El campanar de Rocafort ha contemplat l’evoluciò de les costums durant més de 150 anys.
Mentre caminava per la terrassa de casa, confinat durant 25 dies, he reparat en el Divendres Sant de la infància que em venia a la memòria. Cap cotxe, algun autobús, ningú caminant per les voreres d’una avinguda principal de Barcelona. Silenci. De tant en tant un gos es passejat per l’amo. Mes coloms que mai. El dia és clar, cada cop l’atmosfera és més neta, lluenta, nítida com els pobles de la costa d’un fiord nòrdic. Al fons, el mar reflecteix el blau cel més autèntic.
Fa ja molts anys el Divendres Sant era dia sense cotxes, sense ràdios, sense sorolls. El silenci era obligat. Tot s’aturava. A Rocafort es començava el dia per la pujada al calvari, dones amb mantellina i homes sense boina o sense gorra, caminant poc a poc mentre el capellà resava i cantava i els homes xerraven sobre la collita, els ametllons i la verdor dels sembrats. La rapa començava a senyalar als brots de les branques dels olivers.
La pujada al calvari era el començament d’un dia trist, de dol, negre. Fins i tot el cafè estava tancat. El dejuni era ritual i el bacallà, llavors el peix dels pobres junt amb l’arengada, era cuinat de moltes maneres. Fruita i verdures. Frugalitat autoimposada per les mestresses de les cases. Algú trencava la rutina i marxava amb l’aixada al coll i un sac a l’espatlla. Els sacs amagaven sovint una ampolla de vi, els caçadors hi encavien l’escopeta o el furó i els pagesos sortien a estirar les cames fent el que els francesos en diuen fer un «tour per la propriété».
Tot dintre del és absolut silenci exterior. Si passava un cotxe per la carretera era per qüestió d’extrema urgència. La funció de la tarda omplia l’església. Des del cor es cantava en llatí una llarga estona sense que ningú entengués res. Llegien uns llibres vells, arrugats, marcats per les ditades a peu de pàgina de generacions anteriors. La claror, les flors i la llum del Dijous Sant es convertien en vestimentes morades, poca llum i un canelobre triangular amb set espelmes per banda i una al cim eren apagades una a una, cada vegada que el que dirigia el cor agafava dos llibres vells i donava un cop sec. L’escolà apagava una de les espelmes fins que en acabar la última el mossèn deia «i ara a matar jueus».
Agafàvem els carraus, pedres i fustes fent molt soroll, picant sobre els bancs, cridant, fins que el capellà al cap d’un minut deia prou. Manuel Cuyàs ho explica així: “Matar jueus” consistia a emetre molt soroll la tarda del Divendres Sant, coincidint amb l’hora que segons l’Evangeli Jesucrist va expirar. Els romans van tenir molt a veure amb l’execució, però la responsabilitat se centrava en els jueus, i moure soroll a aquella hora era una manera de “matar-los”. N’haurien pogut dir “esbroncar-los” però l’antisemitisme ambiental exigia símbols més expeditius. Encara a les botigues posaven a la venda aquests dies les matraques, uns objectes de fusta que produïen un so desagradable si els feies rodar, però nosaltres lespreníem per joguines que servien per atabalar la iaia».
En tot cas havia estat una manera absurda de trencar el silenci. Era un costum ancestral que jo mateix vaig veure com desapareixia de les cerimònies del Divendres Sant. Em fa vergonya haver-ho fet però és el que practicava tothom.
El plat més fort del Divendres Sant era la processó del vespre. Sortia el Sant Crist gros, a donar un tomb pel poble, mentre la gent cantava el Viacrucis amb lletra crec que de mossèn Cinto Verdaguer. Era una creu gran portada per algú forçut i acompanyat per dos ajudants amb pals que sostenien els extrems dels braços de la creu. A totes les cruïlles hi havia dos efectius dels sometents locals, un genoll a terra i l’escopeta a la mà, que vetllaven simbòlicament el pas del Sant Crist. N’hi havia dues parelles de tal manera que els veis a cada dues cruïlles.
