Entrevista al diari de Girona per Albert Soler

 

Entrevista al Diari de Girona per Albert Soler.
Lluís Foix, qui va ser director de «La Vanguardia» i abans corresponsal d’aquest diari a Londres i Washington, publica «Una mirada anglesa», on recrea les vivències dels set anys que va viure al Regne Unit i retrata la manera de ser i de fer dels seus ciutadans

Desmunti’m un tòpic anglès.
La seva manera de ser és més aparença que realitat. Els anglesos són uns grans actors, i es representen a si mateixos més enllà del que són.

Un caràcter peculiar sí que el tenen.
Són molt conservadors, perquè en els darrers mil anys no han sofert cap invasió i tenen molt a conservar. Com més velles i tronades siguin les coses, més valor tenen per a ells.

I com a poble en conjunt?
Tenen coses que els tapen tots els defectes, com la llengua i la monarquia.

La llengua.
La parlen molt bé els que la parlen bé, que són molt pocs, ja que és un país elitista. Han aconseguit que sigui la llengua franca mundial i amb ella projecten la seva personalitat.

La monarquia.
Està despullada de tot poder real, però sembla que en tingui molt. L’únic poder que té és de l’ornamentació. Quan després de la mort de Lady Di va entrar en crisi, va sorgir la idea de fer The Crown, que ha posat a l’abast del món una mentida: que la reina té poder. No en té, però aquella pompa té fascinat tot el món. Un dels moments que destaca Obama en les memòries és la visita a la reina d’Anglaterra.

I tanta pompa i circumstància…
Les tradicions angleses són trampes per posar la gent al seu lloc. Quan Margaret Thatcher tenia tant poder, la van invitar a Balmoral, i allà s’evidencia que no porta el calçat adequat, ni el vestit que convé, i sobretot un barret horrorós. És una forma de marcar distàncies.

En què s’assemblen TV3 i la BBC?
Que són públiques.

I ja està?
Sí. Però la BBC es finança amb quotes dels ciutadans i TV3 amb els impostos i, per tant, té major control del Govern.

Doncs en què es diferencien?
En la qualitat i la neutralitat.

I en què es diferencien els polítics anglesos i els nostres?
En general els polítics anglesos parlen molt bé, dominen el llenguatge. En vaig conèixer un que cada dia parlava vint minuts davant del mirall sobre el que diria després al Parlament. Churchill no guanya la guerra per les armes, que no en tenia, sinó per la paraula.

Quina és la major aportació anglesa?
Crec que Shakespeare.

Jo em debato entre el gintònic i la minifaldilla.
(Riallada) Hi podem posar també els Beatles i moltes altres coses. La ciència, per exemple. Han donat grans científics.

Ja. Però entre el gintònic i la minifaldilla, què tria?
El gintònic (riu).

Diu a l’inici del llibre: «Escrivia el que deia, però sense entendre el que passava». Ni del corresponsal de La Vanguardia ens en podem fiar?
He, he, li passa a tothom, a vostè també.

A mi molt quasi sempre.
Un fa una pinzellada del que veu. Per exemple, quan Thatcher va guanyar, no sabia que allò era l’inici d’una revolució conservadora mundial. Que encara dura, a més. L’Aznar en el fons era thatcherista.

Però no era tan home com Tatcher.
Ha, ha, però duia bigoti.

Als catalans ens falta saber riure’ns de nosaltres mateixos com els anglesos?
Sí que ens falta. A un anglès el molesta que li diguin que és estupend, que és el millor del món. Els catalans ens pensem que el món ens mira i ens espera, i després això no passa.

Doni’ns temps, ja veurà.
Jo ja soc gran, eh?

Per què el Regne Unit té millor relació amb les excolònies que Espanya?
Hi ha moltes raons. Ells mai s’han barrejat amb els nadius de les colònies.

Això és bo o dolent?
És el que és. No han trepitjat les flors del jardí del veí. I han aportat la llengua i el parlamentarisme on han pogut. I per descomptat han utilitzat la força quan ha calgut. Això que els anglesos són pacífics és una teoria molt maca però, com dèiem a l’inici, no respon a la realitat.