El numero mayor de víctimas del coronavirus han sido los ancianos que viven en residencias.
Una vida breve es compatible con la genialidad. Mozart murió a los 35 años, Franz Schubert, a los 31; Jaume Vicens Vives, a los 50; Prat de la Riba, a los 46; Johannes Vermeer, a los 43, y William Shakespeare, a los 52. Hay muchísimos más que se fueron jóvenes dejando legados inmateriales que perduran.
Pero también hay hombres y mujeres de más de 70 años que han agotado su vida escribiendo, investigando, gobernando o dejando una fuerte huella para la posteridad. Adenauer y Reagan empezaron a gobernar después de los 70. Goethe acabó su Fausto a los 83; Josep Pla murió a los 84, casi con la pluma en la mano; Isabel II, con sus sombreros y su lucidez, manda aunque no gobierna a los 94; Marie Curie llegó a los 66; Einstein, a los 76, y Darwin, a los 73. La lista de celebridades que llegaron a la ancianidad es inagotable. Charles Chaplin se fue a los 88.
Una de las consecuencias más tristes de la pandemia ha sido la forma en que se ha tratado a nuestros viejos, muchos de los cuales han muerto en residencias en total soledad por imperativo de las medidas sanitarias.
En la Comunidad de Madrid y en la Generalitat de Catalunya se ha trabajado con documentos que iban más allá. En Madrid se aconsejaba “no hospitalizar a los enfermos de Covid-19 de las residencias de ancianos en función de su esperanza de vida y de su pronóstico”. En un documento de la Conselleria de Salut se recomienda no intubar a los mayores de 80 años y se sugiere que “el tratamiento se haga con mascarilla de oxígeno. Si no mejoran, se puede optar por la morfina”.
La idea que se desprende de estas directivas es que si hay que decidir entre salvar la vida de un anciano o la de una persona más joven y robusta, la opción más recomendable es inclinarse por los que pueden recuperar la salud. Estas recomendaciones me parece que atentan contra la dignidad de las personas por razón de su edad. No es que vulneren la Constitución, sino que van en contra de los principios humanitarios más elementales.
Se desliza la noción de que los viejos sobran cuando en todas las civilizaciones la ancianidad es la edad más venerable, la que enlaza con nuestro pasado, nuestra historia y nuestra cultura. No es justo que se aparque a los mayores en el llamado factor de riesgo , que es lo mismo que vivir controlado hasta el fin de los días. Dicen que es para protegerles. Pero si no son un peligro para la salud pública, cada uno debe ser dueño de administrar sus riesgos y, por favor, que nadie precipite acontecimientos que ya llegarán en su día, como un ladrón en la noche.
Publicado en La Vanguardia el 28 de mayo de 2020
Visto desde otro angulo, no se debido llegar al colapso, las estadisticas nos indican que solo actuando 7 dias antes, tanto en EEUU como en España se hubiesen salvado el 50 % de personas mayores y de sanitarios. El problema no es sanitario es de fata de previsión, es de no querer asumir una función exponencial del virus, sabiendo que cada dia pueden aumentar un 30 % de los casos, llegando al colapso sanitario. Todo el mes de febrero los politicos sabian de la gravedad del virus, tenian los informes de los tecnicos, si tardaron en actuar hasta el 17 de marzo, y hasta el 28 de marzo, un dia deberan explicar los motivos.
En este artículo puede encontrarse una explicación. Occidente ha primado al individuo frente a la sociedad, y al dinero de unos poco por encima de las personas, cada vez la desigualdad social aumenta. Una pregunta ¿El sistema neoliberal ha fracasado, pero no lo aceptará nunca?
https://elpais.com/opinion/2020-05-27/el-fin-del-neoliberalismo.html
Ho sento però discrepo en algunes de les coses que diu. Que s’ha de tractar als ancians amb dignitat, com a totes les persones, és ben cert. I en molts casos no ha estat així. Cal que els qui més responsabilitat política han tingut, tenen i tindran sobre les residències d’ancians pleguin per donar exemple de la seva deixadesa. Cal inclús exigir responsabilitats penals si és el cas.
Dit això, en els moments tràgics que es van donar en alguns dies de l’inici de la pàndèmia i davant la impossibilitat d’atendre tanta gent, vells, ancians o gent més jove, considero encertat que s’intentés salvar a aquells que més possibilitats tenien de sobreviure, que evidentment no eren de segur els més ancians. Li ben asseguro que en el cas d’haver-hi hagut un sol respirador per un vell com jo mateix i una persona de 40 anys, hi hauria renunciat de totes totes, a no ser que no estigués als meus cabals.
Les frases que menciona -per segona vegada- de les comunitats de Madrid i de la Generalitat són absolutament lamentables. Molt. Que es demanin explicacions -o el que calgui- a qui les va fer públiques. Hi ha coses que es poden dir potser a un colectiu determinat que les pot entendre, però no al ciutadans en general. Sí. Ja sé que és ben apalable el que dic…
I està bé que demani respecte a la nostra dignitat -ho comparteixo del tot… però no cal que ningú ens veneri… Que el sol fet de ser vells o ancians no ens fa venerables… Això sí. Que els responsables polítics es posin les piles perquè mai més hagi d’escriure entrades com aquesta.
