El president José Montilla encapçalant la manifestació del 10 de juliol de 2010 contra la sentència del TC contra l’Estatut que va haver d’abandonar abans que arribés al final.
La desavinença entre dues parts confrontades pot tenir una data o un punt d’inflexió concret, però difícilment es produeix sobtadament sinó que és conseqüència d’un llarg contenciós. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006, que havia passat per tots els tràmits previstos per les lleis derivades de la Constitució de 1978, deia que parts importants del text estatutari no eren constitucionals.
S’havia produït una contradicció política i jurídica. Des del naixement del text aprovat pel Parlament de Catalunya, seguint la tramitació preceptiva al Congrés dels Diputats i, finalment, la submissió a referèndum al poble català que l’aprovà per un 73,9 per cent a favor amb una participació del 48,85 per cent, s’havien seguit tots els procediments establerts.
En saber-se la sentència que retallava articles sencers de l’Estatut, el mateix president José Montilla convocà una manifestació multitudinària per protestar per la interlocutòria, i es va obrir un llarg període de malentesos, confrontacions, referèndums i declaracions unilaterals d’independència que acabaren en els fets d’octubre del 2017 i l’aplicació del article 155 per part de Mariano Rajoy que abocaren a la intervenció del govern de Catalunya i la dispersió de tots els seus membres, que foren detinguts i jutjats o bé escaparen a diversos indrets europeus.
Un balanç fred sobre els deu anys transcorreguts des d’aquella manifestació de juliol del 2010 és que les coses no han anat bé per a ningú. L’Estat no comptava que el moviment independentista tingués tanta força i arribés tan lluny, i els independentistes tampoc calculaven que la reacció de l’Estat seria tan rotunda i desproporcionada. Molt abans de la sentència del Constitucional, el Partit Popular va començar el 2006 una campanya de recollida de signatures contra l’Estatut i va reunir més de quatre milions de firmes que en molts casos s’havien demanat amb expressions tan barroeres com “Écheme usted una firma contra los catalanes”.
Durant les deliberacions de la sentència, el PP utilitzà l’Estatut per anar contra el govern socialista de Zapatero, i des del mateix PSOE, un personatge tan significatiu com Alfonso Guerra deia que s’havia aplicat el ribot al text de tal manera que sortiria desfigurat. Les forces de l’Estat, les polítiques i les mediàtiques, estaven entestades que aquell Estatut no entrés en vigor. Es creà un ambient de confrontació entre el moviment independentista, cada cop més nombrós i combatiu, i el govern de Mariano Rajoy, que pensà que la llei impediria la ruptura unilateral.
Mirat en la perspectiva de deu anys, hi va haver un error de càlcul per part de Pasqual Maragall i les forces que impulsaren l’Estatut pensant que es podia obtenir un nou estatus jurídic per a Catalunya sense reformar la Constitució de 1978. El llarg articulat de l’Estatut no hi cabia, en el text constitucional vigent. I el xoc jurídic i polític era inevitable perquè les dues parts pensaven que se’n podrien sortir esbotzant les costures constitucionals. Per trobar una solució a mitjà termini caldrà un pacte entre Catalunya i l’Estat que pugui ser acceptat per la Unió Europea i la comunitat internacional.
Publicat al diari El Punt Avui el 5 de juliol de 2020
“Las inversiones inteligentes en educación e I+D hoy marcarán el destino de las generaciones futuras en un mundo que se encamina decididamente a una intensa fragmentación y polarización tecnológica estimulada por la rivalidad entre EE.UU. y China.
La planificación estratégica se substituye por la adaptación estratégica, la capacidad de fluir en entornos complejos e inestables. Fortaleza interna y agilidad. Así lo hacen los líderes.
Prosperidad en común
La acción decidida e inteligente de los gobiernos será decisiva en orientar la dirección del crecimiento, y hacerlo compatible con la sostenibilidad y el bienestar compartido” Xavier Ferràs https://www.lavanguardia.com/economia/20200628/481999123673/vivir-en-la-incertidumbre.html
Si miramos la economia, desde el tripartito, Catalunya esta estancada. Si hay algun avance es por alguna industria competitiva. Desde las instituciones no se ha visto nada que impulse nada, pequeños fuegos de artificio que han dado resultado pequeños avances.
Damos por hecho que los gerentes, los directivos, y los que nos gobiernan están al día, que están donde están porque están preparados, que no hace falta que nadie vaya a decirles que tienen que hacer, ellos ya tienen sus expertos que les aconsejan. Pues no es siempre cierto, se constata en las crisis, como en muchos casos se les pilla fuera de juego, quedan en evidencia, al no tener planes de contingencia, al no evaluar los riesgos, al no plantear distintos escenarios, incluso algunos sin planes de acción, sin estrategias. Pocas oportunidades quedan para adaptarse a la actual revolución científica.
