Decadència al Coll de la Portella

 

 

Al coll de la Portella ja no es fa benzina, ni es pot prendre un cafè, ni comprar el diari. Ja no hi ha tertúlies dels personatges més conspicus de la Vall del Corb. Els hi podria dir els noms dels que es trobaven a les taules del bar parlant de tot i de res, del temps, de les collites, dels de Nalec, dels de Rocafort, Ciutadilla, Guimerà,Vallfogona, fins i algú de Verdú o Sant Martí. L’àgora de la Vall ha tancat.

Fa unes setmanes que travesso amb tristor aquest punt neuràlgic entre les planes d’Urgell i la serralada que dona a la Conca. Indica decadència i replegament. He recordat aquells paisatges de l’Oest nord americà on una benzinera solitària donava senyals de vida encara que els clients passessin en compta gotes. Esperaven. Et deien quan faltava per arribar a Colorado o si aquella carretera rectilínia portava a algun lloc. En una d’aquestes benzineres hi havia un cartell metàl·lic que ballava al cap d’amunt d’un pal. Deia que «John F. Kennedy was here». Per aquí va passar Kennedy.

El bar i la benzinera del Coll de la Portella han tancat. Silenci total. Solitud. Ja no es veuen els caçadors matiners prenen cafè abans de disparar trets i trets per matar quatre conills i dues perdius. Ni els andorrans esvalotats que s’aturen abans d’arribar a les residències de la costa. Quantes multes de trànsit han rebut els del Principat escapant a tota velocitat del seu país. Tampoc els pagesos de la zona que arreglen el món amb bastanta saviesa.

Les discussions al Port de la Portella eren apassionades i distants. Llenguatge fort, algun renec, conreant sempre la rivalitat entre els pobles de la Vall. És en aquest indret on els malnoms de les cases i les persones circulaven amb total llibertat. Recordo una reflexió d’un assidu al cafè de la Portella tot jugant en una màquina lúdica. Li deia a un veí de la Vall. M’havien dit que erets ruc, però no pensava que ho erets tant. Tot això s’ha acabat. Els habituals a les tertúlies de la Portella llegien els diaris de Lleida i algun de Barcelona. Arribaven amb les ràdios escoltades i la televisió vista. Informació total.

No entraré a buscar solucions a aquesta senyal decadent del país que, per altra banda, no es correspon a la realitat de la gent que viu i treballa en un lloc privilegiat de Catalunya, lluny dels sorolls urbans, de les presses, de la contaminació i de la mirada despectiva dels poderosos envers els humils. Però si el Consell Comarcal té alguna utilitat, més enllà de les necessàries qüestions burocràtiques, és precisament preservar aquests indrets d’encontre i d’intercanvi de la paraula. Facilitar que la gent enraoni, expressi les seves opinions, es discuteixi si cal, es conegui. Els polítics no es poden acostumar a governar amb twitter o whatsapps com feia Donald Trump.

Em resisteixo a admetre que el coll de la Portella romandrà tancat per sempre més. Convido a que es trobi una solució per tal de que l’àgora de la Vall torni a ser un lloc de trobada i de coneixença entre els vilatans de tots els pobles pels que transcorre el riu Corb. Això és també política.

El coll de la Portella consta en documents medievals. Obre una finestra ampla i majestuosa al bell mig de la Vall del Corb. El castell de Ciutadilla s’aixeca dalt del poble costerut recordant antigues lluites pel domini d’un territori disputat durant més de cent anys entre cristians i sarraïns. La carretera trenca a la dreta i baixa arrapada a mitja serra per la riba distant del riu. Nalec apareix dalt d’un turó i tot d’una es dibuixa el campanar de Rocafort. El riu Corb baixa sempre ensopit, soterrat per canyes i brossa, protegit per pollancres solitaris i per freixes socarrimades pel foc que misteriosament crema un dia de vent de serè cada mes de març, causant el desconcert en els bombers de la comarca.

Durant cinquanta anys he fet milers de cops el trajecte que em porta a creuar el pont de Rocafort. Els records de la infància perduren. Els anys de postguerra, l’estraperlo, les sequeres, l’emigració nombrosa a la ciutat, les gelades de 1956, la misèria i l’aïllament.

Recordo les feines de sembrar, batre, veremar, llaurar, esporgar, podar, les festes majors, l’arribada de parents per una estada de dos o tres dies, les campanes que tocaven a morts o bé cridaven a la missa de dotze. Era un món aïllat però complert. Tot anava al seu ritme inexorable, les llunes velles i noves, la florida dels ametllers i el primer verdejar de les vinyes, els canviants colors dels sembrats, les boires, les robines que arrossegaven riu Corb avall tot el que trobaven a la llera.

Rocafort de Vallbona, Vilet i Llorenç han tingut històricament una total dependència del monestir cistercenc de Vallbona. Diu la llegenda que cada cop que es moria l’abadessa només es certificava la seva defunció quan els nou batlles dels seus dominis, entre ells aquests tres petits nuclis, deien per tres vegades que la mare superiora havia traspassat.

Son terres de conreu, treballades i llaurades amb una constància secular. Clapes de boscos han resistit l’acció dels antics rabassaires. Cada poble té una personalitat pròpia que es pot rastrejar fins al segle XII. Els ibers deixaren tombes i els romans treballaren la ceràmica com es pot comprovar al Vilet. Les fortaleses de defensa s’aixequen al cim guaitant de fit a fit els campanars més posteriors.

Hi ha un ordre desgavellat en les terres de Llorenç, Vilet i Rocafort. La cultura dels termes, allí on els avantpassats hi han passat més anys treballant, té molta importància. La lògica dels camins respon a criteris de les propietats, les cabanes antigues son obres d’art i les més modernes s’aixequen amb pedra perfectament picada. Pedra dolça i pedra viva. Han sortit dels grans daus que recorren les entranyes d’aquestes terres.

La pedra ho domina tot. Les cases, els coberts i molt principalment les rengleres de marges que venen a ser com les catedrals dels pobres, dels artesans rurals, d’aquells picapedres que amb el covi i el martellet mataven mesos i anys per arrenglerar tanta pedra que avui encara s’aguanta mostrant la cara més noble de la feina ben feta.

Racons íntims, desconeguts, silenciosos. És la terra única, inconfusible, que es planta davant del pas dels segles. És la meva terra que mai he oblidat i a la que sempre hi torno com qui arriba a casa seva. No falla mai. Què bé que s’escau el que deia el poeta lleidatà, Màrius Torres, en proclamar en La Ciutat Llunyana allò de que la terra no sabrà mai mentir.

Si us plau, doneu vida al coll de la Portella.