S’ha de veure si, després de l’aprovació dels pressupostos, la coalició entre Sánchez i Iglesias serà prou resistent.
Al darrere de les maneres falsament fraternals, les rivalitats a la política sempre hi són, mai desapareixen. Ho veiem en el govern de coalició espanyol i també en l’independentisme català. En el seu llibre Maquiavel en democràcia, Édouard Balladur, ex primer ministre de França, deia que De Gaulle no era l’amic de Churchill, ni el d’Adenauer; Churchill no ho era de Roosevelt, ni Kohl de Gorbatxov, ni Tito de Nasser, ni Reagan de Margaret Thatcher.
Simplement, en un cert moment, els seus punts de vista van concordar i van anar de bracet per tal d’aconseguir majories parlamentàries o socials que els permetessin governar o repartir-se el pastís de les aliances i del poder. La història de tots els partits democràtics està farcida de separacions, traïcions i disputes. Poden ser de caràcter personal o ideològic. Però un partit, i molt menys una coalició, no son realitats compactes.
A no ser que l’objectiu comú sigui principalment fer front a dificultats extremes. Llavors les amistats polítiques perduren per sempre més. El que no dura és l’aliança per obtenir o mantenir el poder pensant més en les ideologies o els interessos partidistes.
A Catalunya portem temps en que les contradiccions, les baralles encobertes i els atacs oberts dintre del govern son constants. L’independentisme no es presenta unit a les eleccions que estan previstes pel 14 de febrer i mentre Esquerra Republicana va pel seu compte, JxCat és la branca principal que ha resultat de l’esfondrada de l’antiga CiU.
Carles Puigdemont és el líder inqüestionable dels neoconvergents tot i que ha bastit el partit d’una estratègia que no té res a veure ni amb la d’Artur Mas. El primer que ha fet la candidata Laura Borràs, elegida en primàries, és visitar Carles Puigdemont que comanda a distància des de Bèlgica i que seria el dirigent que incidiria molt directament en la política catalana. La coalició de govern dels dos partits independentistes té com objectiu principal la independència. I com de moment no ha estat possible assolir-la és natural que les dissensions siguin cada dia més marcades en els dos partits del govern.
La coalició entre Pedro Sánchez y Pablo Iglesias acaba d’aconseguir una victòria important en aprovar-se els pressupostos de l’Estat afegint-hi els vots d’ERC, PNB, EH Bildu, PDeCat, Más País, Compromís, Nueva Canarias, Teruel Existe y PRC. Han obtingut un gran resultat que garanteix la durada dels comptes públics fins que s’acabi la legislatura. La vella costum de votar uns pressupostos cada any semb la ser que s’ha ersfumat.
Es tractava de tenir pressupostos i ja es tenen. S’ha de veure a partir d’ara si el nucli de la coalició resisteix les tensions que no han parat d’aflorar obertament mentre es discutien els comptes públics. El tema no era només el pressupost sinó la visió que Sánchez i Iglesias de l’estructura de l’Estat que es configurà a partir de la Constitució de 1978.
La qüestió principal a partir d’ara és si el PSOE cedeix a les exigències de Unidas Podemos o bé para els peus a Pablo Iglesias que no només vol governar els espanyols sinó que els vol canviar.
La coalició ha durat perquè cap de les dues forces pot fer res sense l’ajut de l’altra. Iglesias ha atansat partits tant distants a la governabilitat d’Espanya com ERC i EH Bildu obrint un esquerda per reformes constitucionals que implicarien ni més ni menys que un canvi de la Constitució amb la instauració d’una República que substituiria la Monarquia parlamentaria actual.
Aquest és el rasant més important que travessa la política espanyola en voler abandonar l’anomenat règim del 1978 i instaurar una República que comptaria amb el suport de moltes forces perifèriques que pretendrien enterrar el bipartidisme que ha funcionat durant 42 anys. El problema no el té Iglesias ni els que ha conquerit per la causa dels pressupostos. La responsabilitat per mantenir la cohesió del PSOE i l’estabilitat del país la té Pedro Sánchez.
Sr.Foix: la política hace extraños compañeros de cama dicen…lo peor es cuando hace compañeros de ducha y se cae el jabón…
Las amistades solo son para conseguir mayor cuota de poder, los sentimentalismos sobran. Así es la política.
Sr. Foix : Pienso que, si hemos estado 42 años, en paz y concordia, en España, Cataluña incluida, no nos conviene cambiar nada de nada. Pues con monarquia ó con Republica , … » El poder corrompe » y eso seguirá y será siempre.
Conviene mucho más que se controlara rigurosamente, a los presuntos causantes de la CORRUPCIÓN INSTITUCIONAL Y SUS TOLERANTES, pues en realidad son los que arruinan a la Caja Fiscal recaudatoria del Estado y por ende, nos envián a todos los ciudadanos currantes y cotizantes a la quiebra, a la pobreza y a la NADA.
Eso es lo que hay que acometer y tratar de solucionar. Todos los demás son utopias que nunca llegarán a buen fin. Aunque lo parezcan. Solo provocan falsas y engañosas esperanzas, que de paso también engañan a los matarifes por naturaleza mental CAÍNICA.
Yes, Sir.
El Sr. Foix dice que pablo pablete pablin nos quiere canviar.
Por las buena no sen sortira y por las malas ya tenemos a la carcundia jubilada (y no jubilada) de todos los ejercitos.
Mientras por aqui seguimos con la ratafia, el virolai y un nuevocarlismo que por lo menos ahora viene encarnada por una femina.
La plaça de Sant Jaume cada dia es mas simetrica, mas chata y mas happy.
I aixis anem!