Pedro Sánchez fou escridassat en arribar a la desfilada militar del passeig de la Castellana.
La política en molts indrets de la Mediterrània és tumultuosa, cridanera, poc reflexiva. Té un cert aire tavernari. En altres països les cridòries es produeixen a les institucions, principalment al Parlaments, que venen a ser una mena de punts de respiració nacional. Si hi ha una bona bronca, un insult o una poca soltada, és molt millor que una discussió amb dades, documents i una retòrica mitjanament elaborada. Així es pensa avui en dia.
Els carrers son llocs en els que es pot cridar o fer gesticulacions estrafolàries. Si ho fa un pel seu compte el prenen per ximple o desmarxat. Si son com a mínim un dotzena ja tenim una manifestació. La gent es lliure de pronunciar-se sempre i quan no destrossi mobiliari urbà ni amenaci la seguretat dels que transiten per les voreres.
Quan el que es manifesta és un polític hauria de pensar que el seu lloc natural d’actuació és el parlament o la institució pública on actua. Es pot dir tot al Congrés o al Senat, mentre el president o speaker no li cridi l’atenció per saltar-se les normes establertes pels reglaments. He vist autèntiques baralles retòriques i gairebé físiques a la Cambra dels Comuns de Londres o al Congrés de Washington. Ningú s’escandalitza més enllà de les sorpreses de comportaments extravagants.
Mirant els diaris de sessions de les Corts de la República hi ha autèntiques troballes desqualificatòries. El mateix passa a tots els parlaments. La política és també controvèrsia, discussió, acalorament i insults. Però cal que la política sigui un punt de trobada per resoldre els interessos contraposats dels ciutadans.
En tot cas, els crits al carrer no són el més propi per fer política. Un president del govern que surt a un acte que es celebra al aire lliure i rep crits i insults per part dels ciutadans sap que és un risc que corre. Però no és forma de fer política el cridar des d’un espai public al polític, el president Pedro Sánchez en aquest cas, instant-lo a què plegui. No cal aplaudir-lo ni felicitar-lo però els efectes de la cridòria al president al passeig de la Castellana en la desfilada militar d’avui no el faran dimitir. Sánchez sap, però, que mentre a ell el xiulaven al Rei Felip VI l’aplaudien.
Aquestes desfilades poden tenir conseqüències inesperades. Recordaran aquell cop que José Luís Rodríguez Zapatero no es va posar dret en passar la bandera dels Estats Units. Era una manera de protestar contra la política de George Bush a Iraq l’any 2003. Aquell gest aparentment innocu tindria efectes forçá negatius en la política vers els Estats Units dels vuit anys en el que Zapatero fou president espanyol.
Si es vol protestar pel que sigui sempre es trobaran els temps i les formes més eficaces. Si es vol traslladar al carrer les peticions, frustracions o atacs als polítics, cap problema. Però la política em sembla que és una altra cosa. Molt sovint el debat polític al nostre país s’assembla més a un «botellot» de cap de setmana que a una discussió civilitzada i controvertida.
POLITICA TAVERNÀRIA
1.- La política no és tavernària, diuen. ¿No? “Tavernària. Propi de la taverna o de les persones que d’habitud hi van a beure” (Diccionari de la llengua catalana). Cal suposar que alguns que van a les entranyables tavernes beuen més del compte. Però hi ha una política tavernària que, per ser-ho, degrada la política.
2.- Política tavernària és la cridòria insultant i també la repressió policial de l’1 d’octubre del 2017 i del temps després del referèndum contra la ciutadania que va cometre el crim d’anar a les urnes.
3.- Política tavernària es que al Congrés i al Senat del règim espanyol estigui prohibit i perseguit expressar-se en català. ¡Quin contrast amb el Parlament de Catalunya, tan menystingut per l’espanyolisme annexionista, on hom pot expressar-se en català i en espanyol!
4.- Política tavernària es que els parlamentaris, representants del poble, no puguin debatre de totes aquelles qüestions que interessen i afecten a la convivència política i cívica. Per exemple, no es pot parlar de la monarquia ni dels obscurs afers del juancarlisme
5.- Política tavernària es l’elogi que el president Pedro Sánchez, ara xiulat a la madrilenya Castellana, va fer fa poc al sentit d’estat de l’ultra dreta de VOX.
6.- Sí, Pedro Sánchez sap que mentre a ell el xiulaven al rei Felipe VI l’aplaudien. ¿Què dir dels aplaudiments rebuts a la desfilada militar del 12 d’octubre pel fill del Juan Carlos fugit per part dels sectors de PP, CS i VOX amb marcat adn franquista?
7.- Que quedi clar que un bon vi a una acollidora taverna val la pena
hemos llegado a un punto en el que, si los que gritan son los míos, es libertad de expresión, pero si los que gritan son los otros, es fascismo. y así tenemos a políticos y población general con discursos de intolerancia que no los sacas de su bucle infinito ni con agua hirviendo. el grado de imbecilidad de la gente en redes sociales es abracadabrante.