Les peixeres de la Vall del Corb

L’amic Xavier Figuerola, de Nalec, fa un tuit amb la peixera de Rocafort amb el poble de Nalec al fons.Les peixeres han estat les construccions amb objectius hidràulics per administrar les aigües d’un riu humil i silenciós. L’historiador de Vallbona, Josep-Joan Piquer i Jover, té escrit que en temps passats hi havia 40 molins d’aigua ben aprop del riu. Avui en queden les pedres i les runes d’alguns i, que jo sàpiga, encara funciona com a molí el de La Cadena, més enllà de Guimerà.

La Vall del Corb apareix perduda en les geografies acadèmiques. El riu neix tímidament i sense cap pretensió als peus de Rauric on comença una discreta i silenciosa davallada per acabar perdent-se de forma clandestina sense ni tan sols arribar a saludar amb les seves esquàlides aigües subterrànies el deute que té amb el riu Segre.

La trajectòria hidràulica del riu Corb és més aviat pobra. Només quan la naturalesa s’enrabia i els aiguats cauen sense pietat sobre les serres i fondos que conflueixen a la vall, es quan el riu dona senyals de la seva desbocada i destructiva presència. Les rubines de Santa Tecla el 1874 i de Sant Lluch el 1924 s’endugueren ponts, tiraren cases a terra, ofegaren persones, arrossegaren troncs, pedres i tota la brutícia que s’amuntegava a la llera del riu des de temps immemorials. Al Vilet quedaren al descobert mosaics d’una vila romana.

El paisatge després d’una rubinada és fangós i desordenat. Els horts queden colgats, els arbres abatuts i les canyes planxades. Els camins i carrerons al voltant del riu s’esborren amb la crosta monocromàtica que tot ho iguala. Les aigües han passat amb una rapidesa devastadora. El soroll de la rubina que baixa riu avall és inconfusible. La gent la sent abans de veure-la. Quan l’aigua salta per damunt la peixera de Nalec en mitja hora arribarà a Rocafort. Una remor sòrdida va esclafant i emportant-se tot el que troba.

Son experiències molt singulars una vegada cada una o dues generacions. Hem vist algunes rubines importants en l’últim mig segle. Però cap que s’emportés els ponts o que posés en perill la vida de persones.
La vall viu una existència de total normalitat llevat d’aquests episodis de radicals tempestes embogides. El riu neix escanyolit i baixa sense força ni voluntat per engrandir el seu cabdal. En arribar a Llorac les aigües escarransides saluden un campanar romànic i el petit nucli urbà que l’envolta. El corrent del riu s’amaga al fons dels barrancs mentre des de la serralada de ponent surten petits pobles com l’Albió o l’Ametlla que ensenyen les seves parets de pedra i les pallisses de les eres encarades a la marinada.

El Corb comença a creuar petites valls transversals que intenten sense cap èxit eixamplar-lo. En arribar al pont de l’Albió l’horitzó s’obre tímidament. Els boscos de pins recargolats i espessos reculen per deixar pas a uns estrets bancals de sembrats que aprofiten la humitat de les obagues per garantir una collita gairebé segura. El riu deixa de ser clandestí i comença a afirmar-se als peus dels pobles que travessarà en el seu efímer curs.

La primera trobada amb un nucli de població significatiu es produeix al balneari de Vallfogona, un indret solitari de descans i de silenci, descobert l’any 1860 pel metge de Vallfogona, doctor Llorenç Sicart, que començà a ser explotat al tombar el segle passat. Al balneari tornen a aparèixer boscos improvisats amb arbres que es plantaren portats d’altres contrades. És un oasi de pau i tranquil•litat. Cases burgeses, hotels d’aspecte modernista, avingudes vorejades de jardins urbans, aigües que brollen de les fonts amb poder curatiu, sulfatades, saluden al riu Corb que es troba amb la civilització i amb la cultura de la pedra que no deixarà fins que es perdi misteriosament als Eixaders, al final del seu impotent i accidentat trajecte.

