Obrir la porta de la cabana es convidar que entrin els camps d’ordi a punt de segar.
La retrobada amb la natura ha estat sobtada però també molt desitjada. No tenia record d’un any sense primavera viscuda. Les vinyes estaven en repòs quan les vaig deixà a primers de març i ara les sarments despleguen una formidable frondositat. Els sembrats eren ben verds, negrosos i curts, confiant que les pluges acabessin de completar una bona collita en els dies d’abril i maig. Ara les espigues ja llueixen un groc intens, amb el coll torçat, a punt de caure, per convertir-se en camps de rostoll frescos i tendres.
Molts portem l’enyorança de la terra molt interioritzada. Només la trobem a faltar quan som llum o per raons excepcionals com les del llarg confinament. La terra no s’ha mogut. La vegetació és exuberant arreu. Baixa aigua pels fondos que arrenca d’aiguamolls molt actius i constants. La saó és intensa, no sé si n’hi han dos o tres pams, i els tolls es formen en llocs impensables. Centenars de granotes diminutes saltegen incansablement al voltant de les síquies ocasionals. Ningú sap com han aparegut i menys encara si es faran grans. És un espectacle insòlit que passa en anys de pluges intenses i constants.
Els ordis ja estan a punt. S’haurien segat però els rams quasi diaris no acaben de d’eixugar-los del tot. En el llenguatge del segar i el batre s’utilitza la paraula moral per indicar que el gra no es desprèn fàcilment de l’espiga o de la palla degut a la humitat. Ha anat moral aquests dies però un parell de migdiades a més de trenta graus ho ressecarà tot i les espigues cauran planes arreu.
Travessar un sembrat a punt de segar és incòmode i dificultós. Les arestes de les espigues penetren al calçat i a la roba i fan anguniós el trànsit. Volia arribar a un albercoquer al costat de la cabana envoltada d’ordis i blats. Finalment hi he arribat. Són albercocs tardans i poden aguantar fins a meitats de juliol. N’hi ha força. Tenen l’avantatge que ningú els visitarà mentre els rostolls no facilitin l’accés.
En entrar a la cabana les bestioles es belluguen i s’esvaloten. El sol potent projectat pels ordis les enlluerna. Obrir la porta des de la foscor es convidar als sembrats que entrin a dintre. El contrast és fort. Les perdius deuen estar ajocades als peus de les espigues. En passar la segadora aixecaran el vol i les petites perdiuetes correran a una velocitat impossible d’atrapar per peus humans. Veure el comportament de les perdius és una de les experiències més insòlites de la sega.
Anem a donar un tomb pel terme. El Josep coneix els topants del terme com qui passeja pel passadís de casa. Aprofitem per empeltar un ametller que donava fruit amarg. Ho fem amb la tècnica de l’escut perquè el sistema de canó ja arriba tard.
La resta de la tarda en el dia més llarg de l’any és un continuo diàleg amb l’ambient, amb els arbres, les vinyes, els sembrats, els fruiters. És el misticisme de la terra.
Matinet de Sant Joan
les herbes tenen virtut
ai, amic, l’amor fa sang
i la lluna ja s’esmuny,
matinet de Sant Joan.
Matinet de Sant Joan,
les herbes duen metgia;
ai, amic l’amor fa sang,
cremem berbena florida,
matinet de Sant Joan.
M. Mercè Marçal
» Cau de llunes»
Bona revetlla, feu bondat!!!
Segurament a la natura li haurà anat bé el confinament.Almenys a ciutat l’ aire s’ ha fet més net, els ocells s’ han fet veure i sentir.El silenci era d’ agraïr, potser el nostre Planeta necessitava reposar….
El nostre Planeta necessitava reposar….Sin duda…
Això m’ ho va dir la meva neta, 9 anys…..
Raices.
El Sr. Foix esta magnifico en este relato agro pastoril.
Mis raices son de la Terrassa industrial, nada de rostolls ni de perdius, pero el relato de nuestro anfitrion me sugieren la sirena de la una, el olor a lana recien lavada de la fabrica con su economato, todo ello precursor de lo que hoy llamariamos economia circular.
Nada nuevo.
Nada nuevo?
Una enyorança no desitjada.Tot està passant i la natura ha retornat en ella mateixa.Tot és un impàs a no se que…
ENYORANÇA DE LLIBERTAT
1. Pas de primavera a estiu, després del confinament. Enyorança de la terra. Enyorança de llibertat i solidaritat. Enyorança pels presos i exiliats polítics que no frueixen dels colors dels sembrats ni de les olors dels camps. Enyorança per les persones estimades desaparegudes, pels morts a causa del coronavirus, pels pagesos grans i joves, per la gent més marginada que mai, pels sense sostre i sense feina.
2. I des de l’exili i la presó, o tenint la possibilitat de retrobar-se amb la natura… pot intuir-se el sentit de Déu en el fons de la terra i la matèria. Poden recordar-se unes paraules de Jesús: “Fixeu-vos com creixen els lliris del camp. No treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’ells. I si l’herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? (Mateixa 6, 28-30)
3. S’escau un poema escrit fa uns mesos, “Primavera a Castella” que te plena vigència en aquest estiu del 2020. El seu autor, que es confessa cristià, és David Jou (catedràtic de Física de la Matèria Condensada, de la Universitat Autònoma de Barcelona)…
Estremera, Soto del Real, Alcalá-Meco.
Noms que en una Espanya normal ens podrien suggerir
la bellesa sòbria, dura i àmplia dels camps de Castella.
En canvi, en aquesta Espanya tancada i autoritària
han esdevingut tres ferides profundíssimes a l’ànima:
la presó injustificada de representants democràtics,
l’arbitrarietat jurídica, la mentida, la represàlia, l’odi.
És trist que les coses siguin així:
que en lloc de buscar justícia es busqui la revenja
d’un autoritarisme incapaç d’escoltar res,
de proposar cap solució justa per a tots,
d’oferir cap altre futur que la submissió i la renúncia.
Intento imaginar la primavera en aquells camps.
A cada nom que dic, però, sento el fred i la ferida
d’una ganivetada a l’ànima.