Imatge d’un dia de Nadal a Tàrrega de fa cinquanta anys.
Aquest Nadal em recorda més que mai el de la meva infància, en un poblet de la vall del Corb, molt sovint un dia boirós, en plena campanya de collir olives, tothom mudat, camisa blanca, sabates amb mitges soles i els talons esmolats, la cara i les mans rentades en una palangana, l’aigua escalfada en una olla damunt dels troncs roents del foc a terra. Els penellons als dits abundaven.
Les tragèdies de la guerra eren encara tendres i no se’n parlava. Ni els que havien guanyat ni els perdedors. En un poble de poc més de dos cents habitants una dotzena de joves havien caigut al llarg del conflicte. Les notícies de la mort del germà de la mare al front del Segre eren confoses. Deien que havia estat abatut per una bala perduda en l’ofensiva final franquista del Nadal del 1938. De fet, la família no sabem on són les seves despulles. Es deia Lluís i el padrí decidí que jo portés el mateix nom. Els padrins tenien molta autoritat.
La missa de Nadal congregava tot el personal, homes i dones, nenes i nens, en una cerimònia que se celebrava en llatí i que ningú entenia. Es cantaven cançons populars catalanes, sovint amb lletra de Verdaguer. Els no creients es mantenien en un discret segon terme. El catolicisme oficial manava.
En sortir s’anava al cafè del Preixana a fer el vermut. Ja no hi havia els dos cafès, el de dretes i el d’esquerres, del temps de la república, sinó un local unificat on dues estufes donaven un escalf molt confortable. El fum dels caliquenyos, el tabac de picadura racionat o alguna pipa escadussera formaven un núvol tan espès com la boira que jeia als camps dels afores.
Després, tothom a dinar a casa seva, sense hostes ni parents. Els padrins, si encara vivien, els pares i els fills. I prou. Sempre hi havia excepcions. En aquest sentit, és el mateix que es recomana enguany. Que ningú es barregi, que per Nadal cada ovella al seu corral.
L’escudella amb el pollastre a l’olla feia estona que bullia lentament deixant escapar aquell rajolí d’aire vertical que emetia l’aroma del caldo. Eren anys de misèria, privacions de tota mena i autarquia total. Els pollastres s’engreixaven al corral. Eren un luxe gastronòmic del qual gaudíem cada Nadal. Els horts eren els tresors de supervivència en aquells anys grisos.
No es convidava per no exhibir l’austera precarietat de les cases. Torrons d’Agramunt i vi de la collita. En acabat, tornàvem a l’espessa boira del cafè. Es prenia una sola consumició, es jugava a cartes, es parlava pels descosits i es xafardejava a dojo. D’una ràdio des d’un prestatge de fusta se sentia música ballable.No érem confinats sanitaris, sinó reclosos per l’obligada austeritat.
Publicat a La Vanguardia el 25 de desembre de 2020
Sr. Foix i companys /es del blog : Els Nadal ens fa aturar-nos a pensar i meditar, en el nostres avantpassats. Mare, Pare, Avis Materns i Paterns, Tiets, Tietas, Cosins, Cosines, proxims i llunyans, ect. Amics, Amigues, ect.
ect.
M’agrade-ho i m’encante-ho tots i mes encara, sumats.
Es posible que trobeu faltes d’ortografia del catalá. Pero es un catalá autodidacta.
Dit tot aixo, paso a donar la meva opinió sumada, referent a l’article de Lluis Foix, …» Aquells Nadals autàrquics » …Aon viviem en plena autàrquia de poder, de la dictadura franquista i al mateix temps ens habiem d’aplicar… l’autàrquia d’esser… autonoms…i de fer-nos les coses i els trevalls… per si mateixos.
Avans hi habia mes germanor, doncs en ajudabem tots i per tot.
Hem prograsat molt i molt en la ciencia i la tecnología, pero ara la humanitat ha perdut , la idea i el sentiment heredat de germanor.
En aquest aspecte hem retrocedit molt.
En fi Bona Nadal, Bon Cap d’any i que l’any 2021 ens cambi a tots la sort de que el Virus asesi ens abandoni ó que estigui totalment controlat.
Albert
NADALS DE POSTGUERRA I DEL POSTFRANQUISME
1. Als Nadals de postguerra hi ha exiliats, presos i perseguits polítics. Als Nadals del postfranquisme hi ha exiliats, presos i perseguits polítics. Al primer Nadal, també. Jesús neix a Betlem i es perseguit pel poder despòtic del rei Herodes, i anys després el governador Pilat el condemna a mort acusat oficialment de ser “el rei dels jueus” com consta en el rètol col·locat a la creu (Marc 15, 26).
2. “Al bell mig de l’interrogatori de Pilat a Jesús sorgeix inesperadament la pregunta adreçada a l’acusat: ‘D’on ets?’. Els acusadors havien dramatitzat la seva petició de pena de mort per a Jesús…”. Així comença el llibret de Joseph Ratzinger / Benet XVI sobre “La infància de Jesús”.
3. El governador romà pot decidir sobre la llibertat i la vida de les persones, i condemna a un home just i bo com Jesús de Natzaret perquè interessa a l’establishment. El Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional també poden condemnar polítics a la presó i perseguir-los a l’exili. ¿Actuarien el TS i el TC contra Jesús com ho fa el governador Pilat? Un governador covard i servil que es renta les mans amb aigua en un intent inútil de rentar-se la seva consciència bruta i dormir tranquil encara que te molta por. (Mateu 27, 24 i Joan 19, 8). Tan mala consciència i tanta por te que la muller de Pilat li transmet sobre Jesús: “Desentén-te del cas d’aquest just. Avui, en somnis, he patit molt per causa d’ell” (Mateu 27, 19).
4. El “D’on ets?” de Pilat a Jesús enllaça amb el Nadal. Jesús, que viu Déu com a Pare, neix a Betlem, en una menjadora (Lluc 2, 10-12) entre marginats, a la intempèrie. El sistema judicial no el protegeix. Ell i els seus pares son perseguits per un rei, Herodes. Fugen a l’exili d’Egipte fins la mort del monarca (Mateu 2,14). Segons Ratzinger, aquest rei és d’una crueltat inaudita (Mateu 2,16) i fa qualsevol cosa per salvar la seva corona. “Ell raonava exclusivament segons les categories del poder (…) Cap escrúpol no hauria pogut aturar-lo”.
5. L’alternativa a la situació imposada per la força i la repressió és la Pax Christi. El Déu de Jesús és el del Càntic de Maria o Magnificat expressat en motiu del naixement del seu fill… “La meva ànima magnifica el Senyor (…) Les obres del seu braç són potents. Dispersa els homes de cor altiu. Derroca els poderosos del soli. Exalta els humils. Omple de bens els obres. I els rics se’n tornen sense res”.
Molt be Oriol.
Aixó es explicar i no pas predicar ética i moral, que despres no tenen cap responsabilitat, perque no son pas delictes.
Aquesta mena de dinars es van perllongar durant els anys cinquanta, a Barcelona igual ho recordo perfectament. A partir dels anys seixanta tot va canviar.
Un relat ben realista i viscut que no pot quedat en oblit en la nostra història personal i colectiva. Espero trobar-lo altra vegada en el teu proper llibre !
Malgrat tot, que tinguem un Bon Nadal !