Com que són molt desconfiats fabriquen vàries sortides i entrades
Els conills són inofensius però poden fer molt mal a les collites. Són herbívors i es posen neguitosos quan neva. No troben menjar i es dediquen a rostar els arbres joves, tendres, prims. Si fan l’anella al tronc principal poden estroncar la saba que circula pel teixit vascular de l’arbre i pot provocar-li la mort prematura.
El conill i la llebre sempre se’ls veu esfereïts i saltirons. Són animals petits, amb la cua molt curta i unes orelles llargues. Les seves gruixudes potes posteriors són palanques per fugir corrent i saltant. Què difícil és agafar un conill o una llebre amb la mà. Tenen un estrany complexe persecutori aeri i terrestre. L’àliga els veu des de les altures i es precipita fins que els agafa amb les potes i s’enlaira amb la presa per menjar-se-la en un lloc tranquil. La guineu és més directa i persegueix al pobre conill al qui guanya amb velocitat i força. Li clava les dents al coll i el devora. Per això els conills estan sempre vigilants i son malfiats. Necessiten els caus per amagar-se dels depredadors i també dels caçadors que els fan caure a tomballons disparant-los-hi un cartutx de perdigons.
Els conills de secà busquen terra tova, una mica arenosa, prop de marjades o al peu d’un oliver. També fan els seus amagatalls en pedregars abandonats. Hi fan el cau que pot arribar a ser molt llarg i tortuós. Com que són molt desconfiats fabriquen vàries sortides i entrades per si són sorpresos per l’escopeta del caçador o per les guineus persecutòries. Els caus són misteriosos dintre de la seva foscúria. Els gossos els poden perseguir però no entraran mai pels forats dels caus. No hi caben. És el seu refugi itinerant.
Es veuen moltes boques de caus de conills. No tots els caus són habitats,
Es veuen moltes boques de caus de conills. No tots els caus són habitats, bé perquè ja no hi són les hostes o perquè no és temporada conillera. Fa anys que observo aquestes bèsties que formen part del paisatge de les terres de conreu de cereals, ametllers i olivers. I sempre em sorprèn l’artesania estudiada dels seus caus on hi jauen principalment durant les hores de més sol o més calor del dia. El conill treu el cap a l’albada i torna a sortir en caure la tarda. No s’atura ni bada. Sempre a punt per corre cap al cau o amagar-se en un matoll o en un sembrat.
La inseguretat d’aquestes bèsties és total. Saben que exposar-se al descobert pot ser un pas en fals definitiu. Si percep sorolls estridents o molt forts el conill s’encongirà amb les orelles cap enrere, els ulls oberts de bat a bat i li tremolarà tot el cos. Ensuma la tragèdia.
La seva capacitat reproductiva és prodigiosa i es multipliquen sense descans. Les femelles arriben a la maduresa sexual, en funció de la mida, entre els quatre i els vuit mesos i amb freqüència poden tenir una camada de conills abans de l’any. Diuen els experts que el període de gestació dura al voltant d’un mes.
Arriba un punt en el que el pagès ha de demanar auxili perquè no es malmetin les collites per una invasió incontrolable de conills. S’organitzen batudes i els caçadors disparen a tort i a dret durant unes hores. En fan caure molts i espanten a la resta.
El caçador autòcton gairebé ha desaparegut. Tothom va molt atabalat i dedicar un matí o un dia caçant ha deixat de ser un motiu d’esbarjo pels tres o quatre caçadors que hi havia a cada poble. Avui són els que han arrendat el coto els que venen de ciutat els caps de setmana. No coneixen prou bé el terme ni la història de la relació del caçador amb els conills i les perdius. Van molt ben equipats i porten gossos impressionants. Però van i venen, no sempre els mateixos, fan un foc per escalfar el dinar, deixen unes quantes peles de mandarina o de plàtan i marxen. Si no hi ha conills disparen als tudons o als moixons.
La inseguretat del conill és constant.
Els caçadors del meu record d’infància eren llegendaris. Sortien tot el dissabte o tot el diumenge. Coneixien tots els racons, els caus, les marjades i els indrets on trobarien les peces. Tornaven amb penjolls de conills i perdius al voltant del cinturó com un trofeu victoriós. En donaven als veïns o els portaven al mercat de Tàrrega el dilluns.
Passaven hores al voltant d’un cau on sabien que hi havia entrat un o més conills. Recordo com es treien d’una petita bossa el furó amb campaneta lligada al coll. Avui estan prohibits els furons però en aquells temps eren utilitzats per fer sortir els conills de l’interior més profund dels caus. La campaneta no era per atemorir les bèsties sinó per la seguretat de que no havia estat vençut per un allau de conills a l’interior. Els animals, perseguits pel furó, sortien esmaperduts del cau i el caçador els abatia a pocs metres de la boca. Era la manera menys noble i més reprovable de caçar.
He donat un tomb pel terme i he vist molts caus. Antics i nous. Alguns estan deshabitats i en desús per les teranyines que es veuen des de l’entrada i per les poques petjades tendres a la boca. Només quan es detecten excrements recents i terra remoguda es pot dir que el cau està habitat o que hi han transitat conills darrerament.
El furo amb campaneta o sense, habitualmente es de la CUP.
Un article magistral Sr. Foix.
Bona Pasqua!