La complexitat del dia després

Queden unes hores perquè s’obrin les urnes i es configuri el nou mapa polític català. És inútil fer prediccions basant-se en enquestes o en sensacions extretes de l’entorn familiar, del veïnatge o de les converses amb experts i analistes. Sempre hi ha un factor desconegut o inesperat que altera els resultats previstos. Per exemple, l’abstenció.

El que em sembla és que les eleccions de demà no encarrilaran la solució del conflicte que vivim els catalans entre nosaltres i tampoc desfarà el relat de confrontació amb Espanya que s’ha instal·lat en sectors molt nombrosos de la societat catalana. La confiança mútua i el respecte vers les opinions de l’altre s’han estavellat en discursos emocionals carregats d’incomprensió i d’odi. La intransigència és incompatible amb la convivència cívica.

És indiferent qui guanyi demà o qui es vegi capaç de formar govern. Els perdedors acceptaran la derrota sense tòrcer ni un adjectiu del seu discurs i els vencedors seran incapaços de buscar la complicitat amb els que han perdut. Els debats d’aquesta setmana s’han centrat més en l’exclusivitat que en l’incloure alguna de les idees del adversari.

Amadeu Hurtado diu en el seu llibre Quaranta anys d’advocat que «quan Companys es va decidir a fer el gest espectacular de la nit del 6 d’octubre es va adonar tot seguit que havia obert una d’aquelles crisis emocionals que estimulen les nostres multituds a sentir el gust de l’agitació pels problemes permanents de la nostra vida pública».

Mentre no es treguin les emocions i les posicions intransigents dels discursos de la política a Catalunya, les eleccions no ens trauran de l’atzucac en el que ens trobem. El periodista Guillem Martínez explica que Hillary Clinton, la secretària d’Estat amb Barack Obama, envià una col·laboradora, Anne-Marie Slaughter, a entrevistar-se amb Artur Mas per saber, de primera mà, si existia una proposta o un futurible governamental de independència. Artur Mas va fer un discurs retòric fins i tot quan l’enviada de Washington li preguntà directament, què volia Catalunya. En acabar l’entrevista al Palau de la Generalitat, Slaughter declarà que «mai he tingut una reunió tan inútil en un lloc de tanta bellesa».

L’ideal seria trobar punts d’encontre que permetessin aterrar als problemes reals que tenim i tindrem com a conseqüència de les crisis derivades de la pandèmia i deixar de banda les diferències. Al menys duran un parell d’anys. Es tracta d’administrar i aturar una decadència que es palpa en l’ambient i que té el seu punt central en la incapacitat de governar-nos degut en primer lloc a les nostres desavinences. Jaume Vicens Vives solia repetir que «hom ha de triar entre ser fabricant d’olives sense pinyol o fabricant d’idees amb pinyol».

L’experiència italiana amb Mario Draghi és un intent desesperat per sortir d’una forta crisi de fons. El perill és que no sigui la repetició de l’experiment amb Mario Monti que el 2011 fou cridat a substituir el desprestigiat Berlusconi però el seu govern va durar poc més d’un any i no va resoldre res.

És cert que el nacionalisme espanyol té per principal enemic el catalanisme polític que ha derivat ara cap a una confrontació unilateral per obtenir la independència. Els fets dels últims deu anys és que aquesta via no porta enlloc. Jordi Llovet escrivia a El País el 2013 que s’ha de «lluitar contra la ignorància, el sentimentalisme i la capacitat d’empassar-se romanços, elements sobre els quals està assentat, en aquests moments, tot el moviment polític a Catalunya».

La idea d’Espanya no ens fascina, diu la cineasta Isabel Cloixet, però tampoc ens repugna. L’independentisme ha volgut anar pel dret i no vol saber res amb Espanya que considera incompatible amb una Catalunya lliure. Ho trobo un disbarat. Primer perquè la interdependència en temps globals és inevitable i segon perquè no es donen les circumstàncies internacionals perquè Catalunya, actuant unilateralment, aconsegueixi el reconeixement d’Europa i dels països occidentals.

El paper signat pels partits independentistes d’excloure Salvador Illa de qualsevol pacte de futur no és un document ni està argumentat. Pedro Sánchez se’n feia resò en el míting de final de campanya: «aquesta és la Catalunya que volen pels seus fills: divisió i confrontació perpètues. No els hi volen deixar un país; els volen deixar una trinxera». Això que Pedro Sánchez no es caracteritza per la paraula donada en campanya electoral.

És clar que cal anar a votar demà tot sabent que els problemes seran els mateixos, guanyi qui guanyi, mentre no s’accepti la realitat de que Catalunya és plural i no és de ningú i alhora és de tots.