Vallfogona és una vila que senyoreja sense perdre la seva identitat agrícola i rural. Pels seus carrers transita la poesia satírica i burlesca de Francesc Vicent Garcia. el “rector de Vallfogona”, un personatge que ha marcat la personalitat del poble. El riu sembla alegrar-se de la lírica vallfogonina i empren la seva tímida davallada per trobar-se amb el monument més emblemàtic de la vall.

Guimerà és un testimoni de resistència. El paisatge deixa la verdor i agafa els tons secs i aspres de la pedra. La torre guaita encara solitària un poble apedaçat de pedres antigues i de carrers tortuosos. És una senyal de conquesta durant molts anys de lluites entre cristians i sarraïns. Guimerà s’aguanta penjat en una paret de pedra treballada pels picapedrers de la història de la vall. Es un quadre que hauria inspirat a pintors com Cézane que marcaren les línies de la pintura moderna dibuixant estovalles i fruites d’amunt la taula. La col•locació de les pedres a Guimerà no és un caprici geològic de la natura sinó un esforç continuat, artesà, laboriosament construït al llarg dels segles.

En abandonar Guimerà, el Corb es troba amb una vall conreada, neta, seca i rural. Els olivers comencen a situar-se en marges petrificats per l’arquitectura dels pagesos de tots els temps. Les vinyes s’arrengleren en les direccions més diverses mentre apareixen els restes del que fou el monestir de la Vallsanta, sota la mirada del santuari de la Bovera que és un turó privilegiat per contemplar les planes de l’Urgell i les ramificacions de la Segarra i la Conca.

El pont de Ciutadilla marca l’obertura definitiva del riu. El castell observa el pas del temps des de la torre encara dreta i vigilant. A la Portella s’obre un forat que comunica amb les planícies de l’Urgell i des d’on és pot contemplar la serralada del Montsec que obre les portes als vents de serè que eixuguen totes les pluges de l’any.

Arriba a Nalec i s’atansa a Rocafort, dos pobles que miren el riu des d’una distància enlairada. Una vall de conreus s’estén a les dues marges de l’aigua que històricament havia activat molins que encara conserven les pedres picades de les seves parets. El riu havia arribat a alimentar tots els camps assedegats de la vall. Eren temps en els que la pluviometria era més abundant i generosa. Avui son només testimoni de l’activitat de generacions passades.

És al Vilet on el contacte entre les cases i les aigües entollades és més directe i proper. Ja no hi ha peixeres majestuoses com a Nalec i Rocafort. El riu ja no donarà més salts perquè les terres son cada vegada més planes. Sant Martí queda sostingut en un ampli turó que contempla la majestuositat del castell de Maldà amb un cert complex d’inferioritat rebatut amb un desafiant campanar que és la més imponent bandera de pedra de tota la vall.

S’entra al terme de Belianes amb un certº esgotament. Els pagesos han esmunyit les minses aigües del Corb aprofitant fins els regalims que a la primavera i a l’estiu queden del cabdal d’un riu que es disposa a acabar la seva història amb una discreció extrema. Vol desaparèixer i no sap com fer-ho. Al Pont del Molí de l’Horta encara mostra la seva vigoritzada flaquesa.

Però durarà poc. Al traspassar Belianes surt de tant en tant com un Guadiana testimonial. queda ofegat per les grans extensions de terra campa que es troben abans d’arribar a Bellpuig.

De fet, el Corb perd la batalla de la seva presència quan es creua amb el canal d’Urgell. Només tornarà a aixecar el cap quan les aigües tempestuoses arrosseguin tot el que troben i inundin les grans parades de l’Urgell. Una dita popular canta l’accidentat curs d’un riu que és perd en el no res:

A Rauric li feia mal el dit
A Llorac li feia mal el cap
A Vallfogona li feia mal la gola
A Guimerà el van extremunciar
A Ciutadilla li donaren aigua de camamilla
A Nalec li estiraven el bec
A Rocafort el van donar per mort
A Sant Martí es va morir
A Maldà el van enterrar
A Belianes tocaven les campanes
i als Eixaders ja no en van sapiguer res.