Fleet Street i Londres com a talaia del món

CRÍTICA DEL CORRESPONSAL A LONDRES DEL DIARI ARA, QUIM ARANDA.

LONDRES. Col·lega i mestre de periodistes, Lluís Foix (1943) continua amb el seu últim llibre, Una mirada anglesa, desgranant la memòria i les ensenyances d’una vida de globetrotter de la premsa que va començar a compartir amb La marinada sempre arriba–la infantesa de postguerra a la vall del Corb–i que va seguir amb el premi Nadal del 2016, Aquella porta giratòria, en referència a la mítica entrada de La Vanguardia del carrer de Pelai.

Després del que es podria titllar de parèntesi (El que la terra m’ha donat), Foix torna un altre cop al fang de la professió instal·lat, a partir de l’octubre del 1974, en un despatxet a tocar de Fleet Street, el tradicional centre neuràlgic de la premsa britànica pràcticament fins als últims anys vuitanta.

Des d’allà enviava cròniques i més cròniques per al diari dels Godó i des de l’aeroport de Heathrow, o des de qualsevol altre, s’enlaira –eren altres temps: «Si les despeses eren altes, n’hi havia prou amb una justificació raonada», escriu (pag. 155)– per trepitjar les moltes ruïnes d’un imperi descompost, reflex d’un país en declivi permanent des del final de la Segona Guerra Mundial tot i sortir-ne victoriós, avantsala d’un món en trànsit cap a la revolució conservadora de Thatcher i Reagan.

Londres i la «mirada anglesa» de la qual Foix és deutor i admirador són l’excusa d’un text que va molt més enllà d’un seguit d’anècdotes personals esparses, en tot cas sempre enriquidores per la informació col·lateral que aporta o les reflexions i els fils que n’extreu.

El llibre de Lluís Foix s’inscriu en una escassa però interessant tradició de periodistes que han sentit la necessitat d’explicar amb una mirada diferent i sense cotilles el món de què parlaven dia a dia. Tot i que en pàgines concretes de Seixanta anys d’anar pel món Eugeni Xammar recull algunes experiències del seu pas per Londres, no és fins a Augusto Assía, corresponsal de La Vanguardia a la capital britànica durant i després de la Segona Guerra Mundial, que aquesta dèria pren forma de dos llibres: Los ingleses en su isla (1943)i Vidas inglesas (1944), en part edició en part actualització dels textos que signava per al diari, com admetia el mateix periodista gallec en el pròleg del primer dels volums referits. Foix recorda una divertida picabaralla amb el veterà col·lega que diu molt del personatge. Assía escriu poc menys que instal·lat, si més no mentalment, en un gentelmen’s club.

Entre Assía i Enric González i les seves Historias de Londres (1999) caldria parlar de les cròniques radiofòniques d’Arturo Barea per a la BBC –algunes s’han recuperat aPalabras recobradas–, on ofereix pinzellades de la vida dels britànics, o les de Josep Manyé, qui Foix esmenta com a just homenatge a «una veu temuda i respectada pel franquisme». «Els que l’escoltàvem [a la BBC] ens en refiàvem més que de les proclames sobre la imminent caiguda de Franco emeses per Ràdio Pirenaica, suposadament des de Tirana, la capital albanesa».

____________

Si Assía escriu assegut en un sofà Chester, Enric González ho fa des de la cadira del pub local, on seu cada dissabte a fer una pinta i llegir la premsa després o abans d’haver anat a apostar unes poques lliures a les carreres de cavalls. Generacionalment i professionalment, Foix està enmig dels dos. Però tots tres representen una raça en extinció: correponsals d’unes èpoques en què ser-ho suposava formar part de l’aristocràcia del periodisme.

El professional dels mitjans de comunicació, o l’estudiant que aspira a ser-ho, es troba davant d’un breu manual d’història d’un periodisme extingit o en vies d’extinció que ha mudat de pell per raons molt diverses, la majoria relacionades amb la digitalització, però que manté un seguit de regles que no variaran malgrat els canvis de l’entorn. Com les que Foix esmenta de George Orwell, per exemple, la més important de les quals és, sens dubte, que totes les regles s’han d’estripar «abans de dir un disbarat» (pag. 169). Polsims de sensatesa de i sobre l’ofici.

El lector també es troba davant d’un llibre de memòries i viatges –l’Àfrica i l’Afganistan dels primers dies de la invasió soviètica– a través de les pròpies vivències o de les referències que fa a altres textos. En aquest camp, dos capítols són molt destacables: el 16, Els coloms missatgers; i el 17, La travessia militar de l’Himàlaia.

L’anglòfil veurà en el llibre reflectides totes o moltes de les raons idiosincràtiques que esperonen la seva anglofília. I el crític amb el país en què s’ha convertit últimament el Regne Unit –més precís seria parlar d’una Anglaterra ben concreta, que sempre ha sigut la mateixa– també descobrirà opinions i fets que justifiquen les moltes crítiques, i que es poden resumir en dues paraules: desigualtats i classisme.

La tomba de Marx, la columna d’un almirall Nelson empetitit per un consum d’alcohol excessiu amb altres col·legues, els fantasmes ben reals i reials dels salons del Claridge’s –»una continuació del Palau de Buckingham»–, una llibreria de vell de Hampstead o les trobades amb l’ambaixador Manuel Fraga Iribarne, que «es va disfressar d’anglès clàssic: bombí, bastó guants i armilla» (pag. 87), una imatge esperpèntica que també va denunciar José Luis de Vilallonga en un dels seus volums de memòries, són només algunes de les escenes, episodis i indrets d’aquesta mirada, anglesa i enrere, de Lluís Foix.

PUBLICAT AL DIARI ARA EL DIA 28 DE FEBRER DE 2021