Un camp d’ametllers florits és l’anunci de la incerta primavera que s’atansa.
Els ametllers s’han llençat a la floritura plena. Els primerencs guanyen sempre la carrera però és una cursa inútil. Un canvi de temps i una glaçada suau pot assecar els petits ametllons que encara son protegits per les flors. Ja ha començat el festival del brogir de les abelles que fan un soroll constant, persuasiu, lluent, d’una activitat desenfrenada.
Endinsar-te en el centre d’un ametller en plena floritura és contemplar el desfici de les abelles xuclant amb deliri el nèctar de les flors. Van i venen, formant eixams que s’abraonen sobre les arnes arrenglerades al costat d’uns matolls. Una fiblada d’abella en plena acció de xuclar el nèctar pot ser dolorosa i seca. No se sap d’on han sortit tantes abelles. Però hi són amb el seu brogir que s’engresca si el sol escalfa l’ambient d’un dia blau i seré. És el breu temps de la festa major dels ametllers que han estat enaltits pels grans poetes nacionals mediterranis. Plini el Vell ja en parlava en el seu tractat de la Natura. Maragall i Verdaguer els observaren amb deteniment i s’admiraven d’aquestes primaveres solejades, blaves i nítides, carregades de promeses i de fruits que només s’insinuen tímidament.
Trepitjar un camp d’ametllers florits és tan emocionant com passejar-se pels boscos del Montseny o pel Mall de Washington quan els cirerers esclaten sota l’Obelisc. Tot és primitiu i alhora molt nou, jove, inexorablement repetitiu. Olorar una rama d’ametller florit és olorar mel. Hi ha qui diu que la mel és la que té l’olor dels ametllers florits. Potser sí. La penetració de l’olor dels ametllers florits és segurament més forta, més impactant, que l’espectacle cromàtic de les flors blanques i roses que cobreixen com un llençol pulcre les plantacions d’ametllers.
La plenitud d’aquest esclat de vida es pot veure a les planes d’Aitona, prop de Lleida, en els pocs dies que els colors mostren la seva grandesa en grans extensions de presseguers i albercoquers. Però en petits trossos, en arbres campaners perduts enmig de bancals de cereals, en tires plantades a les marjades, es pot veure també la magnitud del despertar de la natura en aquestes darreries hivernals.
El temps és canviant i esquerp. Pot fer una marinada gelada després d’un dia calorós, barrejat amb núvols que tapen el sol esporàdicament. És l’època de canvi estacional. També es hora de veure com cau el dia saludant una gran parada de blat que verdeja l’ambient en contrast amb la blancor dels ametllers.
El sol va caient fins que una corona roja, llunyana, eterna, s’amaga per Ponent. S’acaba un dia que preconitza la primavera que arriba. Però encara som a l’hivern i cal tapar-se quan arriba la foscor d’una nit de març, un mes desconcertant, traïdor, portador de constipats i de canvis bruscos. La dita diu que «març marçot, mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot». No us fieu de març. És el mes dels idus, de les eufòries, de les traïcions i de les baralles tot esperant l’esplendor que anunciarà la lluna plena de Pasqua. Vindrà el bon temps i tornarà a fer calor. Fins i tot podrem passejar aviat pels camps. L’any passat la pandèmia ens tancà a casa. Enguany, passarà una mica el mateix però espero que no tant. La natura segueix els seus ritmes inexorables al marge de la mirada dels humans.
Una descripció de pre-primavera tant igual i formosa a les terres del Pallars Jussà.Gaudim de lo proper i el dia a dia d’aquestes terres de conrreu tant estimades pels pares i que nosaltres mirem amb ulls de gratitud.La terra dóna PAU i sí tens PAU ho tens tot.
Un plaer llegir una descripció tan poètica.
Març, Marçot mata la bella i la gove si pot…
Ens has apropat a la primavera amb aquest passeig : moltes gràcies.
Sr. PEROGRULLO, si el Sr. Foix quiere un día escribir un articulo sobre «embajadas», «TV3» y «chiringuitos» catalanes podremos polemizar cuanto Vd. quiera.
Hoy le pido que me conteste a mi artículo sobre el BASTA YA.