El castell de Morella ha estat i és un centre geopolític de primera magnitud en la història del Pais Valencià i de Catalunya.
He passat un parell de dies a Morella en els primers freds hivernals, acompanyats del vent que gela l’alè i que sovint s’escampa terra endins, amb una certa hostilitat, cap a les comarques de la Catalunya central. A la capital dels Ports de Morella es respira un cert optimisme per l’allau de visitants de l’interior que en aquests mesos de pandèmia han mantingut el comerç i el turisme amb la mateixa intensitat que abans de la covid.
La colossal obra d’enginyeria que està a punt d’acabar-se i que eliminarà els revolts perillosos i inacabables per arribar a aquesta ciutat emmurallada atansarà Morella i tota la part de l’Alt Maestrat a la plana de la part septentrional del País Valencià. Rhamsés Ripollés succeí Ximo Puig com a alcalde de Morella l’any 2011 i exhibeix el dinamisme d’una població que amb poc més de 2.500 habitants és el centre cultural i econòmic d’un ampli territori que s’estén des dels límits de Terol fins a l’Horta de València. El valencià és la llengua habitual i en català m’adreço al públic que assisteix a la conferència que m’han encarregat mitjançant un morellà insigne com Manuel Milián Mestre. Diguem-li com vulguem, però el fet és que parlem la mateixa llengua.
No sé si és casual o no, però el fet és que el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, alcalde de Morella durant l’època més dura del PP d’Aznar, ha promogut un atansament econòmic, polític i cultural amb Catalunya i les Illes cercant complicitats i desfent malentesos que havien caracteritzat les relacions entre els regnes de l’antiga Corona d’Aragó.
Ernest Lluch, catedràtic a la Universitat de València durant uns anys, em deia sovint que calia refer les relacions respectant les diferències però reafirmant la personalitat d’uns territoris que tenien una vella història comuna que l’hegemonia castellana no havia pogut esborrar malgrat l’intent constant d’assegurar la unitat espanyola.
A les trobades entre Pere Aragonès i Ximo Puig en els darrers mesos s’hi han d’afegir les que s’han produït amb la presidenta de les Illes, Francina Armengol, per intentar trobar punts en comú per tal d’articular la creació de riquesa i promoure activitats culturals i polítiques que siguin un contrapès al “Madrid és Espanya i Espanya és Madrid” d’Isabel Díaz Ayuso. No deixa de ser paradoxal que aquestes complicitats al més alt nivell entre Catalunya, el País Valencià i les Illes s’hagin produït en els anys en què la Generalitat catalana ha plantejat una confrontació amb l’Estat que una part de l’independentisme manté sota la fórmula de la taula de diàleg.
Mentre Pere Aragonès busca la manera d’arribar a una entesa de futur amb el govern de Pedro Sánchez, Ximo Puig ha plantejat amb força dues qüestions cabdals com són un finançament autonòmic més just i l’acceleració definitiva del corredor mediterrani que desfaria d’una vegada per totes la visió radial de les comunicacions peninsulars que fins ara han de passar necessàriament per Madrid.
Puig demana un lideratge descentralitzat en uns moments en què les relacions entre valencians, illencs i catalans podrien anar en la mateixa direcció reivindicant la força de la riquesa econòmica i la identitat cultural expressada en una llengua comuna. No hi ha precedents recents d’aquest atansament entre els interessos compartits per catalans, valencians i balears. Paga la pena aprofitar-los en tot allò que sigui de l’interès comú. Els tres presidents coincideixen en la defensa de la llengua pròpia i tots tres comparteixen la necessitat de posar fi a l’excepcionalitat madrilenya que, a través d’impostos i distribució dels pressupostos, ha acabat fent de Madrid el vaixell insígnia de l’Espanya centralitzada.
El plantejament de catalans, valencians i balears no té el mateix full de ruta. Tampoc cal. El que sí que penso que s’ha d’aprofitar des de Catalunya és la participació en els debats que poden enfortir el desenvolupament econòmic i el cultural. Com deia dimarts Ximo Puig, Catalunya ha de tenir una presència activa en els debats que afectin els interessos propis. No s’ha d’oblidar, per exemple, que els ports de Barcelona i València competeixen en l’hegemonia del transport marítim de la Mediterrània.
És un fet que aquest atansament s’hagi produït en uns anys en què Catalunya ha centrat la seva activitat política en un litigi amb l’Estat que encara no ha acabat. No hi ha una sortida fàcil ni ràpida. Les ferides que ha deixat el procés no es cosiran d’un dia per l’altre. En tot cas caldrà reflexionar sobre el què és millor i és possible per a Catalunya a mitjà i a llarg termini. Teixir fortes aliances amb valencians i balears és una forma intel·ligent per no quedar sols davant d’un Estat que sempre té la tendència a abolir les diferències i el pluralisme. Una aposta segura és l’enfortiment de l’economia i la reafirmació d’una cultura pròpia, oberta i universal.
Publicat al diari El Punt Avui el 2 de desembre de 2021
Manolo Milian componente de los «tres tenores» entre los que estaba nuestro anfitrion en unos singulares debates moderados por Josep Cumi.
La cosa ha ido a mejor Sr. Foix?
L’acció conjunta de Catalunya, El Pais Valencià i les Illes pot ser un contrapoder envers el centralisme. De fet a Catalunya varis partits tenen com a objectiu aconseguir els Països Catalans. No tinc una opinió clara sobre les conseqüències, però, si penso que hauria d’haver un contrapès al poder polític central, què més que representa a Espanya representa els interessos de Madrid.
Una dificultat és que Catalunya, a diferencia d’un país com Corea, és una societat multicultural. Això es veu com un perill per al predomini de la cultura catalana, en particular la llengua. És un fet, i m’agradaria que vostè ens ajudés a entendre’l amb el seu criteri i opinió.