John le Carré, espia i escriptor

Anglaterra és el país dels grans espies que s’han convertit en els millors escriptors sobre un dels oficis més antics en la història de la Humanitat. La mort de David Cornwell, conegut universalment pel pseudònim de John le Carré, es produí el 12 de desembre de 2020 a l’edat de 89 anys. És un gegant de la literatura anglesa que guarda força similituds amb Agatha Christie i Arthur Conan Doyle, tres novel·listes del misteri, el crim i la vigilància xafardera de les intimitats dels altres.

Són nombrosos els periodistes i escriptors britànics que han fet d’espies en algun moment de la seva trajectòria literària. Graham Greene no se n’amagava: durant la guerra fou enviat a l’Àfrica occidental per tal de recollir informació codificada per al govern de Londres. De passada va escriure un esplèndid relat, A journey without maps, una visió novel·lada d’un jove perdut per les terres i boscúries d’entre Serra Lleona i Libèria.

La tradició dels espies anglesos, reclutats a les universitats i en el periodisme, és molt llarga i fou especialment rellevant en els temps imperials i durant la guerra freda. Vaig ser a la presentació d’El factor humà en el Club Internacional de Premsa de Londres i també vaig passar un cap de setmana en una casa del comtat de Kent, propietat del president d’una principal editorial britànica, pare d’un col·lega de Reuters, una mansió campestre envaïda per milers de llibres de primeres edicions dedicades pels grans autors anglesos del segle passat. Quin tresor. Greene conversava sense límits, coneixia molt bé Espanya, era amè, curiós i maniàtic. M’advertiren que anés amb compte perquè tenia una forta aversió als que fumaven en pipa.

Fa poc que els serveis de seguretat britànics van desclassificar els documents dels anys 30 del segle passat i es va descobrir que molts escriptors i periodistes van servir a la causa del Govern en llocs remots però sempre facilitant informació de primera mà, encara que no tingués cap importància. Es diu expressament que George Orwell, un dels millors periodistes i escriptors en llengua anglesa del segle passat, no treballà mai per a la intel·ligència britànica.

John le Carré va ser poc temps espia, però prou per saber el pa que s’hi gastava en aquesta professió de risc, però la seva obra literària transcendeix el gènere de la novel·la d’espies. Humanitza els agents de la intel·ligència emmarcant-los en la seva fragilitat moral, ambigüitat, matisos, dubtes i covardies. Potser la contribució menys visible i més important és que la ficció creada pels seus personatges arribà a influir fortament en el món de la intel·ligència en els temps més frenètics de la pugna entre les dues grans potències.

La tradició dels espies reclutats a les universitats i en el periodisme, fou especialment rellevant en els temps imperials i la guerra freda. En el manual dels bons espies hi figura l’art de l’aparença que consisteix a fer que no es pugui sospitar mai que algú treballa per a la intel·ligència d’un país o d’una institució. Els anglesos són els que millor han fabricat la literatura sobre l’art d’espiar i, alhora, han aportat al teatre i al cinema els millors actors i actrius.

El cas més emblemàtic pot ser el del gran Alec Guinness que en la pel·lícula Vuit sentències de mort va arribar a interpretar vuit papers diferents, inclosa la representació d’una dona. En una conversa llunyana em deia Sir Alec Guinness que sempre que anava a filmar una obra es passava moltes estones al zoo més proper per estudiar l’actitud dels animals, dels quals en treia sempre alguna lliçó que li servia per a la interpretació d’algun personatge amb gestos extrets del regne animal.

Un anglès refinat no et preguntarà mai una impertinència ni trepitjarà les flors del teu jardí. Els meus veïns londinencs ho sabien tot de mi, l’hora en què abandonava la casa, amb qui hi entrava i qui en sortia, les botigues que freqüentava i per on passejava. No pregunten res, però observen permanentment, sempre simulant un sobri desinterès. El cinema, la literatura i el periodisme ens han presentat els espies anglesos com uns tipus educats, distants, com si no tinguessin res a veure amb el servei secret que prestaven als seus governs des de la cultura, els viatges o les expedicions científiques.

John le Carré va vendre milions de llibres perquè evocava un món que batega en les entranyes de les esferes altes del poder sense que se’n conegués l’existència. Només va treballar per a la intel·ligència britànica uns pocs anys, en posicions menors i gairebé marginals, però fou el primer novel·lista que va ser agent en els dos serveis d’espionatge, l’MI5, dedicat a la seguretat interior, i l’MI6 que s’ocupava de la intel·ligència internacional. Les seves experiències en el món de la intriga i la mentida marcaren tota la seva carrera literària. L’ofici de l’espionatge que es manté en l’imaginari universal és més el que surt en els llibres de Le Carré que el que va ser en la realitat.

