La reacció de Díaz Ayuso a la anunciada moció de censura a Múrcia afecta a Pedro Sánchez, Pablo Casado e Inés Arrimadas.
Els fets s’acumulen sobre els fets i el que ahir era cert avui ho deixa de ser. El misto de la moció de censura anunciada a Múrcia per socialistes i Ciutadans contra la presidència del PP va propagar un foc a Madrid on la presidenta Isabel Díaz Ayuso és precipità a dissoldre el Parlament, decretant el cessament de tots els consellers de Ciutadans i convocant eleccions pel dia 4 de maig. Eren mesures preventives perquè no hi havia indicis de que el partit d’Arrimadas volgués repetir la jugada de Múrcia a la comunitat de Madrid.
Com si fos un tauler d’escacs, els socialistes i els del partit Más País, d’Iñigo Errejón, corregueren a presentar sengles mocions de censura per evitar així la precipitada convocatòria d’eleccions. Però arribaren una hora i escaig tard. Tot plegat és una concatenació de jocs de sapastres i d’inútils. Es demostrà que Inés Arrimadas no controla un partit que se li ha anat de les mans. No mana. Pensava que la moció murciana seria un fet aïllat sense adonar-se’n que havia provocat un incendi que li pot costar el càrrec en un partit que es precipita cap a la inanitat.
I aquí comença el joc dels disbarats. Ciutadans governa amb el PP també a Andalusia i a Castella Lleó. Com que el partit d’Arrimadas travessa hores baixíssimes ningú vol moviments bruscs perquè si s’obren les urnes els càrrecs on governen en coalició amb el PP corren un greu perill.
Aquest matí han aparegut tres trànsfugues de Ciutadans desdient-se del que firmaren a mà el dimarts i amb una cara de ciment extraordinària digueren que no votarien a favor de la moció de censura. La traïdoria no és nova en política. Però encara no s’ha dit l’última paraula i tres diputats murcians expulsats de Vox escolten idees, propostes i trucades d’altres partits per fer possible encara el triomf de la moció de censura.
Un autèntic joc de despropòsits que ha destarotat la política de Múrcia i també la de Madrid on la senyora Díaz Ayuso està plantant cara al govern de Pedro Sánchez amb unes eleccions que han agafat desprevingut al PSOE i al mateix Pablo Casado que ha vist com la presidenta de la comunitat madrilenya està fent un pols al president del govern i al líder del seu propi partit.
Les cartes estan tirades i s’ha entrat en un campi qui pugui per tal de no sortir massa socarrimats de la batalla que es lliurarà a Madrid. Si el PSOE havia dissenyat una operació per tal de provocar una ruptura entre Ciutadans i el PP allí on governen plegats, la jugada els hi ha sortit malament. Díaz Ayuso és una populista sense complexos que ha resumit la campanya en un tuit: «socialismo o libertad». Aznar va dir la setmana passada que el PP havia d’aglutinar totes les forces de la dreta, una insinuació de que, si cal, s’han d’establir aliances amb VOX per tal de mantenir o recuperar el poder.
La designació com a candidat socialista d’Àngel Gabilondo, un professor tranquil i un intel·lectual que no ha volgut embrutar-se les mans fent una oposició contundent al PP d’Ayuso, ser`pa el candidat. Les seves opcions per recuperar el poder a Madrid són minses. Si la moguda ve de l’aparell de màrqueting d’Ivan Redondo des de Moncloa ha sigut un desastre, fins ara.
Si era una cabriola política d’Arrimadas per voler fer de frontissa entre socialistes i populars en geometria variable arreu d’Espanya, li haurà sortit el tret per la culata.
Surt també molt malparat Pablo Casado que s’haurà d’alinear amb Díaz Ayuso i seguir la línia populista que no estava en els paràmetres de la seva estratègia centrista i de partit d’Estat. El «tamayazo» que va impedir el 2003 la investidura del socialista Rafael Simancas com a president de la Comunitat de Madrid podria molt bé haver-se repetit a Múrcia. A Madrid es compraren dos vots socialistes per no investir a Simancas obrint les portes a Esperanza Aguirre que guanyà les eleccions i han mantingut al PP a la Comunitat de Madrid durant 18 anys.
El TSJM ha habilitat tot el cap de setmana per estudiar el recurs que demana paralitzar les eleccions. En pocs dies donarà el dictamen però el desgavell en la política espanyola ha donat un pas més cap a la irresponsabilitat d’una classe dirigent mediocre i, en alguns casos, corrupta.
