Camins solitaris i secs
Unes tres hores per camins solitaris, secs, carregats d’història i de silencis amagats darrere els arbres, els marges, els boscos i les cabanes. Vigília de Sant Pere, diumenge, més de trenta graus de temperatura, els sembrats a punt de caure per les amples fulles de les recollidores. Mosques, mosquits i tavans es relleven donant voltes per la cara, el clatell i els braços. No són els mateixos però ho semblen.
Transitar per camins que han estat trepitjats per generacions d’humans es fer-ho en companyia invisible de persones amb les que he fet aquests recorreguts a peu, en carro, tractor i cotxe. La vida rural arrenca amb les persones i en els petits nuclis urbans, en les masies, els masos i les cases pairals al mig de grans propietats. Però després de les persones ve la terra que és l’element bàsic per la formació dels pobles.
Serà definitiu fer estudis sobre la història dels termes i veure que la configuració de les fites, el disseny dels camins, els racons, les parades, els marges, les feixes i les partions no son qüestions casuals sinó intervencions molt directes de les persones, les famílies i els seus interessos, l’esquarterament de propietats en minifundis que semblen eterns però que son obra ben recent.
En els seus últims mesos de vida el pare s’entretenia en repassar totes les finques del terme. Em deia que des dels Vedats fins als afores del poble havia vist canviar de propietat a tots els trossos d’una distància d’uns tres o quatre quilòmetres. Recordava les cisternes, les cabanes, les basses, les síquies, els camins, els arbres més antics, les eres, les pallisses i les piques.
Els termes tenen una història llarguíssima. En passar aquest matí pel Pla de l’Assumpció he recordat un fet tràgic que afectà la meva família. El meu besavi era home tossut que no torçava el seu pensament un cop havia pres una decisió. Havia dit que treballaria per Carnaval. Els joves del poble l’anaren a buscar per fer-lo plegar mentre cavava uns olivers en sortir de l’hivern. Els advertí que no s’atansessin però un l’arribà a tocar i li etzibà un cop d’aixada al cap que el malferí i al cap de pocs dies morí. Va seguir cavant.
Més amunt, a l’última costa del Tossal, hi havia una servera a la punta d’un marge,molt a prop del camí. El meu padrí Josep s’enfilà a l’arbre per collir unes serves amb tan mala fortuna que caigué i es trencà la columna vertebral. La guerra havia acabat feia poc i el trasbals a casa fou gran. El padrí fou traslladat amb el cotxe de línia de l’Alsina Graells a la clínica Figuerola Pera de Barcelona. L’acompanyava el pare que tot just havia acabat el servei militar després d’haver fet la guerra.
La imatge del padrí amb cadira i crosses quedà associada per sempre més amb aquella caiguda inesperada i tràgica. Es dedicà a llegir moltíssim, més de trenta anys, a parlar i a rebre visites, a recordar les seves aventures com a soldat de lleva a la guerra a les muntanyes del Rif que causà la revolta de la Setmana Tràgica a Barcelona. El padrí era un pou d’anècdotes d’un començament de segle convuls i dramàtic.
He vist també la cabana colgada d’esbarzers dels Argilès de cal Pedró. No s’hi pot entrar. Però a la seva ombra i a les petites parades colgades avui d’arbres mig improvisats hi he vist l’oncle Joan matant les hores per tal de descansar tant a l’hivern com a l’estiu. Portava sempre una ampolla de vi i un pa de quilo. Així passava el dia. I si entraves a saludar-lo t’hi podies quedar un parell d’hores. Era un contemplatiu de la terra, tenia teories sobre els signes de les garses, les llebres o els coloms. Endevinava el canvi de temps pel dolor dels genolls o pel vol ras de les perdius.
Tot això i més coses he pensat avui en aquestes tres hores de caminar en solitari per un terme absolutament desert. No he vist ningú. Però m’he imaginat els picapedrers que he conegut, els jornalers que venien d’Arbeca a collir olives, els mossos que vivien a la pallissa de les cases bones, l’ambient coral que es respirava a tots els termes. Tothom cantava. Hi havia molta gent al camp i la mà d’obra era barata i abundant.
És natural que tot això s’hagi perdut. La gent ha fugit del camp o, més ben dit, ja no fan falta perquè la maquinària fa la feina amb poca intervenció humana. Però seria convenient estudiar la història dels termes que no és altra que la dels pobles. Avui no he vist ningú però ha conversat amb molta gent. Aquesta terra és la mateixa. Hi han tècniques i màquines noves però la morfologia dels termes no ha canviat.
Una última observació es endevinar més o menys de qui és una finca per la manera de conrear-la. Gairebé no falla mai. Un bon pagès projecta la seva empremta a la terra.