«Estas recomendaciones me parece que atentan contra la dignidad de las personas por razón de su edad». Doncs potser sí o potser no, donades les circumstàncies. El que sí atenta contra la dignitat dels vells i ancians és la deixadesa dels polítics en el manteniment de les residències. Aquí sí que hi ha responsabilitat i, a més, continuada. Que se’n vagin a casa i amb la cara ben baixa.
TOTALMENT D’ACORD AMB SINERA.
DILEMA SOBRE LA MORT SENSE RESPOSTA
1. L’article “Viejos y el factor riesgo” presenta un dilema molt humà, greu, de gran complexitat, i sobre el que és fàcil caure en la demagògia. Dues persones es troben davant la mort de manera probable i propera. En la pandèmia del coronavirus, un infectat té més possibilitats que l’altra en continuar vivint. El metge, a vegades, no pot tractar alhora els dos malalts. Ha de decidir. ¿A qui tractar primer? ¿Quins criteris deontològics ha d’aplicar?
2. La qüestió no es nova. Aquesta problemàtica dramàtica i que afecta a la consciència de les persones és objecte de reflexió en la vida quotidiana, en els llibres d’ètica, en la literatura, en el cinema. Exemples… Tan sols una persona mes te cabuda a la barca salvadora en un mar en plena tempesta. ¿Qui té preferència?… Un altre cas… S’ha de decidir entre la vida de la mare que està parint o la de l’infant que porta a la seva panxa. ¿Qui te preferència?… La casuística es inacabable.
3. Hi ha una resposta fàcil. S’ha de salvar la vida de totes les persones en situacions conflictives. Què fàcil es escriure, criticant i donant lliçons, sobre aquests fets colpidors des de la tranquil·litat de l’estudi de casa, darrera l’ordinador, escoltant música, prenent un cafè, mirant per la finestra el vol dels ocellets i el cel blau. Però qui signa aquest comentari no sap quina resposta justa, civilitzada i humana s’ha de donar a aquests dilemes. Tampoc sap veure quina resposta es dona en l’article “Viejos y el factor riesgo”.
Una cosa és la decisió d’un metge concret que, davant una situació concreta, es veu obligat a optar per donar priorirat a una persona davant d’una altra, per no disposar de mitjans suficients per a salvar-les a les dues i una altra totalment diferent és que les Administracions, enlloc de tenir preparats els mitjans adients, emetin protocols (instruccions, per a entendre’ns) de que als majors de 80 anys, pel sol fet de ser-ho, no se’ls doni el mateix tracte mèdic que a una persona més jove. Això ens retrotreu a temps que creiem feliçment superats.
Santiago, ningú no està preparat per una pandèmia! Ningú! per això és diu Pandèmia…
I no t’equivoquis, quan dius que als majors de 80 anys, pel sol fet de ser-ho. NO, no és correcta la teva observació; sempre té més possibilitats de recuperar-se una persona jove sense cap malaltia crònica, etc, prèvia que una de 80 anys que per lo general ja tenen reduides certes capacitats de recuperació… o sigui que NO ÉS PEL SOL FET DE SER-HO (major de 80 anys).
I faig d’advocat del diable; com deia l’Oriol, es tracta d’un problema que ve de lluny
Aquesta és la resposta més justa i assenyada que he llegit.
Absolutament d’acord amb aquest comentari!
No hay palabras para describir esta tragedia en un colectivo indefenso no sólo ante el virus sino, mucho peor, ante un silencio clamoroso de las administraciones que, por competencias o por cercanía, más debieran conocer su situación previa y sus carencias. Negligencia, abandono o recursos sanitarios raquíticos para esas instituciones son términos que habrá que acotar con rigor sin demora. Es un ejercicio inaplazable, no sólo en España sino también en el resto de países europeos en donde han ocurrido situaciones parecidas, si queremos seguir siendo dignos de considerarnos garantes de un estado del bienestar para el que el cuidado a nuestros mayores es, en mi opinión, la clave de bóveda sobre la que todo lo demás puede tener sentido. De todos, este flanco de errores es el que tendría que someterse a un juicio exhaustivo para que la vergüenza no nos impida seguir mirándonos en el espejo de nuestro futuro como sociedad.
Quan tot hsgi.passst els que haurem sobreviscut no ens podrem mirar a la cara.
Massa morts per improvisssció !massa morts com presoners o voluntàriamen autoexilats a rresidéncies…per no fer noss,als,fills.
Hem aplaudit als sanitàris que heróics s hi han jugat la pell ,que els han acompanyat fins a,la fi.
Jo m acuso, he resat,he escrit als diaris ……no s,han publicat.Segur que podia,fer més,m acuso d omisió, penso amb els morts i em ve un glop amarg de vergonya.
JOAN MARTORELL I BARBERÀ
CARRETERA,DE,TERRASSA 30
08230 MATADEPERA
TELF 93:7870535
DNI 39054045E
Obtén l’Outlook per a l’Android
Possiblement no ens puguem mirar a la cara, però els que no haurien de poder fer-ho son els que ho faran sense cap vergonya: els que han sortit a passejar amb tota la família quan no es podia, els que van a la platja i els que omplen els carrers i no compleixen les mesures de seguretat recomanades… son aquests els que haurien de tenir vergonya, però si de bones a primeres ja incompleixen, no podem esperar res d’ells.
Els que ens hem quedat a casa ens plantegem aquests dilemes… els que surten a passejar i omplen els carrers son els que haurien de patir les conseqüències -que no les hi haurà!
Tens tota la raó