Arnaldo Otegi va parlar del dolor de les víctimes però no va reconèixer ni culpa ni va demanar perdó. Un pas insuficient.
La declaració solemne d’Arnaldo Otegi en nom de Bildu dient que el dolor causat per ETA no s’havia d’haver produït pot tenir valor polític pel que significa de reconeixement del dany causat a les víctimes. I per l’admissió implícita de que la violència no ha vençut a la democràcia.
Però aquesta manifestació és insuficient en l’àmbit dels sentiments i de la moralitat dels actes públics. El dolor no només no s’havia d’haver produït sinó que no s’havia d’haver patit. Com justifica Hipercor, Tomás y Valiente, Ernest Lluch i tants d’altres ciutadans, polítics, militars, guàrdia civils i policies?
Els fets són irreversibles i el sofriment de tantes víctimes no s’esborra amb declaracions i paraules calculades amb la fredor d’un comunicat. És important que ETA no mati des de fa deu anys. Aquest fet s’ha de reconèixer com una victòria de la democràcia sobre la violència i mort de persones que foren assassinades inútilment.
Les ferides causades per una confrontació contra la llibertat, la seguretat i la vida de les persones durant més de 40 anys no és guareixen d’un dia per l’altre. El pas del temps comporta l’oblit gradual dels fets que és barregen en la memòria individual i col·lectiva fins que es perden i queden fixats en la llarga nit de la història.
El perdó, en canvi, requereix un pas més de reconeixement del mal causat i d’acceptació de culpa. El fet cabdal, però, és que ETA ja no mata.
Sino fos únicament amb les armas que es matan els humans.La pitjor arma es la psicológica que fan servir las sectas,els radicals de la extrema dreta i extrema esquerra,crean mites i filosofías que atrofian el cervell de la gent de bona voluntat.
Ahora resulta que tampoco les es suficiente a los politicos de turno el comunicado de Otegui. Vaya por dios!
Incluso al lendakari vasco le ha parecido incompleto. Cinismo en grado sumo, ya que sin el chantaje terrorista ni de lejos el Pais Vasco tendria la autonomia que tiene, maxime la economica.
De las escasas veces que he salido a manifestarme, dos de ellas fueron cuando lo de Hipercor y lo de Ernest LLuch. Una barbaridad maxima.
Hay que ir pasando paginas, cerrar capitilos, guardar la memoria y hacia delante.
Cada vez mas pienso que de mayor quiero ser vasco.