Sr. Foix , aquest article defineix la nostra estimada terra, Guimerà, Montornès de Segarra, dos termes que estan molt aprop.Els seus records també són els meus i he pogut reviure aquests sentiments que sempre guardaré en el meu cor
Sr. Foix : » Dialeg silencios amb el terme » … Em resulta familiar el vocabulari empleiat a n’el seu article. Doncs els meus avis paterns, eran catalans de la frange, de la comarca del Matarranya,…Montroig,… Teruel. Doncs els meus avis paterns, no sabien parlar el castellá.
No he conegut el meu avi patern, perque es va mori ben jove, a els 55 anys, segurament de tant trevallar la terra, per mantenir els seus 4 fills. Apart de que mig any avans s’habia mort el fill grant de 19 anys., De posarse malalt de trevallar amb aigua fins els genolls, a una mina de Teruel. …. Com a consecuencia la familia va quedar destrossada i desprotegida. Sort que una bona senyora, que era Marquesa del Terme, va ajudar a la iaia, perque trobes feina a Barcelona, a casa del Dr. Olivé Gumá, … crec. …. Els meus 2 tios, anaren a trevallar alla aon pogueren.
El meu Pare, que tenía 8 anys, amb l’ajuda de la Sra. marquesa, acaba ingressat a l’escola dels salesians,… crec… d’Alcañiz. Aon romanguer uns 4 anys. per finalment acabar venint a Barcelona, per juntarse amb la seva mare / la meva iaia. a casa del Dr.Oliver, aon ella hi trevallava.
Cambiant de tema… Actualment a Barcelona ja no es parla mai, com tampoc s’usa aquest vocabulari tan autenticament catalá. Es podriem dir completament diferent i molt castellanitzat.
En fi… No comment.
Doncs el catalá es la primera llengua llatina,… mes que el Italia. Es la mare i origen del Castellá… Que per cert el castellá conte mes de 4.000 paraules del idioma Arab.
Presuntament s’intenta prohibír, comunicarse per escrit judicialment, entre personas funcionaries de parla catalana, dels goberns legals autonoms, corresponents a la autonomía de Catalunya i de Valencia i idem de les Balears. Totes de l’antigua Corona d’Aragó, artifex, junt amb la Corona de Castella-Lleo, de la unitat d’Espanya. … Aon es respectaben mutuament, les llegues proias del idioma castellá i del idioma catalá.
Mes de 130 universitats de Europa i del mon, estudien l’idioma catalá, per profunditzar en la historia d’Europa, aon hi consta molt historicament.
Hi aquesta afirmació no es catalanisme, sino que es la veritat,… pura i dura.
Hi ha moments que la llei está fora de la llei. Doncs prohibir i regular l’us del catalái el seu dret d’us,… está realment fora de la llei. D’aixo ja s’en va cuidar la dictadura del Eje.
Per els bons entenedors. ó entenedores…
El que vagi contra l’idioma catalá, simplement perderá les eleccions que siguin…
Una molt bona i agradable explicació dels teus records personals i de l´entorn que anaves veient tot passejant per aquets llocs, mentre llegia semblava que els meus ulls ho estiguessin veient personalment.
Felicitats per l´article.
La terra de qui conrrea i estima,tant ben explicada i descrita pel Sr.Foix.M’agrada la terra que el pare va comprar,i engrandir.
Fa poc temps que m’he jubilat i molts dies surto a caminar pel terme. I quan avui he llegit el vostre excel·lent article coincideixo amb els vostres sentiments. Resulta que estic descobrin el terme del poble que estic casat i el desconec i es troba al Pla d’Urgel, quan arribo al poble pregunto per als noms de les partides del terme a uns amics que tenem més anys que jo i m’expliquen allò que sabem.. Molts anys enrera teniem un mestre d’esola que als dissabtes al mati els que voliem ens ensenyava el terme. Sempre deia de que servia conèixer rius i capitals sinó coneixiem la nostra geografia local. Els anys noranta va escriure La història del Terme de Juneda, que era al poble amb vaig néixer. Certament sempre li agraire i estic d’acord amb la vostra reflexio tant ben explicada i descrita. Caminar pel terme desperta la ment.
Un entrañable al tiempo que duro articulo del Sr. Foix, sobre su terra ferma, sus ancestros… sus raices.
Magnifico!
Hi sentit tota la fortesa de la aspre terra al clatell.
Felicitats.
Amb els teus escrits ens fas veure i viure allò que dius : m’agrada llegir-te, Lluis !
Ens fas veure i viure aquests fets, Lluis. M’agrada llegir-te.
Sr.Foix: Un placer leer estos artículos suyos…
Artículo bonito y entrañable. Ya estás en tu tierra. Salud y ventura.
Com m’agrada quan escriu sobre els pobles i la terra. Felicitats