CRÍTICA DEL LLIBRE UNA MIRADA ANGLESA PER ANTONI BATISTA, DIARI DE TARRAGONA
Lluís Foix és un periodista molt culte i molt viatjat, però quan fa d’escriptor és als seus orígens, allà on l’austeritat i la bellesa s’acorden en el paisatge. La seva prosa és, doncs, tan elaborada, que es pot permetre el luxe dels grans de la ploma: per més complex que sigui allò que vol dir, expressar-ho amb la radiant claredat de l’estalvi ecològic d’adjectius innecessaris, de complements circumstancials de circumstàncies, de subordinades massa subordinades i de paraules que es debaten entre la vacuna i el vaccí.
Després de mostrar-nos literàriament aquells orígens als quals «la marinada sempre arriba» i el periodisme que entrava i sortia per «aquella porta giratòria» de l’antiga redacció de La Vanguardia, ara ens fa de cicerone per un dels viatges periodístics que més lletres de plom ha imprès en el seu periodisme: Londres capital Anglaterra, diguem. Bach era molt alemany però va escriure unes inspirades Suites angleses al pentagrama, i Lluís Foix és molt català però ha estat capaç d’escriure una inspirada suite anglesa a l’ordinador.
La Corona britànica l’hauria de distingir com a cavaller, i ens podríem dirigir a ell com a Sir Lluís sense que grinyolés res. Per començar, vesteix amb aquell elegant esport dels que no tenen cap interès en aparentar res, fuma en pipa com Sherlock Holmes o un puro com el seu admirat Churchill, llegeix Shakespeare en anglès en els volums de solera enquadernada que va comprar a un llibreter de vell, i reposa tot el que toca, des d’una conversa a un àpat que comença sent un dinar i pot acabar sent un sopar.
Que bé que descriu Anglaterra, els anglesos, la seva història i la seva llegenda que s’entenen l’una amb l’altra potser millor que en qualsevol altra cultura, posem la llegenda d’aquí al costat, que és «negra» en part gràcies a la inestimable col·laboració de l’armada anglesa enfonsant la «Invencible». Realment, Lluís Foix ens mostra un món apassionant que va fer una revolució sense tallar reials caps, que va arriar tantes banderes de nacions que havia comissat com per defensar amb heroismes civils i militars que ningú no els hi toqui la seva, si cal a l’extrem del Brexit, i que si no arriba a plantar cara al nazisme segurament el III Reich no s’hauria suïcidat als soterranis de la Cancelleria de Berlín.
En les proses angleses de Lluís Foix s’hi palpa la inculturació, les escriu en un català acuradíssim però semblen pensades en anglès, perquè tot allò que explica ho ha viscut des de la planta de la casa victoriana que va llogar el 1974 al carrer Maresfield Gardens, al barri de Hampstead, on va residir els set anys de corresponsalia que alimenten el storyline que ara ens presenta. Un barri amb un restaurant al què s’havia creuat amb Peter O’Toole i pel què s’hi movia Lawrence d’Aràbia quan encara el cine no els havia unit, amb una llibreria que regentaven dues senyores i un gatet, que va revisitar en un viatge recent interessant-se per què s’havia fet de les senyores i del gatet. Només a tomb del barri, hi surten (esmento els més coneguts): George Orwell, John Keats, John Constable, Harold Wilson, Elisabeth Taylor, Winston Churchill, Edward Elgar, Sigmund Freud, Constantí de Grècia passejant amb la seva germana, la reina emèrita Sofia… No diu res de James Bond, però sí que hi havia un edifici del MI5 que el va matricular.
Explica tantes coses aquest llibre, que quan comences a amuntegar notes per treure’n un article plegues de tants episodis i personatges, i optes per un resum global. El caràcter anglès, el vestir, els costums; la monarquia d’un país en el què la monarquia admet una sèrie de Netflix i és tan assumida que pràcticament no hi ha republicans; les colònies que van deixar de ser-ho, conservadors i laboristes; la premsa blanca, la premsa groga i la seva justament admirada BBC; les tradicions que el progrés i les modes han respectat; els hortets a la popa de cada casa que descriu bo i sabent «el que la terra m’ha donat»; la revolució socialista passada pel Soho, Marx, Lenin, Trotski; el pare i la mare de la novel·la negra, Conan Doyle i Agatha Christie… Que va fer dir a Hercule Poirot que Anglaterra te de tot menys cuina, per la qual cosa, potser, l’assenyat Foix no va més enllà d’esmentar el rosbif.
Vaig començar a tractar Lluís Foix els meus quinze anys a La Vanguardia. El visitava al seu despatx, naturalment decorat a l’anglesa, per escoltar-lo i aprendre, però a vegades entrava allà només perquè allò era un auditori de cambra en el qual la bona música hi era garantida. Com que és molt murri, a vegades treia un somriure trapella i em preguntava què era allò que Radio Clásica o Catalunya Música emetia en aquell moment. I, si l’encertava, em feia anar per nota: I quina versió? No desmereix la suite que li atribueixo.
Llegeixin Una mirada anglesa (Columna), paga la pena. Lluís Foix ha escrit un magnífic llibre, no diu res de superflu i s’aprèn una cosa nova a cada frase, informa, ensenya, distreu i permet gaudir-hi el gran plaer de la literatura.
Antoni Batista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu darrer títol.
CRÍTICA DEL LLIBRE UNA MIRADA ANGLESA PER ANTONI BATISTA,
PUBLICAT AL DIARI DE TARRAGONA EL 2-02-2021
Al llegir el comentari sobre la vida periodistica,,d’en Lluis Foix a Anglaterra,hem ve a la memoria, que la meva cunyada anglesa, que es de Liberpool i viu a Catalunya, fa anys, hem va dir que, l’humor … catal’a era com l’humor anglès.
Faig… el suma y sigue…
Apuntat queda…..el estiu fet.