Cabanes derruïdes

Una de les moltes cabanes dels termes que no han resistit l’abandó humà dels camps.

Les cabanes del terme sobresurten solitàries enmig dels rostolls. Cauen en forma sistemàtica perquè ja no són útils ni serveixen per protegir les persones o els animals. En molts casos ni tan sols s’han preservat els camins que ens portaven a les cabanes. L’esfondrament de les cabanes ha estat progressiu, lent, imparable.

Primer s’arrancaren les portes. Després faltaren les piques que al voltant de les cabanes nodrien d’aigua a conills, perdius i ocells diversos. Caigué una teula. Després un altra. La cisterna s’assecà i ningú s’ocupà de que l’aigua de la teulada omplís aquella reserva d’aigua imprescindible en altre temps. L’ensorrament d’una biga fou la senyal definitiva de l’abandó i de l’entrada irreversible a les runes, un munt de pedres, fustes i canyissos que queden al mig d’una gran parada.

He vist la cabana colgada d’esbarzers dels Argilès de cal Pedró. No s’hi pot entrar. Però a la seva ombra i a les petites parades colgades avui d’arbres mig improvisats hi he vist l’oncle Joan matant les hores per tal de descansar tant a l’hivern com a l’estiu. Portava sempre una ampolla de vi i un pa de quilo. Així passava el dia. I si entraves a saludar-lo t’hi podies quedar un parell d’hores. Era un contemplatiu de la terra, tenia teories sobre els signes de les garses, les llebres o els coloms. Endevinava el canvi de temps pel dolor dels genolls o pel vol ras de les perdius.

Escoltava la Pirenaica i en veu baixa em deia que el règim de Franco estava a punt de caure. L’oncle Joan havia estat un jornaler de casa bona. Passava setmanes i setmanes segant amb la dalla a la Curullada, prop de Cervera. En acabar la sega i el batre tornava a casa i es dedicava a viure una vida independent en una casa on hi habitaven vuit o nou persones. L’oncle Joan era un republicà de poble, potser pel sol fet que a casa de la mare els hi havia tocat ser d’esquerres. No tant per raons ideològiques sinó per velles qüestions que diferenciaven unes cases d’altres.

Una cabana deserta dissimulada per una gran alzina que ha anat creixent al seu voltant per dissimular la seva decadència

Les cabanes són un altre testimoni del treball de centenars de persones al llarg dels segles. N’hi ha de tota mena. Però la cabana més majestuosa, la més seriosa, la pròpia d’una casa bona, la que perdurarà més temps i no permetrà l’oblit d’aquestes terres, és la cabana de volta. Colgada de terra, amb una porta que sembla l’ull d’un gegant ocult, és la gran obra del treball de l’home en aquests indrets ara silenciosos. Damunt de la teulada d’una sola peça, un arc de volta ben travat, hi ha sovint lliris, herbes silvestres, algun arbre rabassut que mai s’aixecarà perquè les arrels no podran travessar mai les pedres de l’arc de pedra de la teulada.

És una llàstima que aquestes obres d’art de la Catalunya més ignorada es vagin deteriorant sense que s’hi posi remei. Hi ha, naturalment, associacions per mantenir la riquesa artística que està esbarriada pels camps de Catalunya. Hi ha catàlegs formidables sobre els monuments de pedra que s’han preservat. Caldria que no se’n perdessin més, de petjades deixades pels avantpassats en llocs tan poc transitats però tan rics en el que representen.

Una gran figuera ha anat cobrint les restes d’una cabana que feia de pallissa al costat d’una era.

Terra no conreada, terra abandonada, erma, prèvia a l’avenç del bosc i de les bèsties que senyoregen per matolls i arbres que brosten dels camps deixats al seu aire. Moltes cabanes derruïdes inicien la seva decadència amb una figuera, un alzina o un roure que creix al seu costat acompanyant la decrepitud d’uns sopluigs que ara no tenen sentit. Com si volguessin protegir la vergonya de la seva destrucció perquè les intempèries del clima continental les van corsecant.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email