El president Aragonès ha rebutjat que els representats de Junts a la reunió amb Pedro Sánchez no fossin membres del govern.
Els grans ideals sempre reuneixen multituds. És a l’hora d’entrar en els detalls quan s’ensopega amb els primers problemes. Ja fa anys que el discurs de la independència ha reunit centenars de milers de catalans cada Diada. En totes les eleccions han anat creixent en nombre de vots i d’escons. L’independentisme és majoritari al Parlament i no ha deixat de presidir el govern d’ençà que Artur Mas donà un obligat pas al costat i el seu designat Puigdemont escapès a Bèlgica després d’uns instants en els que declarà la independència de Catalunya.
Com més ampli s’ha fet l’independentisme més profundes s’han mostrat les seves esquerdes. Els fets d’octubre de 2017 provocaren l’aplicació del 155, la fugida de Puigdemont i el judici que sentencià a penes de presó a Oriol Junqueras i els altres consellers i president de l’ANC i d’Òmnium Cultural. Puigdemont ha reclamat la legitimitat des de la mansió de Waterloo i Junqueras assumia les penes de presó fins arribar els indults que alliberaren als condemnats per Tribunal Suprem.
La CUP, la força més influent en condicionar el relat independentista, no ha patit ni una rascada judicial. L’investidura de Pere Aragonès no s’hauria produït sense el seu suport a canvi de que en dos anys hi ha d’haver una moció de confiança per ratificar la continuïtat o no del president d’ERC. La CUP té més poder que responsabilitat, atès que no té càrrecs ni forma part del govern. Però els seus 9 diputats son imprescindibles per aprovar lleis i per mantenir l’estabilitat del president Aragonès.
L’independentisme, certament, s’ha fet més gran però les seves divisions internes impedeixen que pugui assolir la principal de les seves ambicions. El govern Sánchez els hi ha pres la mida i ha plantejat la reunió bilateral designant sis ministres i una vicepresidenta que demà es traslladaran a Barcelona, més que res, per fer-se una fotografia i obrir un període de converses de les quals cap de les dues parts n’espera cap solució màgica o definitiva.
Durant dies tot estava pendent de si Sánchez hi assistiria o no. Quan ahir al vespre confirmà que encapçalarà la delegació, el problema li cau damunt la taula a Pere Aragonès que s’assabenta pels mitjans que els elegits per Junts a participar en la negociació són dos indultats, Jordi Sánchez i Jordi Turull, i una diputada de la branca més puigdemontista.
El guió s’estripa en el moment en que Pere Aragonès no aconsegueix que Junts aporti membres del govern del seu partit a la taula de negociació. No és possible. Esclata una crisi i a hores de començar la reunió entre els dos governs, Pere Aragonès exclou als proposats per Junts de participar en la reunió. Ja es veurà si finalment els de Puigdemont hi volen participar amb membres del govern del seu partit.
És lícit pensar que el govern està vivint en contradicció constant. Els ideals han estat superats per les ambicions de persones i de partits. Es posa en safata l’estratègia del govern de Madrid per negar fins i tot la possibilitat de poder parlar tranquil·lament sobre totes les qüestions en litigi.
Aragonès ha volgut donar un cop a la taula per imposar l’autoritat. Però ell sol no pot anar molt lluny. Es necessiten amb Junts i amb la CUP però discrepen en l’estratègia. Potser s’hauria de replantejar tot plegat. El pols amb l’Estat s’ha perdut i el més raonable seria buscar alternatives per no tornar a ensopegar amb les mateixes parets insuperables.
Si de debó es volgués arreglar alguna cosa no caldrien tantes declaracions i fotos, ens trobem, anem per feina i no calen tantes explicacions…Poques ganes, tots plegats, d’ arreglar res.
A todo esto desde madrid nos sugieren que primero montemos una mesa nostrada para aclararnos en casa i despres ja en parlarem.
El ridiculo es mayestatico.
Quosque tandem, Govern de Catalunya, abutere patientia nostra?
Si hacemoa abstraccion y nos ponemos de espectadores del esperpento eterno que tenemos aqui en el Principat la cosa es para no creer.
Hay que reconocerle merito al guaperas total si mañana por fin viene a la periferia y no se le escapa la risa.
Yo no se como lo ven, pero la cosa ya pasa de duda hamletiana a pesadilla «hamsteriana» siempre dando vueltas a lo mismo.
El homenet de Pineda llegara a la cuestion de confuianza por los pelos, la CUP volvera a marcar el paso y otra vez al mas de lo mismo.