Arriba l’oli verge

Les olives s’ennegreixen gradualment i demanen ser collides dels olivers

El burgesos barcelonins han abandonat la caça. Hi han termes cotats que es paguen invariablement per anyades. Però aquells rituals de cacera que esvalotaven els animals a partir del 12 d’octubre son menys intensos. La caça ha deixat d’interessar a les elits barcelonines que ara juguen al golf o passen els caps de setmana a l’Empordà o la Cerdanya.

Els caçadors son personatges de classe mitjana, molts de l’àrea metropolitana barcelonina, que passen el dia disparant a tort i a dret encara que sigui per abatre un pardal. La caça menuda ha perdut adeptes. En temps no molt llunyans aquests dies de novembre eren una simfonia de trets que es creuaven en totes direccions.

Els que pagaven el coto havien de deixar caçar als professionals locals que sortien en parelles des de bon matí fins a primera hora de la tarda. Arribaven exhibint penjolls de conills i perdius que el dilluns els portaven al mercat de Tàrrega. Ara hi ha molt pocs caçadors del poble. A Rocafort no en conec cap.

El personal ja no camina i menys encara segueix el rastre dels animals que pretenen abatre. Un dels fenòmens més clamorosos de la Catalunya buida és la solitud estrepitosa dels termes. Pots veure grups de ciclistes que passen ràpid sense aturar-se a contemplar les meravelles que els presenta la natura. Algun tractor o cotxe vell que transita pels camins aixecant núvols de polseguera. Però poquíssims vianants.

El silenci dels termes és més estrepitós que els dels pobles rurals. Els porc senglars s’amaguen durant el dia i surten a regirar espais humits durant la nit. A vegades se’n veu un de sol però acostumen a transitar pel terme en grups de dos o tres. Si creuen una carretera o un camí són perillosos pels cotxes o tractors. N’hi ha molts encara que no se’ls veu perquè s’amaguen amagatalls inesperats. Es fan batudes oficials per protegir els fruits que poden rossegar i malmetre. Però la reproducció d’aquestes bèsties és fenomenal. El porc senglar, a més, no cotitza massa en el mercat. És una carn dura, forta, que necessita moltes hores de cocció i no té la qualitat de la vedella ni del porc. En qualsevol cas, com que hi ha menys caçadors i els termes son cada cop més solitaris la seva presència serà cada any més nombrosa.

Ha fet un cap de setmana d’una claredat gairebé celestial. Ha glaçat lleument de matinada però el sol ha fet el dia suportable. Queden pocs dies perquè caigui una mica de pluja i una ventada despulli els arbres i caiguin les pampes de les vinyes. La naturalesa es despulla poc a poc, es va traient els vestits verds per passar a la tristor i als ocres d’un llarg hivern.

Les olives s’ennegreixen gradualment i demanen ser collides dels olivers. Són dies en que els colors blanquinosos van transformant-se en una verdor trencada per la negror definitiva. Algunes han caigut però sempre en queden més a l’arbre que a terra. Els que valorem la importància de l’amargor dels primers olis verge esperem amb un cert delit que les olives que estan avui als arbres, el dissabte vinent hagin omplert els setrills d’aquell oli grogós i alhora d’un verd primitiu.

En dies de vents persistents de serè, els aires que ens envien des del Pirineu, vents que escombren el que queda en els arbres de fulla caduca és veu la grandiositat de la Segarra, l’Urgell i la Noguera. Això és el graner de Catalunya, la part més menystinguda del país, però la que no falla mai. L’espectacle de la gran extensió que va des de la serralada del Montsec fins a les muntanyes que bordegen la Conca de Barberà, és pròpia dels grans escenaris de les òperes més grandioses dels romàntics de fa més de cent anys.
Es distingeix a la llunyania els pobles i les viles que conformen el caràcter i l’atmosfera humana d’aquesta part més ignota del país.

La farinera de Bellpuig, un edifici que trenca l’harmonia de les planes d’Urgell, es el punt orientador per excel·lència. A l’esquerra hi ha Mollerussa i a la dreta Tàrrega. Al fons se sap que s’amaga Artesa de Segre i molt més lluny es distingeix la ciutat de Balaguer. Tot és pla però no hi ha un sol lloc sense la seva singular personalitat. A la nit són les llums dels pobles les que ens situen. De dia és l’orientació del sol, les ombres i els punts de les muntanyes del fons.

És molt satisfactori caminar per trossos d’olivers carregats de fruit. Es comprova que els empelts de l’estiu s’han agafat i els ametllers, magraners i pruneres donaran un fruit diferent a partir d’ara. Empeltar és la feina més delicada de la pagesia, la cirurgia més perfecta de la naturalesa vegetal.

El dia té pressa. A les quatre de la tarda el sol comença a corre cap a ponent. Ho fa amb una celeritat inesperada. És l’hora on els colors són més clars, autèntics, lliures d’humitats i boires que estan a l’aguait per confondre a la gent i al territori. Dies de plenitud fugissera però molt intensa.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email