Joan Gaspar en una fotografia publicada por el diario El País
Joan Gaspar Farreras ha traspassat sense fer cap fresa i després d’una vida plena d’esdeveniments relacionats amb l’art, el artistes, la gent i la cultura. És l’últim representant de la família que va promoure la pintura moderna a Barcelona en la primera part del segle passat. La Sala Gaspar ha fet grans exposicions de Miró, Picasso i tots els pintors de renom internacional que han tingut relació amb la ciutat. Tenia 80 anys.
He tingut moltes converses amb Joan Gaspar des de que l’amic Josep Maria Lloveras me’l va presentar a Londres els anys setanta. Recordo que dinàrem al restaurant Quo Vadis, als baixos de la casa on Karl Marx va viure-hi més de quatre anys. La relació ha durat fins fa uns dies que ens telefonàrem per parlar una mica de tot plegat. En Joan era persona viatjada, culta, amic dels amics, curiós i amb un gran sentit de l’humor.
Un home que havia fugit de la polarització dels últims temps i que mantenia el civisme i els valors republicans que havia aprés en les seves incomptables visites a França, tant a la Provença on hi vivien molts dels seus amics pintors com a París on gaudia de la llibertat en totes les seves variants que no podia exercir en els anys foscos del franquisme.
En Joan era persona assídua d’aquest blog. De tant en tant em telefonava per parlar d’alguns dels escrits, especialment quan feia referència a qüestions relacionades amb la terra, la natura i la vida rural. Gran amic personal de l’Ernest Lluch els unia especialment el seu barcelonisme. Coincidien els dos a seients molt propers al Camp Nou i em deia que mentre l’Ernest llegia un llibre tot veient el partit, ell anava menjant pipes.
Tenia uns coneixements molt sòlids de l’art del segle XX i una gran clientela nacional i internacional conreada per la família al llarg de varies generacions. La seva mare, Elvira Farreras i Valentí, morí als 91 anys. Era una dona culta, humanista, autora d’un grapat de llibres i una conversadora infatigable. L’Elvira havia tractat personalment a André Malraux que informà sobre la guerra civil espanyola i fou ministre de Cultura de la V República francesa.
Com humanista refinat li agradava la cuina i sabia valorar la gastronomia des de la vessant cultural. En algun sopar a casa seva el recordo vestit de cuiner amb el barret de copa com el dels cambrers del Savoy de Londres, coent una carn que havia portat aquell mateix dia del sud de França.
Gaspar era un dels últims senyors de Barcelona i una referència estètica i artística que sempre ha caracteritzat aquesta ciutat. Era un catalanista de tota la vida que no va donar el pas cap al nacionalisme sinó que es mantingué en una actitud cívica i de respecte a tothom sense deixar-se emportar per cabòries. Ho sabia tot de tothom que tenia un cert pes social a Barcelona. La ciutat, l’art i la cultura del país han perdut un referent. Havia compartit taula moltes vegaders amb Paco Noy, Mariano de la Cruz, el doctor Obiols, Néstor Luján, personatges tots d’un gran nivell intel·lectual.
SOBIRANISME DIGNE
1. Per elogiar al traspassat Joan Gaspar Farreras, “un dels últims senyors de Barcelona”, no cal desqualificar el sobiranisme que es tan legítim i digne com el catalanisme. Es respectable que el senyor Gaspar fos un “catalanista de tota la vida que no va donar el pas cap el nacionalisme”. Però és mesquí insinuar que el nacionalisme català no es una actitud cívica, no respecta a tothom i es deixa emportar per cabòries.
2. Hi ha nacionalismes d’estats imperialistes i colonialistes que s’imposen a les altres nacions, moltes vegades sense estat propi. El règim espanyol és un d’aquests nacionalismes que s’imposen. Hi ha nacionalismes, amb estat propi o no, que tenen per objectiu defensar pacíficament i promoure la seva llengua, la seva cultura, la seva economia, la seva societat, le seves institucions, la seva idiosincràsia. Així és el nacionalisme català.
3.També hi ha un catalanisme o nacionalisme català que es configura com sobiranista. Reivindica el drets i les llibertats de tots els pobles o nacions a exercir el dret d’autodeterminació. Això és una actitud cívica, no s’imposa a ningú i menys per la força de la repressió i de les armes, no es cap cabòria. Si hi ha alguna cabòria (cavil·lació sense fonament), demostrada històricament, es el centralisme espanyol, l’autonomisme aigualit i castrat, el federalisme bluf.
4. Sí, Joan Gaspar és un senyor de Barcelona. Els exiliats, presos i perseguits polítics per la causa del sobiranisme / independentisme son dignes senyors de Catalunya. No seran els últims.
D´acord amb tots cuatre punts del seu comentari.
Amb el traspàs d’en Joan Gaspar perdem l’amic i també una part important de la memòria del país. Ens mancaran.