No més demano un Govern que gasti el seu temps en governar que no és poc.
CONDICIONS MINIMES PER UN PACTE ESTAT/CATALUNYA
“Per trobar una solució a mitjà termini caldrà un pacte entre Catalunya i l’Estat que pugui ser acceptat per la Unió Europea i la comunitat internacional”. Aquest pacte requereix unes condicions mínimes i raonables.
1. Posar fi immediata al “a por ellos, les clavegueres de l’estat, la repressió (exiliats, presos, processats polítics catalans) per part de l’aparell governamental i estatal espanyol.
2. Compromís del Govern de PSOE a no reactivar mai el terrorisme dels GAL que es crearen en l’etapa de Felipe González.
3. Aplicar articles substancials de la Constitució. A 10.2: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificades per Espanya”. A 96, 1: “Els tractats internacionals vàlidament celebrats, un cop publicades oficialment a Espanya formaran par del seu ordenament intern”. Declaració i tractats inclouen el dret d’autodeterminació. Han de ser respectats per tots: rei, TC, tribunals, govern, oposició, exèrcit, policia, unionistes, sobiranistes…
4. El Govern espanyol ha de reconèixer que, com a mínim, Catalunya, es “nacionalitat”. L’article 2 de la Constitució parla explícitament de “nacionalitats”. A Catalunya li escau (per motius històrics, socials, voluntat política…), com a mínim, la denominació de “nacionalitat” enlloc de qualificar-la de territori, regió, comunitat autònoma, autonomia.
5. El president Sánchez no s’ha d’atribuir la facultat d’“autoridad única competente”, com en la crisi del coronavirus. El seu Govern bipartit pot abandonar la reivindicació republicana i federal pero ha de respectar, com a mínim, el constitucional estat de les autonomies, les seves competències i els seus recursos.
6. La legitimació democràtica passa inexorablement per les urnes, inclòs el referèndum, com succeeix als estats democràtics dels segles XX i XXI
Y especifica más durante todo el artículo: dentro de la Constitución.
Tal como entiendo el artículo lo que dice Foix al final es que la via uniliteral nunca será reconocida en la Unión Europea y en la comunidad internacional. Sólo un acuerdo con el Gobierno central será reconocido por la UE, entre otras cosas porque la UE sólo reconoce a sus estados miembros, y en última instancia España puede vetar todo aquello en lo que no esté de acuerdo.
Triste futuro nos espera al creemos que es imprescindible un pacto.
Estaremos en una frustración constante.
De las propias cifras facilitadas 48´85% del censo con una aprobación del 73,9%, equivale a decir que sobre un censo de 4.000.000, aprobaron el Estatut solo 1.400.000 votantes. El resto crecido hasta los 2.000.000 que ahora votan independista es el resultado de vendernos que sin España estaríamos mejor.
Dios nos guarde de los gestores y nos entregue administradores.
Dios nos guarde de los políticos y nos entregue administradores.
En cualquier caso el problema no es que se aprobara ese ese estatuto que estuvo aprobado en el Parlament, en las Cortes, y en referéndum, si no el dar el paso hacia la independencia por su cuenta y riesgo.
Sr. Foix : He tornat a rellegir el seu article, d’avui i opino que…Gobernar una pais, desde el poder executiu real, sense contar amb el poder invisible, tambe real, del gran capital… i en democracia parlamentaria, aon tothom te dret a opinar lliurement dient veritats i tambe moltes mentides inventades, que es diuen els uns contra els altres, amb l’unic fi, de conseguir treure del gobern a el partit polític, que l’ocupa i acte seguit ocuparlo ells. ect.
Pero observo, que mentrestan va transcorreguen el temps i els anys, devant la desesperació dels ciutadans i del poble, en general, experimentant i veien que ses senyories diputats representants nostres, en el parlament i en el senat, estan incapacitats, per DIALOGAR i PACTAR acorts de interesos economics de beneficis i perjudicis tant per gobernar elpoder decisori i excutiu, com per gobernar i decidir tambe els interesos económics i socials del fet de gobernar.
Pero els citats, no ho veuen encara, perque mentrestant s’ho passant de marabella, doncs cobren massa, pel que no fan.
Nomes dic la veritat pura i dura, que tambe pensan el ciutadans del carre.
Que en les próximes elecciones donaran una sorpresa pel seu vot inesperat.
Fins ara, la Uniò Europea envers els problemas de Catalunya sempre acabat xiulant. Em refereixo al Parlament Europeu.
Altre cosa son Estaments Civils i Socials Europeus.
No hi confio pas gaire.
Tan de bò
Sr. Foix : Penso idem, exactament com voste. Com tambe opino idem, tal com ens diu, acertadament En José A. Garcia, cuan dona la seva resposta i opinió, referinse a la últimas frase. Te rao.
La darrera frase obre molts escenaris