S’entrava a l’església i el silenci tancava el dia. El dissabte no h havia cap funció tot esperant el dia de Pasqua. He recordat aquelles vivències tan llunyanes comparant el silenci de llavors amb el que he viscut avui a Barcelona. Per motius diferents però en els dos casos dominats per misterioses pors. Abans era una convenció social-religiosa gairebé obligatòria. Avui es un acte voluntari i cívic per prevenir o atemperar els efectes devastadors d’una pandèmia.
Jo recordo els divendres sants de la meva infantesa com el dia que més ganes de riure i cantar em venien!! Quin escàndol! 🙂
Quan veig els teus comentaris, saps què em recordes? Doncs a una noia o senyora asidua d’aquest blog que es deia (i desitjo que es digui per molt anys!) ANAMARIA. Va desaparèixer del blog.
En una infantesa feliç és força lògic que sempre tinguessis ganes de riure i cantar i ballar… Perquè no en Divendres Sant? Cap escàndol!
O potser era ROSAMARIA… ! Ai déu! Encara hauré de mirar les entrades de fa un parell d’anys… Vaig a mirar-ho!
Sí. Era la ROSAMARIA!
No,no, em dic Àfrica i fa mooolts anys que segueixo el nostre amfitrió.Des de l’ antiga » llibreta», junt amb en BartoloméC!!!
Ja sé que ets aquí sovint, Africa. Però per uns instants -no pas pel que deies o pel què puguis pensar- el teu nom de dona em va fer pensar en aquella Rosamaria de fa temps. Pot ben ser perquè aquí hi ha més homes que dones… però no sé… una tontada d’uns instants. Així és el nostre caparró!
I aquests dies,Sinera, tot és més confús.És com un malson….
No és «com» un malson. Ni tan sols és un malson. És una realitat que ens ha tocat viure! Quan et sentis massa colapsada pensa en aquella noia que en divendres sant només tenia ganes de riure i cantar. Pensar en coses maques a vegades ajuda una mica!
Noia ja no:). més aviat àvia ( molt enyorada aquests dies)
Sr. Foix : » Silencis de divendres Sant » i el silencis absoluts dels humans, de la vida real, del comfinament de la pandemia del Covit-19.
Soc optimista pero la meva intuisió i clarividencia em diu que ens está venint a tota la humanitat, de la societat del malestar, la pobresa, la necesitat, la desesperança i la manca de llocs de trevall i ingressos salarials de diners,…doncs ens está venint una ambruna mortal humana, com mai.
A la que la societat del benestar, la opulencia i la abundanica ni hi pensa, ni hi pensará. Doncs ells ho viuen molt diferenment.
Hem puc equivocar, pero el que dic, nomes es la veritat.
La humanitat está dormin a la palla. Doncs per exemple: El turistes deixarán de venir i ho compren cuasi tot a la Xina i al sudest asiática. I..i… altres problemes importantisims. … Com per exemple…. El camp, els pagesos… i els empresaris pagesos del camp,… ect…ect. ect.
Penso que els polítics que gobernan i els polítics de la oposició a el gobern, han d’estar i trevallar units de veritat i no pas permetre pas, que la cobdicia els hi obnivili la ment. Perque la sensació es aquesta.
Tan important i necesari, es el partit que goberna com es de important el partit de la oposició….en una Democrácia parlamentaria.
M’agradaría rebre les opinions vitals, sumades i necesaries de vosaltres els companys i companyes del blog del estimat Lluis Foix. Doncs nomes la meva opinió sola, no significar gaire. Es la suma de tots la que compta, doncs la sumada de tots es la real.
Per els bons entenedors i les bones entenedores. … No comment.
P.D. M’oblidaba de dir que la gobernança i la oposició han de comptar imprescindiblement amb els empresaris emprenedors i talentuts, creadors de objectes i artíclis, tambe creadors de llocs de trevall, consumidors, cotitsants al Estat i a la Sefuretat Social, ect, ect. Doncs sense ells la ambruna vindrá de segur…Tots som necesaris,… sense cap excepció.
Sr. Foix. Disculpi el meu atreviment… potser podria ampliar el nombre de sub-comentaris al blog? O potser tingui els subcomentaris desactivats després d’uns dies… No ho sé. En tot cas, no és important…
Vamos a ver si este comentario no aparece como si fuera el primero!
