Cues de persones en espera d’obtenir menjar d’un banc d’aliments.
Quan es venci la pandèmia total o parcialment s’haurà de veure la magnitud de la devastació provocada per 60 dies de confinament de dues terceres parts de la humanitat. Sóc incapaç de fer uns apunts sociològics perquè encara estem vivint el que es pot dir una tragèdia col·lectiva.
Però sí que es dibuixa un panorama de crisi econòmica que ja ha aterrat als Estats Units i a la resta de democràcies occidentals. Les llargues cues de persones esperant que se’ls doni el menjar del dia són freqüents en moltes ciutats encara que són imatges que gairebé no es veuen per televisió. Tampoc es veieren seqüències dels atapeïts hospitals en els moments àlgids de la pandèmia. Els morts són una xifra i poques vegades veiem ni tan sols els taüts que són conduïts als cementiris en la més absoluta solitud.
Els governs de tot el món fan el que poden per combatre el virus i desconfinar els milions de persones que hem estat pràcticament engabiats durant dos mesos. Les manifestacions seran controlades per la policia perquè poden ser un perill pels rebrots que s’anuncien ja el pròxim hivern.
Les protestes d’aquests dies en molts indrets del món no son dels que no tenen res o molt poc sinó de sectors més benestants que sembla que no tenen por del virus. Els manifestants, des de Michigan a Madrid, que posen per damunt l’economia a la salut tenen perfils conservadors.
L’escriptor Yuval Noah Harari, autor de capçalera de Bill Gates i Barack Obama, diu en les 21 lliçons per al segle XXI que la llibertat no val gran cosa tret que vagi lligada amb alguna mena de xarxa de seguretat social. «Els estats del benestar, la gran aportació europea a la governança el segle passat, combinaven la democràcia i els drets humans amb l’educació i la sanitat finançades per l’Estat. Fins i tot ho han fet els països ultracapitalistes que s’han adonat que la protecció de la llibertat exigeix com a mínim alguns serveis socials sufragats pel govern. Els nens que passen gana no tenen llibertats».
Les xifres de l’atur produïdes al més d’abril són alarmants. La baixada del PIB és general en tots els països democràtics. L’índex de preus negatius apunta cap a una deflació que és un indici clar del fet que el creixement s’alentirà.
S’ha de veure quina serà la reacció d’una societat amb alts nivells d’atur i milers de famílies sense ingressos suficients per pagar el més imprescindible. Com diu Yuval Noah Harari, potser al segle XXI les revoltes populistes no s’organitzaran contra una elit econòmica que explota la gent, sinó contra una elit econòmica que ja no necessita la gent. «Es molt més difícil lluitar contra la irrellevància que contra l’explotació». Aquesta pandèmia ens ha agafat a tots desprevinguts. No sabem per què ha passat i encara menys quines conseqüències tindrà. El que és clar és que la fi del món no és a prop. Ens en sortirem tot i que no sabem com ni quan.
Sr. Foix : » La crísi que encara no es veu » … pero ja la intuim, que será de les grans recesions mondials, ect.
Estic totalment d’acord en tot el que ens dieu vos. Com tambe estic totalment d’acord, amb tot el que ens diuen abui els companys/anyes del blog en les seves respostes, del día d’avui.
Ara, ja es pot veure al carrer, gent que s’ha quedat sense feina i sense ingresos dineraris, ect. dintre de la societat del malestar.
Doncs la societat del benestar i de la opulencia, encara s’ho pasant molt be i estan encara dormint a la palla, ect.
Quants aquets els hi arribi, ja será cuan es parlará de crisis económica mondial. Mentrestan ja la viuen els de la societat del malestar, ect, no es crisis encara, per la ment de la societat del benestar i la opulencia.
LA FI DE MOLTS COM TANTES VEGADES
1. La fi del món no és a prop però, com tantes vegades, es la fi de molts. La crisi del coronavirus es sanitària, econòmica, social, cultural, política. Profundament humana. La saviesa bíblica, tan desconeguda, ho expressa amb llenguatge apocalíptic. “Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s’enfosquirà i la lluna ja no donarà claror; les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran” (Marc 13, 24-17).
2. La fragilitat de la condició humana i de l’univers és infinita. La història ho demostra… Deu plagues. Pesta. Guerres. Holocaust. Feixismes. Dictadures. Desastres. Racisme. Persecucions. Repressió. Exiliats i presos polítics. Coronavirus. Mort… Humanitat sembrada de creus al llarg de la historia i arreu de la Terra. Consta en el darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi, escrit l’any 95 amb llenguatge simbòlic i imatges catastròfiques però que també significa revelació. Un dels seus set segells dona nom a una extraordinària pel·lícula d’Ingmar Bergman, “El seté segell” (1957).