Del discurs de la nova presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, en parlaré un altre día. El més greu que ha dit és que no creu en la separació de poders. Malament.
Sr. Foix, avui dissabte 13 de Març, a la pag. 11 de La Vanguardia.
LAURA BORRAS:
No permitiré injerencias de los otros poderes, ni del ejecutivo ni del judicial.
Haré que la soberanía del Parlament sea respetada y defendida contra cualquier injerencia exterior.
Sr. Foix, jo vaig entendre que la Sra. Laura Borrás va dir que un Parlament Democratic no pot estar condicionat pels estaments, ni ejecutiu ni judicial.
S´ha de tornar a escoltar o llegir.
Es important deixar les coses clares.
Per lo demostrat al 2017, ni condicionats per el propi Estatut,
I volen respecte?
Sapastres, inutils, mediocres, corruptes (en alguns casos eh!)
Estos son algunos de los epitetos que el Sr. Foix dedica a toda la pandilla de politicos que nos asola.
No esta mal, aunque queda corto.
Dice que lo de la geganta lo deja para otro dia, pero ya termina con un malament que hace pensar que nuestro anfitrion ha quedado a disgusto despues del acto de entronizacion de la «mesa» en una zona del Parlament en la que el mismisimo Sr. Foix recibio un merecido premio en un emotivo acto.
For the good times!
LAURA BORRAS DEFENSA LA SEPARACIO DE PODERS
1. Separació de poders? La crònica de Lluís Foix sobre Murcia i Madrid acaba amb un paràgraf sobre Catalunya. Escriu: “Del discurs de la nova presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, en parlaré un altre dia. El més greu que ha dit és que no creu en la separació de poders. Malament”.
2. Òndia, que fort. Qui subscriu aquest comentari està encantat amb el discurs de Laura Borràs. Separació de poders? La paraula “separació” només surt una vegada en aquest discurs i la paraula “poders” surt dues vegades. La presidenta Borràs diu això en el paràgraf en qüestió: “Sense separació de poders no hi ha democràcia i és el nostre deure mantenir la inviolabilitat del Parlament, la seva independència, no permetent ingerències dels altres poders, ni de l’executiu, ni del judicial. Quedi dit com a declaració d’intencions d’un Parlament que hem de voler fort, independent i lliure. Perquè sense un Parlament sobirà cap anhel de llibertat de la ciutadania serà respectat. Com ho formulava el president Macià, convertim-lo en l’instrument polític de la seva llibertat cola lectiva”. Molt be.
3. Un moment abans, Laura Borràs havia recordat unes paraules que l’anterior presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va pronunciar davant el tribunal espanyol que l’ha condemnat a onze anys i mig d’empresonament. Aquests son les paraules: “L’essència de la democràcia és que la paraula al Parlament ha de ser lliure. Al Parlament s’ha de poder parlar absolutament de tot”. Poc després, Laura Borràs explicava sobre aquesta temàtica: “Tanmateix, sabem perfectament que allò que l’Estat espanyol no aconsegueix guanyar a les urnes, intenta guanyar-ho als tribunals. La judicialització de la política, que Espanya ha convertit en la seva única resposta des de fa deu anys, és la demostració més gran d’impotència política”.
Si no respecte el Estatut, acabará com la Forcadell
En el nom de el pare
del fill
i de l’esperit sant.
Amén
Podeu anar en pau
Oriol, pots continuar cavant la teva trinxera però diguis mitjes veritats, Carme Forcadell, no està condemnada per parlar sinò per violentar el mateix Estatut que encara és vigent per a tots els catalans.
El meu avi sempre deia que cal desconfiar de tot aquell que no dubte i es creu en la veritat absoluta. En tenia molta raó.
Per mi les teves homilies o sermons són molt reveladores.
La cosa no ha acabat, perquè el propi Decret de convocatòria d’eleccions acaba dient que «entrarà en vigor quan es publiqui al Diari Oficial», i això és evident que es va produir desprès de la presentació de les mocions de censura. Per molt que diguin, es molt possible, doncs, que no s’hagin de repetir les eleccions a Madrid. I aleshores començarà el mercadeig de vots i trànsfugues per a a guanyar les mocions de censura, amb el conseqüent descrèdit final de tota la classe política…