La fúria dels sembrats naixents contrasta amb la situació crepuscular dels palosantos.
M’he escapat aquest dimarts a Rocafort. No s’hi pot anar els caps de setmana per disposicions sanitàries i polítiques. Però com es pot viure sense trobra-te rutinàriament amb la terra amb la qual t’identifiques. El dia és magnífic, el sol ho neteja tot, es veu el Montsec i la serralada del Tallat. Estem en ple estiuet de Sant Martí. Una atmosfera suau, tranquil·la, fa que els recers siguin llocs perfectament acollidors. Només cal un banc, una pedra per seure o un tronc que serveix de cadira per rebre la caricia del sol del migdia.
M’interessa com estaran els sembrats. Telefono al Xavier que sembra i sembra amb una rapidesa formidable, per saber si ja despunten les llavors colgades fa uns dies. El Xavier té el terme al cap. Sap les parcel·les, les fites, la burocràcia, la totalitat de les coses que interessen a un pagès post modern. Em diu que sí, que ja es veu arrenglerant-se les verdors rectilínies dels sembrats incipients, els de primera hora, els que foren colgats abans de que caiguéssin 35 litres fa uns dies.
Les fulles de les vinyes cauen per esgotament i perquè ja no tenen sentit. Estan pansides i agafen el color de la decrepitud. Les sarments dels ceps es despullen de les pampes i la grissó s’apodera de l’escenari. Em fixo, però, amb dues imatges que marquen aquesta etapa de l’any en que el vell se’n va i, alhora, apareix el nou.
Els palosantos es queden solitaris als arbres, sense fulles, esperant que algú els culli i els possi en un cistell per estendre’ls en un rebost fins que acabin madurant del tot. És una imatge crepuscular que contrasta amb la fúria dels blats i els ordis naixents que repunten amb una gran força desafiant els freds i les boires de l’hivern que s’atansa.
S’acaba un cicle i en comença un altre.
«»S’acaba un cicle i en comença un altre»»…
Sr.Foix: Es una suerte que Vd nos relate siempre los cambios de ciclo de la naturaleza…
Article bonic com sempre i per anar guardant pel teu proper llibre…
Lluis Foix, no tinc la sort i el privilegi de coneixel personalment, pero tots tenim la sort de poder llegir, els seu meditats i talentuts articles i el resultat, es que si que, el coneixem i el vivim. en veritat, encara molt mes, en esperit i mentalitat, …. que si el veiesim en persona.
Dit aixo, paso al seu article d’avui : » Els sembrats ja despunten » …i penso que vos, sou un privilegiat per viure en dos mons, paralels.
Un es el mon del camp, de la terra, la naturalesa i el del cosmos, ect. incluit tot el seu vocabulari humá.
i l’altre es el del mon industrial i tecnològic, completament diferent, inclús en el vocabulari huma, d’us diari.
Es com si actualment, es tractes de una altre llengua parlada.
Els que vivim en una ciutat ó capital important, estem en un altre mon ó realitat, que ens afecta molt en la nostra mentalitat cerebral fisica i espiritual intima. Doncs observo que, perdem part de la germanor i relacions humanas que es viu en els pobles del camp. La excepcio serian, les personats, que están tocades del bolet. Aixo es un altre tema universal apart.
El seu vocabulari de la naturalesa de la terra, del camp i dels cicles de la naturalesa del cosmos, no te res a veure amb el vocabulari que actualment s’usa i es parla a Barcelona. El idioma que es parla a Barcelona es un idioma d’ignorants totals, de la evolució i cicles de la terra i del cosmos simultaniament.
iI que ens recorda tambe, a els nostres avanpassats que visqueren i trevallaren el camp i la terra, en aquells mateixos indrets ó paratges.
Els podem reviure, imaginar i entendre mentalment ó espiritualment.
No comment.
Sort en tenim del consol de la natura.
A la vida tot son cicles. Magnific el seu article despres de la «escapada» a la Terra ferma.