Agradezco en gran manera tu confianza, Dogbert!
si el sistema no te deja responder a dogbert más abajo es porque hay demasiados subniveles de comentarios anidados. pero hay una solución muy fácil. el último comentario de dogbert en vuestra conversación de abajo no tiene botón «responder», pero si te fijas el último tuyo que él ha respondido (el subnivel inmediatamente superior) sí que lo tiene. haz clic en ese botón, es decir, como si te respondieras a ti mismo, y tu post se publicará inmediatamente después del de dogbert. en cierto modo es una forma de continuar una conversación sin multiplicar el número de subniveles cuando ya hay muchos. espero haberme hecho entender a veces es más fácil hacerlo que explicarlo 😉
Gracias David. Es una buena solución para casos con demasiados niveles. De nuevo, gracias y cuidate!
Respeto tus palabras. Gracias, Dogbert. También tu, cuidate.
Respeto tu manera de ver el futuro, faltaría más. Pero desconozco tu concepto de espiritualidad y por tanto ni puedo compartirlo ni no compartirlo. Mi visión del futuro: pura tragedia. Necesitaríamos muchos miles o millones de años de existencia para que nuestra inmadura consciencia se responsabilizara del futuro de la humanidad y del mundo. Y el pasado nos cuenta tragedia tras tragedia. A mi modesto modo de ver la vida y el mundo, a pesar de tanta belleza, no hay futuro posible. Ni siquiera para el virus ese…
Hola Lluis,
Magnifica descripcio de imatges i emocions tan viscudes per gent de la nostra generacio en els pobles petits. Vull afegir que els estris que es feien servir pel «home fort», que nportaba el Sant Cristo Gros, es deien «GANFARRONS», al menys al meu poble.
Dius en el teu escrit, quant describeixes el «matar jueus»:
«Em fa vergonya haver-ho fet però és el que practicava tothom». I a mi tambe Lluis, pero ara no serveix per res.
Ara el que cal es que despres dels pics del Covid 19, reflexionem del que hem fet i no tinguem mai mes que dir : «Em fa vergonya el que feiem, pero clar, ho feia tothom»…
I pels qui tingeu temps i ganes, us convido a llegir la profunda llico del Padre Rainero Cantalamessa en la seva homilia d’ahir al Vatica. Segueix el link…
https://www.vaticannews.va/es/papa/news/2020-04/homilia-completa-raniero-cantalamessa-pasion-del-senor.html
Bona Pascua i cuideu-vos. Risc «0»
Brunet de Bellmunt
Com és que els capellans no han tret el Sant Cristo Gros amb aquest epidèmia? Què no hi creuen?
Vatua! que haurem de creure en Santa Mascareta, Sant Confinament i Sant Distanciament social… de moment. Que anticossos, vacunes i antivirals es faran esperar.
A Desiderio de Sota
Jo veig cada dia el Sant Cristo Gros al carrer.
Està al cor dels metges, metgesses, enfermers, enfermeres
totes les persones que cuiden dels milers d’infectats
i que viuen gràcies a la seva dedicació…
i a vegades els acompanyen fins el seu darrer suspir
I intenten donar-lis el millor tracte humà possible.
Jo, perdó per personalitzar, com el que intentem ser cristians
crec en aquest Sant Cristo Gros. I sempre hi ha un moment
de silenci i de pregària
TESTAMENT ESPIRITUAL D’UN CRISTIÀ PER SER LLEGIT EN EL SEU FUNERAL
Setmana Santa de coronavirus, confinament, mort… ¿esperança? Un
internauta, que es confessa cristià, ha enviat al meu blog personal un
text que es el seu testament espiritual per ser llegit en el seu funeral…
M’hauria agradat llegir ara aquest testament d’adeu-siau. Lentament.
En aquesta hora de plor, silenci, soledat, record, pregària, esperança.
Morim. Hi ha mort en la vida… en la nostra condició humana;
en aquest racó de món; en l’univers immens, potser infinit.
L’enigma és si hi ha vida en la mort. Vida en el forat profund de la mort.
El dia neix i viu… quan la nit s’apaga i mor. La lluna i els estels nocturns… es transformen en el sol. Els arbres frondosos i l’herba humil neixen i creixen… quan les llavors s’endinsen sota terra i moren. La paraula viu i se sent quan… el silenci s’apaga. També el silenci esdevé moltes vegades… paraula viva.
