida doble. Doncs mort com a esser huma i tambe mort com a esser ètic i honrat, que ja no el tindrem mai mes, amb la seva sabiduría i bonhomia, per ajudar-nos i aconsellar-nos amb la seva sabiduría i experiencia.
La mort, sigui degut a el que sigui, no distingeig a les persones … i toca en plan … » Pito, pito colorito i te toca por ser tan bonito »
¡ Llastima que es morin els talentuts, bons, honrats i étics ! … doncs aixo si que tambe marcará un avans i un desprès, dintre de la trajectoria mortal i macabra del convid-19.
Aviso para navegantes políticos i financiero-economicos avidos de poder y riqueza sin límites humanos.
Gracias Lluis por acordarte de mi padre y tener unas líneas in-memoriam. Te tenia mucho aprecio. Cada día cuando ponía su Tweet diario , y el de hace dos dias era el número 2449, hablando del impacto del CoronaVirus, me recordaba que tenía más visualizaciones cuando tu hacías RT. Muchas gracias por todo. Fue una excelente persona, un gran padre, un gran ejemplo para toda la familia y un gran marido, que después de 57 años juntos , el la ha dejado, para esperarla en el cielo y volver a reencontrarse. Mi madre está en la UCI luchando por la vida también.
Hola Ramon. Des de la UB he rebut amb molta tristor la notícia de la mort del teu pare. Et recordo a tu d’alumne a l’Escola d’Empresarials cap als anys 90. Salutacions.
Bon día Ramón. Siento mucho el fallecimiento de una persona tan y tan querida como es la de un padre, él a pasado de estar entre vosotros a estar en vuestro corazón, entiendo vuestro dolor duro e insoportable; ahora tenéis que sacar las fuerzas que todos tenemos guardadas para los momentos más difíciles de nuestra vida y seguir adelante con la ayuda de la Virgen y de todas las personas que os queremos. Os abrazamos muy fuerte de todo corazón para que os sintáis apoyados en vuestro dolor.
Javier García y Tuti Sala
Hasta que pase esta pandemia, iremos sumando ausencias y tendremos cada vez mas la sensacion de soledad e intemperie.
Hoy el Sr. Foix ha sumado una ausencia de un amigo. Animo!
Saldremos mas fuertes de esta, pero habran (ya hay) muchas bajas.
Es una guerra de proyectiles incoloros, inodoros e insipidos.
La cosa va para largo y es seria. Portemonos bien con nosotros mismos y con la comunidad. Permanezcamos confinados al maximo con toda la higiene posible personal y del habitaculo. Hidratacion. Temperatura constante y… Suerte.
(Des de la discrepancia, accepta, Lluís, aquesta reflexió / pregària del meu blog personal dedicada també al teu amic Ramon Poch)
DÉU, EL NO-RES I EL CORONAVIRUS PLENATARI
¿Per què? ¿Per què, oh Déu, m’has abandonat? ¿Per què ens heu abandonat? ¿Per què ara aquesta invasió del coronavirus letal i planetari?
El bon amic ateu respon… Son preguntes sense sentit. No hi ha cap resposta. Ningú respon.
¡Ai bon amic, ai! ¿És el no-res una contesta? ¡Potser la resposta està en la fragilitat, finita o infinita, de la condició humana!
Uns son atacats pel maleit virus, i molts moren. Altres vetllen fins l’extenuació pels qui pateixen. Uns tercers resten confinats dies i nits en silenci i soledat.
I tots compartim esperança. Volem salvar-nos. Alliberar-nos del mal. Viure millor… de manera justa, solidària, lliure, humana. Viure i morir amb una íntima esperança ben humana no és absurd.
¿Per què espero? ¿Per què esperem? ¿No hi ha resposta?. ¿Hi és i no la sentim?
Però la pregunta es clavada a terra com una creu sota un cel que s’enfosqueix. Morir vol dir que hi ha mort en la vida. L’enigma és si hi ha vida en la mort. Els arbres frondosos i l’herba humil neixen quan les llavors s’endinsen sota terra i moren. Quan tenim set… desitgem, cerquem i trobem la font d’on brolla l’aigua.
Quan tenim set de Déu… ¿El desitgem, cerquem i trobem…? On? Potser en els que ploren, en els que estimen, en els que somriuen, dins nostre… en el no-res.
Ho sento.
Diu el Sr. Sanchez «Demana guanyar temps» dons no hi ha temps, i molt menys temps tenen els mes grans de 80 anys, per ser la diana del virus.
–
El sr.Sanchez «Ha perdido el tren y quiere fabricar otro»
–
Quan m’ assebento d¨una pérdua, no tinc ganes de parlar de res més.
salutacions.
mis condolencias sr. foix por la muerte de un amigo. saldremos de esta pero requerirá tiempo y esfuerzo. el mundo que nos espera no tiene por qué ser peor que el que dejamos atrás. dependerá de todos nosotros.