Temps de recollir en plena tardor

És un temps de plenitud. De collir els fruits, de veremar, de fer caure les ametlles. Les figueres donen els fruits en la penúltima repassada. Les figues s’esberlen o es queden pansides sota les fulles. Encara queden un parell de setmanes per collir les últimes. No es veu gent enlloc. Però la feina es fa amb maquinària que actua de nit mentre els propietaris van a buscar bolets als racons desconeguts dels Pirineus.

Una teranyina de calma ens atansa al solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Els termes es buiden una mica més. No hi ha res més a fer, i els primers refredats retenen el personal a les cases. Hi ha moltes hores mortes i la gent gran es preocupa de tenir una manta al llit, una mangala per assegurar l’equilibri en baixar les escales o transitar pel carrer, de cobrir-se el cap amb la gorra o la boina, que es treu dels armaris desordenats.

Les tertúlies a la fresca ja no són suportables, i són substituïdes pels recers d’una paret o una tàpia. Les carícies del sol a mig caire, gairebé perpendicular, són d’una gran sensualitat. Les converses entre dues o tres persones a les entrades de les cases estiuenques o en els espais solejats tardorals són estones d’una intimitat molt acusada. No cal parlar gaire. Es repassa l’actualitat local amb sobreentesos i mitges paraules. La crítica en aquests xiuxiueigs no té pietat. Sovint només cal un monosíl·lab o un gest, una insinuació, una paraula que resumeixi la història d’alguna casa o d’algú en concret. Es parla baix per si de cas arriba sobtadament un nou personatge o per si el ressò de la conversa se sent des de l’altra banda del carrer.

La quietud ambiental, el dia que minva, l’absència de vents fan córrer les paraules de forma nítida. El soroll d’un cotxe o d’un tractor és perceptible des de la distància. Quan es cantava als trossos es localitzava amb precisió el lloc d’on venien les veus. Recordo fins i tot les apostes que es feien sobre quina colla cantava: s’endevinava pel repertori, per la qualitat dels cants, per l’estil i per la continuïtat. Avui no es canta. S’escolta la ràdio i es consulten les xarxes socials. A la solitud ambiental s’hi afegeix l’aïllament personal.

És un temps adequat per visitar les cendres silencioses dels incendis de l’estiu. Transitar per hectàrees negres, cremades, rostides, és una experiència dramàtica. Però la capacitat de la naturalesa per refer-se d’experiències amargues és formidable. Veure com desperta un bosc cremat és un senyal d’esperança. Les soques d’arbres vells lluquen tímidament. Passarà un temps, llarg en molts casos, però hi tornarà a haver bosc. No cal fer gran cosa. Només esperar i pensar amb els llums llargs. La vida vegetal té uns ritmes imparables però molt codificats.

És en aquests dies curts que es fan curts que es veu en perspectiva el que semblava una tragèdia quan encara les brases no s’havien apagat del tot. Les clapes cremades no són un caprici del foc sinó el tall perfecte del vent que creuava fondos, deixava indemnes partides, s’aturava en un racó i s’acarnissava en una solana o una obaga. El vent, l’aigua, el foc i la terra. Els quatre elements fonamentals que ja estudiaren els grecs. M’imagino l’infern de Dant o la vall de Josafat. Negror, neteja total, aniquilació de la vida vegetal. Tot semblava mort encara que tot torna a brostar. Les guspires anaven saltant per davant del foc i avançaven a velocitats prodigioses. Ara tot està quiet, tranquil, i rebrota.

El foc havia deixat despullat el paisatge. S’hi veuen cabanes que estaven tapades per la brossa i els matolls, pels arbres i per l’abandó dels conreus. Moltes rengleres de marges de pedra, molt ben fets, antics, perfectament protegits pels boscos que hi havia fa un temps, ara es veuen amb tota la seva dimensió arquitectònica i paisatgista. No s’insistirà mai prou en la reivindicació dels termes, aquells territoris i paisatges on els nostres avantpassats han matat més hores, dies, setmanes i anys.

Quantes converses solitàries amb aquestes pedres que ara tornen a exhibir-se, encara que sigui per un desgraciat incendi. Tot plegat exhibeix l’humanisme de generacions que han treballat fins a l’esgotament. Aquestes terres que semblen inhòspites els dies més curts de l’any han sentit moltes converses, l’espetec de renecs gruixuts, discussions, pensaments solitaris de llauradors que somiaven coses impossibles, potser trobar horitzons de vida amb feines menys angoixants.

Ara també es veuen els carrerons perfectament traçats, són com unes venes blanques i netes dibuixades sobre les cendres negres dels boscos. Són els camins dels animals que circulen pel sotabosc amb total llibertat, sense ser descoberts. Poden ser porcs senglars o altres animals d’un cert volum. El porc senglar no té lloc d’estada permanent. Camina i camina. Molts quilòmetres cada dia. Cerca aigua i menjar. En aquests dies abans d’entrar a l’hivern els animals es refugien en amagatalls, en caus, o emigren a llocs més càlids.

Les cabanes són un altre testimoni del treball de centenars de persones al llarg dels segles. N’hi ha de tota mena. Però la cabana més majestuosa, la més seriosa, la pròpia d’una casa bona, la que perdurarà més temps i no permetrà l’oblit d’aquestes terres, és la cabana de volta. Colgada de terra, amb una portalada de pedra treballada, és la gran obra artística de l’home en aquests indrets ara silenciosos. Damunt de la teulada d’una sola peça, un arc de volta ben travat, sovint hi ha lliris, herbes silvestres, algun arbre rabassut que mai s’aixecarà perquè les arrels no podran travessar mai les pedres de l’arc del sostre. És una llàstima que aquestes obres d’art de la Catalunya més ignorada es vagin deteriorant sense que s’hi posi remei. Hi ha, naturalment, associacions per mantenir la riquesa artística esbarriada pels camps de Catalunya. Hi ha catàlegs formidables sobre els monuments de pedra que s’han preservat. Caldria que no se’n perdessin més. Vull pensar que arribarà un dia en què totes aquestes petites meravelles dels pobres seran itineraris obligats per a tots aquells que tinguin interès per conèixer la història amagada del país.

No és un retorn al passat sinó un viatge al present, que es manifesta d’una altra manera. L’essencial és el mateix. Hi ha menys persones treballant al camp però la naturalesa, tan sàvia, ho endreça tot pel seu compte.

S’han commemorat dos-cents anys de la mort de Henry David Thoreau, un personatge pintoresc nord-americà que va escriure molt sobre la natura. Era agrimensor i fabricava llapis. És un referent per a l’observació de la natura. Va escriure: «Feliç l’home a qui cada dia li és permès de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món». Totalment d’acord.

Avui he collit quatre codonys d’arbres que vaig plantar fa uns anys. Enguany no n’h ha hagut gaires per l’acció despiadada del fred del mes d’abril. Però els que han quedat s’han fet grossos, robustos, immensos. Semblen melons grocs i geperuts. En farem codonyat. Aquests dies són esplèndids i majestuosos, son temps de fruit i d’omplir els cellers de confitura del que no es pot consumir fins que l’hivern hagi entrat amb tota la seva plenitud.