Esporgar un olivar després d’una nevada és canviar el paisatge decadent de branques seques, trencades, d’uns arbres que quedaren desfigurats per la neu. L’esporga i la poda són potser les feines més artesanals de la pagesia. L’estisora i el xorrac intervenen en la configuració de l’arbre o de la vinya.
He acompanyat al Jordi mentre esporgava un camp d’olivers amb moltes branques trencades per la nevada, mig penjades, seques si s’havien després de l’arbre, torçades pel pes de la neu. Els olivers tenen un aspecte cansat i tristot. El temps mort de gener fins a març els ha deixat ensopits. Tenen mala cara. Però en aquests primers dies primaverals comencen a bellugar i aviat les fulles lluentejaran, trauran la mesa i assenyalaran la rapa. El ritual d’aquesta transformació s’inicia amb la lluna plena de Pasqua.
Els olivers s’han d’afaitar, polir, treu-los-hi el que sobra, aturar les desviacions de les rames que surten disparades cap al centre dels bancals, deixar, en definitiva, un arbre preparat perquè treballi tranquil·lament durant un any sense que s’hagi de tornar a inquietar per res. Els records de la infància estan associats a dotzenes d’esporgadors que anaven d’arbre en arbre amb estisores que repassaven totes les rames. De tant en tant, una xorracada feia caure una rama vella, corcada o malmesa pel fred. Era una feina lenta, monòtona, que es feix més feixuga a mesura que els dies s’allargaven i el sol escalfava els clatells.
Aquesta operació d’enginyeria es perpetra avui amb una petita serra amb motor de benzina, llarga, que arriba al punt més alt de l’oliver. En Jordi em fa una pedagogia pràctica extraordinària. Dona un cop d’ull a l’oliver i s’imagina com ha de quedar l’arbre en uns minuts. Talla les branques precises que obren el centre de l’oliver als rajos de sol que penetraran al llarg de l’any.
Quatre cops de serra ben donats, precisos, estudiats en uns segons, deixen l’arbre net i preparat. En Jordi parla amb mí però també dialoga amb l’oliver pensant amb les rames més tendres que són les que podran produir olives. Com que avui es cull amb una gran borrassa que envolta tot l’arbre i que s’acciona des del tractor no hi poden haver bagues que tendeixen a anar cap al terra. Els olivers s’han fet alts perquè així ho ha decidit l’esporgador pensant en les noves formes de collir.
L’aigua subministrada amb el gota a gota és una de les grans innovacions de la pagesia respecte a l’arbrat. Penso que foren els israelians els que implantaren aquest sistema fa més de mig segle. És l’art de l’aprofitament. No se’n consumeix tanta i arriba més a fons i manté humida la terra com si hi hagués una saó permanent.
Un cop donats els quatre o cinc cops de xorrac decisius, el Jordi mira novament l’arbre com el orfebre que ha acabat de polir una peça. S’imagina com treballaran les branques durant uns mesos i, fins i tot, calcula com serà l’arbre dintre de dos anys. S’acaba la intervenció quirúrgica i cap a l’altre. I així fins que s’acabi el tros o fins que el dia no doni més de sí.
Queda una formidable estesa de rames de totes mides al terra. Fa goig tanta verdor incipient. En la meva infància s’aprofitava la brosta, es feien feixos, s’assecaven a la pallissa i a l’estiu es picaven amb bastons per tal de separar les fulles de les rames. Es venia la fulla per quatre rals i els feixos es portaven al pastisser per encendre el forn on s’escalfava o torrava el pa. Avui ja no és així. La brosta és piconada per un gran tractor, es queda trinxada al mig dels bancals i es converteix en adob suplementari.
Ja no es llaura. La piconadora destrueix les herbes i tot queda al tros. El que fa mig segle feien cinc jornalers, avui ho fa un sol treballador. I queda millor perquè es tenen les eines adequades i perquè les relacions humanes amb la terra han esdevingut més respectuoses i més eficaces.
Així es Sr. Foix, fou Israel on es començar a regar «gota a gota» el arbres.
Es creu que també varen ser els inventors del sistema.
Per lo que ens explica el Sr. Foix, en Jordi es un bon perruquer de oliveres.
Bon espurgador.
Es lo que necesitem, espurgadors i tambe purgadors.
El nostre anfitrio fa memoria en aquest formidable article ple de vida i esperança.
Gracies