Jesús, home bo i estimat per Déu, mor en creu com un malfactor…
però viu, segons les cròniques. Resurrecció, se’n diu.
Ho experimentem ara i aquí perquè el seu Esperit viu dins nostre i entre nosaltres. Així ho creiem els cristians. O els que intentem ser-ho en la manera de pensar, sentir, actuar, existir.
L’Evangeli, proposat i mai imposat, despullat de connotacions anti evangèliques, és profundament humà, val la pena, és significatiu, ple de sentit, compatible amb la raó.
Alhora creiem que el Déu de Jesús és misteriós, difícil de dibuixar.
Però l’intuïm, el sentim, l’imaginem, el cerquem. L’estimem. El desitgem.
Com quan tenim set… desitgem, cerquem i trobem la font d’on brolla l’aigua. Tenim set perquè hi ha aigua i la necessitem per viure.
Tenim set de Déu perquè el trobem a faltar i perquè, potser, hi ha Déu.
Per això, una cerimònia cristiana de trobada i comiat és respectable.
Com ho són una de religiosa o de laica.
I en aquest adeu-siau… hora misteriosa, de temença i esperança…
confesso uns somnis i proposo uns compromisos… des de la meva fe humil.
Demano, en coherència amb la confiança en el Déu alliberador,
un compromís actiu a favor dels drets i les llibertats de totes les persones
i de tots els pobles, a favor de que la relació entre les persones i els pobles
es basin en la democràcia, la llibertat, la solidaritat, la sobirania.
Demano perdó a tots aquells que, de manera inconscient o conscient,
he ofès i fet mal. ¿Quin sentit té esperar perdó i misericòrdia de Déuç
si no perdonem ni demanem perdó?.
Demano a tots els que estimo… que estimin i s’estimin. ¿Hi ha
un somni i un desig mes bell, humà, compromès, transcendent que aquest?.
Si així és m’ajudareu a descansar en pau. Amén
Relato pormenorizado de toda una manera de transcurrir el Viernes Santo el que nos ofrece el Sr. Foix.
Nosotros cogiamos la mochila y nos ibamos de travesia por el Pirineo y por el transistor sintonizabamos Radio Montecarlo o Radio Montecarlo o Radio Andorra.
Era una sensacion de transgredir algo, como aquellos cazadores de Rocafort que escanpaban a lo suyo.
He visto el Via Crucis por la 2 de TVE. La plaza de San Pedro imponentemente vacia.
No se, tot plegat tiene un toque de irrealidad o como de introito a un nuevo hacer que creo y en cualquier caso pasara por la espiritualidad.
Dissabte de Gloria.
Cuidense mucho.
Cuidese mucho Sr. Foix, necesitamos sus articulos.
Radio Luxemburg quise decir
Un introito a una nueva realidad que quizás pasarà por la espiritualidad? No te sigo, Dogbert. A mi entender se impondrà de nuevo la «normalidad» de la que hablabas hace bien poco. La «normalidad» del día a día cruel, mediocre, malsana, fantasmal… de discursos vacíos y de ideas de humo mesiánico. Seguirán. No lo dudes. Quizás confundiste espiritualidad por marcialidad. Lo siento, Dogbert. No te he entendido.
Me explico fatal Sinera. Lo siento.
Los años no perdonan, no pasan, se quedan y cuando pensabamos que lo habiamos visto todo, un nonada de microbio nos pone del reves y de vuelta y media.
Malos tiempos. Tiempos nuevos. Nos cambia el humor, pero la actitud tiene que ser la misma, firme hacia el futuro, que si, sera espiritual o ya no sera.
Respeto tu manera de ver el futuro, faltaría más. Pero desconozco tu concepto de espiritualidad y por tanto ni puedo compartirlo ni no compartirlo. Mi visión del futuro: pura tragedia. Necesitaríamos muchos miles o millones de años de existencia para que nuestra inmadura consciencia se responsabilizara del futuro de la humanidad y del mundo. Y el pasado nos cuenta tragedia tras tragedia. A mi modesto modo de ver la vida y el mundo, a pesar de tanta belleza, no hay futuro posible. Ni siquiera para el virus ese…
Con Dios nada esta perdido.
Es una de las ultimas frases del Papa en el Oficio religioso de hoy en el Vaticano.
La mento tu desesperanza Sineta.
Cuidate mucho.