En la seva primera novel·la, Call for the Dead (1961) hi apareix per primer cop George Smiley, el personatge que acompanya John le Carré en tota la seva obra. És una història sobre espies de la República Democràtica Alemanya que s’han infiltrat al Regne Unit. És una petita obra mestra que escriu en el tren de rodalies que el transportava de casa seva a la seu de l’MI5 de Londres. Possiblement és la millor novel·la escrita en un tren. A diferència dels Estats Units, on treballar per a la CIA no és cap secret, els britànics no deixaven que els seus espies es traguessin la màscara. Per superar aquesta regla, le Carré construí una institució fictícia que també recorreria tota la seva obra. L’anomenaria The Circus.

Amb una fantasia prodigiosa que seguia les petjades de la realitat va penetrar en el cor de les tenebres de la lluita titànica entre l’imperi soviètic i Occident disputant-se l’hegemonia ideològica, militar i política del món. Smiley era el contrapunt de l’aparatositat del personatge de James Bond creat pel novel·lista anglès, Ian Fleming, en plena guerra freda. Vaig assistir a dues presentacions de llibres de John le Carré a Londres i els dos cops mostrava la seva estranyesa que els seus llibres convoquessin tants periodistes i crítics. Les notes d’humor i els sobreentesos abunden en els seus gairebé trenta llibres que han estat traduïts a quaranta llengües i publicats en cinquanta països.

Les novel·les de Le Carré eren tan llegides i tan imbuïdes de misteri que la percepció que es tenia de la intel·ligència britànica era d’una perversitat que no es corresponia amb la realitat. La conclusió que la traïció i l’engany eren habituals en la feina dels agents es deduïa de la fantasia de Smiley i dels que treballaven en les interioritats de The Circus. Recorria als casos més notoris de la guerra freda en els quals, naturalment, no hi faltaren les misèries pròpies d’un ofici que es mou en l’obscuritat i la traïdoria.

El Talp fou una de les obres més populars de l’autor que, publicada el 1974 amb el títol original Tinker tailor soldier spy, repassava la vida de Kim Philby, el més brillant i el més astut dels espies britànics de la guerra freda.

Philby pertanyia a la banda dels quatre de Cambridge, el nucli dur de l’espionatge a favor del Kremlin, que es camuflà com a corresponsal del The Times en el bàndol franquista en la guerra civil espanyola. Fou condecorat pel mateix Franco, l’entrevistà, entrà per la Diagonal de Barcelona amb les tropes victorioses i enviava les cròniques a Londres alhora que informava Moscou del que passava al rovell de l’ou de l’estat major revoltat. El doble agent perfecte. El grup de Cambridge formava part d’un corrent força estès a les universitats britàniques que combatia el feixisme i el nazisme militant en el marxisme i servint la Unió Soviètica.

Posteriorment, fou enviat com a segon alt funcionari a l’ambaixada britànica a Washington des d’on seguia passant informació a Moscou. Les sospites de traïció l’encerclaren fins que un dia escapà de pressa i corrent de la corresponsalia del The Observer a Beirut per a ser conduït amb un vaixell de càrrega soviètic al Mar Negre i a Moscou. Fou distingit per l’ordre de Lenin. Dues obres de Le Carré estan dedicades a Philby.

Fou l’escriptor que plasmà millor l’atmosfera del món de l’espionatge de la guerra freda. Els patriotes britànics li han retret que només descriu la maldat i les trampes dels agents que no tenien escrúpols a l’hora de servir l’Estat i que no destacava prou el servei que havien fet a la causa de la pau i la democràcia que els governs aliats defensaren fins que es produí la caiguda de la Unió Soviètica. El fet que els seus relats confonguessin la realitat amb la ficció els feien més interessants i més atractius. Com que els governs imposaven el secret, els llibres de Le Carré construïren un món de ficció que substituïa la realitat.

El més interessant de la seva trajectòria és que la seva obra era llegida i admirada més enllà d’Occident i era seguida pels russos. Tant és així que el dia del seu traspàs l’ambaixada russa a Londres emeté una nota dient que «des de l’altre costat de la Cortina d’Acer sabíem que entenia Rússia i és admirat per milions de lectors russos». Ievgueni Primakov, que va ser el darrer cap de la intel·ligència soviètica i el primer responsable del KGB de la Rússia liderada per Borís Ieltsin, era un gran admirador de Le Carré. En la visita presidencial de Ieltsin a Londres el 1997, Primakov demanà a l’ambaixador rus que convidés a dinar John le Carré. Li dedicà el seu últim llibre Smiley’s people amb la següent dedicatòria: «A Ievgueni Maximovich Primakov amb els meus sincers desitjos i amb l’esperança que tots viurem en un món millor que el que es descriu en aquesta obra».

Els últims anys de la seva prolífica trajectòria vivia al barri londinenc de Hampstead. Era un personatge més i passava inadvertit tot passejant pel parc del Heath, les llibreries i els restaurants de la zona. No li agradà gens el moviment liderat per les elits angleses que portà a la ruptura amb Europa i que quedà batejat com a Brexit. Com a petita revenja personal vers el que considerava una decisió equivocada, desencisat, es nacionalitzà irlandès per tal de mantenir-se ciutadà de la Unió Europea.

Publicat a la revista Política & Prosa en el número juliol-agost de 2021