Veure els sembrats onejant tímidament indica que la primavera ha arribat. Llueixen un verd negre, sortit de l’hivern, amatat, a punt de canonar i insinuar les espigues que es formaran en les properes setmanes. Ens atansem a la lluna plena de Setmana Santa. Les vinyes ploren i es disposen a borronar inflant els brots que seran les futures sarments.
Tot és canvi en aquests dies. El temps incert dels dies d’abril està a punt d’arribar. Shakespeare ja en parlava d’aquesta incertesa fa uns quants segles. Tot es canviant, abrupte, sense mesura. Tan aviat fa una glaçada que pot matar els ometllons incipients com aparèixer un sol que escalfa com al mes de juliol.
El canvi estacional no es produeix de forma tranquil·la sinó amb una certa sacsejada. Es surt de la mort a la vida, dels arbres despullats a la verdor que explota a les branques que verdegen. Ja s’ha podat la vinya i ara toca esporgar els olivers. Enguany la nevada ha fet una bona feina trencant amb la seva força moltes branques i rames. L’esporgador només ha de tallar el que la neu ja ha esberlat. Quatre tisorades fondes, definitives, deixen l’arbre a punt de treballar amb els llucs nous i tendres que aviat formaran el volum principal de l’arbre.
Ja s’ha detectat la cugula de l’ordi o del blat. I ja s’ha destruït la maleïda cugula que algú, de nit i d’amagatotis, ha sembrat sense que ningú sàpiga com. Hi ha productes que detecten el blat i l’ordi de la cugula i deixen els sembrats lliures de les males herbes i del jull. Els sembrats van al seu ritme, treballen silenciosament, creixen sense demanar permís, canonen, assenyalen tímidament les espigues que en qüestió de setmanes s’aixecaran amb una individualitat sorprenent.
És l’hora que les perdius s’endinsin en la humitat de la verdor negra que va creixent. Hi fan els nius sense que ningú se n’adoni. Alloquen quatre o vuit ous que seran les perdiuetes que a començaments de junt correran a una velocitat superior a la de qualsevol humà que les vulgui perseguir. Tot això passa aquests dies al subsol dels sembrats i de la terra que desperta a la nova realitat primaveral. No es veuen aquests canvis però hi són, sense soroll, tranquils, combinant els daltabaixos de les temperatures amb els dies cada cop més llargs i clars.
Avui he fet un foc amb les rames i branques dels arbres de l’hort. S’ha acabat l’hivern. És l’hora de que la terra treballi amb una certa llibertat, sense els llucs joves li facin nosa. Costa encendre un foc amb branques i rames heterogènies de magraners, pomeres, pereres, figueres, codonyers… Un misto sobre el munt de llenya no és suficient. Tampoc un grapat de diaris embotits dintre de l’esbarzer. Només uns rajolins de gasoil fan que el foc sigui definitivament inevitable.
Tot està preparat per la gran explosió primaveral. Encara que no es vegi en aquests dies de canvis que no es detecten tot i que s’albiren arreu arreu.
Una delicia de artículo.
Infinitos elogios por acercarme a la naturaleza de forma tan sabia y literaria
Amb el seu permís Sr. Foix: CUGULA = CIZAÑA.
Me dicen que en Castilla la conocen como AVENA LOCA
Sr. Lluis, llego del huerto, he regado las verduras y sentado observaba la cantidad de flores, que surgen al lado de los frutales.
Y al final de la tarde, cuando me refugio en mis papeles.
!Pardiez¡……la lectura de su articulo sobre los cambios de la primavera, es un bálsamo de lo que yo también veo y percibo, pero escribirlo es otra cosa.
Un placer leerle.
La caseta i el hortet i foc controlat.
El Sr. Foix es una persona afortunada i es un goig llegirlo en aquesta vertent tan seva del tipus agro pastoril.
Alguns «quemacos» ens enterem de la primavera ara nomes cuan ens ho diu el nostre anfitrio perque el Corte Ingles tan sols anuncia eros i eres.