El rostoll, la gran manifestació de la sega

El rostoll tendre, humid, fresc, és la gran manifestació de la sega, el canvi radical dels camps que descarreguen el fruit. Els rems de palla que deixen les collidores son perfectes.

La Panadella és una de les fronteres interiors de Catalunya. Només quan es travessa Montmaneu un té la sensació de que ha abandonat la gran Barcelona. És frontera humana, climàtica i també agrària. Fins que els sembrats no torcen el coll en passar la Panadella no es pot dir que s’està en plena sega. Els ordis estan a punt a la Panadella i els blats poden esperar encara uns dies.

Les pluges recents han retardat tot el procés. Es comença tímidament a segar. Una parada aquí i uns bancals enllà. Els rems arrenglerats de la palla tendra que deixen les collidores encara no han estat empacats. Trepitjar els rostolls tendres, una mica humits, punxents, és una sensació que es produeix als vols de Sant Joan i fins a primers de juliol. Els blats i els ordis fan una mica d’angúnia tot just abans de la sega. Fa mandra travessar un sembrat quan està a punt de que les espigues perdin la verticalitat i demanin ser tallades. Estan mortes però són vives. És el fruit que ja està llest per ser convertit en gra.

La màquina recollidora neteja l’ambient, destria el gra de la palla, fa que sigui transitable el terra que poc abans estava entortolligada per les espigues i les branques seques que mostren esgotament i que feien difícil el travessar els sembrats. El rostoll és una de les imatges més complertes que pot oferir un camp de blat. És el final d’un trajecte que començà en la grisor de la sembra, evolucionà amb els verds intensos de desembre i mostrà la seva maduresa quan a l’abril començaven a canonar assenyalant les espigues. La maduració canviava els colors i els grocs incipients quan el dia s’allargava i el sol rostia suaument els verds transformant-los en una grogor intensa, sense límits, àmplia i general.

Els rostoll és la fi del procés. La recollidora avença i va deixant rems de palla que seran embalats degudament per màquines que ho fan tot amb una persona que dona tombs i tombs des de que surt el sol fins que es pont. La sega no té horaris. Només pot ser condicionada per la moral humida d’una boira efímera o una pluja tempestuosa i intermitent.

Tot s’aprofita. El gra ja està en les tines dels que comercien els cereals a punt de ser enviats a farineres locals o llunyanes o bé a terres estrangeres. Però la palla queda. No va cara. Mai ha estat un producte valorat pels mercats. Però mai s’ha desaprofitat. Les bales van sembrant els rostolls o bé s’amunteguen en petites catedrals efímeres que semblen un monument a la productivitat dels cereals. Les bales s’esbarrien damunt dels rostolls o bé s’amunteguen en petites torres per facilitat el seu transport no sé sap pas a on. La palla no té un destí fix. La poden comprar des de la Provença o ser venuda a països centre europeus. També és adquirida per granges d’Aragó o de l’Empordà. No se sap mai. El negoci de la palla sempre m’ha semblat un misteri que només uns quants, els que trafiquen pensant a mig termini, en saben els secrets.

Les espigues d’ordi demanen ser tombades. Estan vives però son mortes. El gra vol sortir i desprendre’s de la palla i el boll

La sega comença a les terres més espesses, més seques i mes gruixudes. Les planes d’Urgell, en termes de secà, el sembrats arriben al juny assedegats. Enguany les pluges primaverals han fet el trajecte més confortable. Però sempre pateixen els sembrats de les extensions de Verdú i Preixana.

El rostoll descobreix tots els misteris dels camps de cereals. Tot queda afaitat amb una gran uniformitat. Les perdius i les perdiuetes ja han escampat el vol. Els conills, més vius, ja havien fugit cap als seus caus. Enguany n’hi ha molts. Avui n’he vist dotzenes travessant camins i amagant-se en matolls que protegeixen els caus. Tot queda net, raspat, tranquil. Els rostoll és la gran manifestació de la sega. L’olor d’un sembrat tot just caigut a terra és el signe més estrident de que l’estiu astronòmic ja ha arribat. És un perfum fresc, tendre, fecund. Si cauen quatre gotes o fa un ram sobre una parada acabada de segar, el flaire és d’una gran sensualitat. Potser és la mostra més concentrada de les sensacions que es poden trobar, en qüestió de minuts, en un camp que canvia radicalment d’aspecte.

La palla tendra es recollirà en els propers dies o setmanes. Tot amb maquinàries que han escombrat dels camps del país la gent que fa unes generacions es passejava, treballava, segava i feia garbes, garberes tot esperant que arribés el batre.

Tot això s’ho ha emportat el progrés. I està molt bé que així sigui. Hi ha menys gent treballant als camps. Però es cull més i de més qualitat. La sega concentrava famílies senceres que arribaven al tros en diferents moments del dia. El mateix passava amb el batre que era una feina social per excel·lència. Han passat aquells temps i les feines són més eficaces i més abundants. El que resta, el que no passa, el que val la pena observar és l’aparició dels rostolls que arriben sempre a la seva hora, entre Sant Joan i Sant Pere, fent una revetlla primigènia, sense foc, però amb una gran explosió de colors grocs esmorteïts i un canvi dels aromes renovats que el camp produeix de forma inexorable.