3. El cavaller Antonius Block, que ha passat anys a les croades, torna a casa, Suècia. L’Europa del segle XIV es devastada per la pesta negra. Antonius està cansat, desencantat de la vida. I es troba amb la Mort que crida a tothom… rics, pobres, reis, súbdits, nobles, camperols, clergues… Antonius planteja preguntes i respostes a la recerca del sentit de la vida, la mort, l’existència i el silenci de Déu. Vol guanyar temps amb l’esperança de resoldre aquests enigmes, i repta a la Mort a jugar una partida d’escacs, com aquella pintura que hi ha en una petita església a prop d’Estocolm.
4. Ingmar Bergman va explicar les claus del film. “En l’Edat Mitjana els homes vivien en la por de la pesta. Avui viuen la por de la bomba atòmica. El setè segell és una al·legoria amb una qüestió molt senzilla: l’home, la seva eterna recerca de Déu i la mort com a única certesa”.
5. Un parell de pensaments de l’internauta Esteve Rodríguez (que es presenta com matemàtic i cristià). “Qui és el meu proïsme? L’home de la meva sang? Del meu partit? El que m’afavoreix? No, és aquell pel qual sento misericòrdia i pel qual passa per mi l’universal do i amor de Déu, que fa ploure les aigües del cel sobre els bons i els dolents. J. Maritain (…) Només hi ha dues sortides intel·lectualment viables: L’esperançada, segons la qual a la fi de la vida ens trobarem amb qui anomenem Déu… O la nihilista, segons la qual la nostra existència camina cap enlloc, a la mort i al no-res”.
No es la fi del mon com escriu el Sr. Foix, pero si que es la fi de un mon.
I la emtrada en un altra marcat per un precariat que fara mans i maniges per subsistir en paralel a cents de mil de persones en edat de treballar i amb cargas familiars que es quedaran al atur.
Un panorama esfreidor.
Paradoxalment es a Alemania on han començat protestas de alt voltatge al carrer. Pero tot aixo anira fent taca de oli i empastifara tota la societat. Una societat amb por, desvalguda, vençuda inerme devant de una clase politica nefasta.
Els aldarulls, els asalts, els robatoris, las okupacions estaran al ordre del dia. Vet aqui que aquets decrets lleis que anaban laminan las llibertats trobaran «justificacio» per reprimir a una ciutadania desfondada moral, economica y socialment.
Altra vegada vençuts.
Para quien le interese, comentar posibles escenarios https://brujulaeconomica.blogspot.com/2020/05/estudio-de-4-escenarios-post-coronavirus.html
Podemos establecer 4 escenarios.E1 crisis en V (10% ) E2 crisis Nike o U (40 %) E3 crisis en W (30 %) E4 crisis en L (20 %) Ahora la renta minima ahora es necesaria, unos 3000 mil millones de euros, aprox. un 3 % del PIB, (hace un mes nos decían un 1 %) pero en el medio plazo debería ser para mayores de 60 años, sin posibilidad de encontrar trabajo, después con la robotización volverá a ser necesaria. Una vez pase la crisis sanitaria, si podemos asumir un 2 %, dedicaría un 1 % del PIB, unos 1000 mil millones a renta básica para las personas mas necesitadas y la otra mitad la dedicaría a la formación dual, medio dia para formación especifica relacionada con la demanda necesaria industrial, el otro medio dia de trabajo.Curioso el caso de los Icos, en España, en gran proporción han sido para las grandes empresas, en la criticada EEUU, las grandes empresas, que primero pidieron dinero, después decidieron que no lo pedían, además en EEUU ya han repartido mas de 1000 dólares por familia. En paises del norte no han dado ayuda a las empresas con dinero en paraisos fiscales. Si en España la ayuda para autónomos y pymes no es real pueden desaparecer un 30 % de empresas
La sociedad actual ha fracasado, este hecho no se quiere ver. Los virologos habían informado de la elevada probabilidad de lo que ha ocurrido, las sociedades cegadas por la especulación y la economía financiera cuyo único fin era la acumulación de capital son contribuir a la sociedad, no invirtieron ni en investigación ni en sanidad pública.
La ideología neoliberal es que la sanidad privada y si no tienes dinero para pagarla pues te mueres o sufres. Está sociedad es la que nos quiere irrelevantes. Debemos rechazar está sociedad, y respetar al ser humano, o van a tener más derechos las máquinas que las personas.
A esta economía le importa un pimiento la democracia. Es una élite que desprecia al 99% de la población. Ellos podrán escapar en sus castillos escondidos mientras un nuevo genocidio se produce de modo oculto y lento culpabilizando a los más débiles de su suerte.
Está economía ha destruido al planeta y le da igual. No podemos pretender un crecimiento constante con la chapuza tecnológica que utilizamos.
Aunque no lo quieran admitir toda la política de los últimos años de crisis es responsable del desastre actual. No de trata de juzgar a nadie, pero deberíamos amarnos más y adorar menos al becerro de oro. Ser más pobres algunos pero mejores personas.