Ernest Lluch, un tarannà

La confrontació dialèctica amb arbertzales a les elecciones municipals de 1999 a Sant Sebastià no era la imatge habitual de l’Ernest Lluch

Es diu que el temps tot ho difumina i esborra. També el pas de les persones que queden presents en la memòria personal i col·lectiva de forma molt subtil i selectiva. La figura de l’Ernest Lluch no ha fet si no créixer des de que un dimarts del mes d’octubre de l’any 2000 queia assassinat per aquells que no toleraven les seves idees de pau i concòrdia. Els hi feia nosa.

L’Ernest era una persona normal però molt cultivada. Era un home divertit que desplegava una curiositat universal i a la vegada concreta. Tenia amics a tot arreu i coneixia les històries més insospitades de molta gent. La conversa amb l’Ernest esdevenia sempre enriquidora i vivaç, desperta. Escoltava i xerrava pels descosits perquè del seu pou de cultura i humanitat en sortien tota mena de temes i raonaments.

Aquest tarannà no era mai vulgar i sempre tenia un punt d’erudició. Encetava qüestions que et deixaven descol·locat. I si volies desconcertar-lo tenies que anar per la subtilesa dels detalls. Recordo que un dia vaig citar en un article un llibre d’un historiador hongarès, István Bibó, i m’envià un paper amb aquella lletra seva ordenada, pulcra, amical, en el que em mostrava la seva sorpresa per haver detectat aquell autor que es pensava que a Espanya era un secret només compartit per Miguel Herrero de Miñón i ell mateix.

En les seves investigacions sobre els catalans vençuts del segle XVIII va regirar molts arxius i documents de l’època. Coneixia el que hi havia a Viena, anava pels pobles de Catalunya on hi quedaven petjades dels austriacistes, anava a Oliana on va néixer Vilana Perles, visitava unes monges de clausura d’Esplugues de Llobregat que guardaven correspondència de les guerres carlines i es passava hores subratllant textos i papers.

Recordo que una setmana abans de la seva mort es presentà a la tertúlia radiofònica que cada dilluns teníem per parlar del Barça i es va treure de la butxaca un retall d’un diari madrileny en el que es perfilava ja la campanya mediàtica que la propera primavera veuríem en tants llocs sobre el País Basc. Això, em digué, portarà molta cua, ja ho veuràs. Fou gairebé una profecia.

Tenia la teoria de que els bascos ens compliquen la vida. Des d’un costat i des de l’altre. Bascos son, insinuava, Savater, Mayor Oreja, Pradera, Unzueta, Juaristi, Arzalluz… tots ens diuen el que tenim que fer i pensar i com que no coincideixen entre ells sempre acabem tenint problemes. Una de les seves últimes crítiques de llibres fou sobre un assaig de Juan Pablo Fusi sobre Espanya que es publicà després de la seva mort a una revista valenciana. Parlava precisament de la influència dels escriptors, pensadors i tertulians bascos en el moment present. Me l’havia explicat fil per randa aquella nit abans de parlar del Barça des de els més inesperats punts de vista.

Com és força conegut, l’Ernest no era “nuñista” però tampoc “gasparista”. S’havia presentat a la candidatura de Lluís Bassat perquè entenia que l’equip més emblemàtic de Catalunya necessitava una regeneració que malauradament encara no s’ha produït. Però no posava llenya al foc a la Junta esperant que les coses es reconduïssin. Penso que hauria estat una mica trist per tot el que ha passat enguany, ell que anava al Camp Nou regularment, podria dir religiosament, aprofitava per enraonar amb la penya d’amics, prenia un llibre si s’avorria, xiulava quan intel·lectualment ho veia necessari, construïa un discurs sobre el club, els jugadors, els tècnics, la directiva… que repetia durant uns quants dies.

Després hem sabut que la seva afecció a la Real Sociedad de Sant Sebastià era tant real que n’era soci accionista, molt minoritari, però accionista. Mai vaig saber si el seu barcelonisme radical digerí adequadament el resultat de l’última vegada que el Barça jugà a Donosti i que guanyà per sis gols a zero. Ell hi era perquè freqüentava molt sovint la capital de Guipúscoa.

Allí hi havia fet moltes amistats en el món de la política i de la cultura. Passejant per la Concha, em digué un dia, vaig veure a un cardenal jubilat, monsenyor Suquia, que també caminava per la avinguda dels tamarinds. Vàrem parlar una estona i més tard, per la mateixa avinguda, avançava el bisbe Setien amb qui vaig enraonar una altra estona. Es curiós, afegia, com entre ells dos gairebé no és parlaven perquè tenien punts de vista no del tot coincidents, es saludaven cordialment però prou, i jo en canvi podia mantenir un conversa amb tots dos.

Aquesta era una de les notes que definien la personalitat de l’Ernest. Era un home de diàleg inclús en les situacions més delicades i extremes. El dia abans de que l’assassinessin em comentava que el proper cap de setmana tornaria a Sant Sebastià, a la Universitat del País Basc. No ho facis ara perquè tot està molt complicat, li deia. Però ell em contestà que ho tenia que fer perquè si no a aquella gent “no els hi podria mirar més a la cara”. El que no sospitava ni jo tampoc que no arribaria a anar-hi perquè el matarien al dia següent a Barcelona.

Ernest Lluch no era un heroi ni un savi petulant. Era una persona entranyable, contradictòria en molts aspectes, humà, apassionat per unes quantes coses, entre elles la Catalunya que ell creia com a reial i possible, xafarder simpàtic, amant dels llibres, de les biblioteques, de la universitat.

El que ell no es pensava ni jo tampoc és que a mesura que passa el temps hagi esdevingut una mena de referència tant pel seu tarannà com pel seu humanisme i la seva bonhomia.

Resum de la intervenció al  Cercle d’Economia en complirse 10 anys de l’assassinat d’Ernest Lluch, el 21 de novembre de 2000. La taula rodona fou presidida per Salvador Alemany i com a ponents hi intervingueren també, Enric Coromines, Antón Costas i Javier Solana.

Barcelona, 17 de novembre de 2010

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email