La boira és sinuosa, persistent, traïdora. Marca el caràcter dels que l’hem viscut des de l’infantesa.
Els que hem caminat en el misteri de la boira enyorem els hiverns en els que s’ajau dies i dies sobre la terra. S’ha escrit tot sobre la boira. La que enfosquia les valls de l’oracle de Delfos fins la que encobria a l’hivern els grans rius de l’Arno florentí o el Tiber romà. Recordo les boires que cobrien el riu Potomac passant per davant del Kennedy Center de Washington i les que enfosquien els dies del Londres quan el Tàmesi baixava brut.
Una experiència de la infantesa era contemplar la boira que cobria tota la Conca de Barberà des d’un dia radiant a les puntes de Belltall. Semblava un mar de coto fluix, voluble, transitori, que cobria la vida de tots els pobles que silenciosament aguantaven aquella humitat persistent sense fer cap soroll.
La boira és misteriosa, superficial, capriciosa. Sempre és la mateixa però alhora sempre es presenta amb una estranya i nova voluptuositat. La boira et descol·loca, t’espanta, et sorprèn. Va acompanyada de silenci i desconcert. Se senten veus llunyanes, nítides, campanudes, que semblen crits anònims que ressonen des de l’avern. Son veus solitàries que s’engrandeixen per la percussió del buit ambiental. En un dia de boira espesa se senten les trepitjades dels conills o les piulades dels moixons que no veus però que els identifiques, els escoltes, els imagines perduts com qualsevol persona que passeja pels camins.
Avui he passejat una estona en mig de la boira. Pujava i baixava seguint la intensitat dels vents. Ha començat a posar-se espesa en travessar la Panadella, el port més emblemàtic de Catalunya, en el sentit que t’indica que, finalment, has abandonat l’àrea barcelonina. La Panadella ha viscut tots els episodis cabdals de la història del país. L’historiador John Elliott ens explica documentalment el pas dels carruatges que passaven per aquest indret portant l’or i la plata dels reis de la casa d’Àustria camí de Gènova on els banquers italians els hi guardaven els diners. A Montmaneu, foren assaltats per escamots locals que s’emportaren totes les monedes i mataren a tots els expedicionaris reals. Per aquí passà Miguel de Cervantes abans d’arribar a Igualada, pujar al Bruc i entrar a Barcelona des de Molins de Rei.
La Panadella marca la frontera entre el sol i la nebulosa. No es una situació permanent sinó canviant, perillosa, que marca la frontera entre el sol i la blanca foscor. No es una situació permanent sinó canviant, interina.
La boira puja i baixa, s’estanca, raja humitat, es seca, parla un llenguatge enigmàtic. La gent enraona amb la boira, li dona noms estrambòtics, la tracta com si fos de la família. Són paraules que no s’ensenyen a les escoles sinó que es transmeten des de la intimitat a les llargues nits d’hivern.
La boira que es mou amunt i avall és semblant a la que Dant troba quan travessa el riu Aqueront tot just abans d’entrar a l’Infern en la Divina Comèdia. És una boira que convida a la malfiança. No és sincera. Pujant o baixant pot agafar una forta gelada i fer estralls en arbres confiats. Les grans destrosses d’olivers al segle passat coincidiren amb boires passatgeres, superficials, capricioses. Però destructives.
Aquesta tarda l’he vist a prop, lluny i, finalment, s’ha abraonat sobre tots els que la veiem de lluny, ha començat a rajar humitat, a transmetre fredor inesperada. La nit s’apropa. Les temperatures baixen. El fred no té pietat. Som a les portes de l’hivern. Sabem que per Sant Sebastià, el 20 de gener, el vents hauran vençut a les boires. Però fins llavors s’ha de conviure amb aquesta intrusa tant sinuosa.
S’ha de dir, però, que la boira convida al silenci, a la reflexió, a la incertesa. Quedes aïllat però saps que és una pressió aparent, fràgil, que depèn del vent que pugui bufar en un quart d’hora o en quinze dies. La boira et paralitza, et desconcerta, t’atordeix. Però alhora no és hostil sinó que et protegeix de l’ambient contaminat de sorolls i cridòries. Però és traïdora. Els que ens hem criat en els caps de boira, allà on puja i baixa, capriciosament, pot arribar a fer molt mal. Sobre tot si va acompanyada del gebre que cobreix totes les rames dels olivers i pot arribar a matar els arbres si les glaçades baixen sota zero varis dies.
No tens més remei que estimar la boira, una companya sinuosa, incerta, traïdora i, alhora, íntima perquè penetra fins al moll de l’os de tots els que la patim.
He gaudit de la ben descrita,fantasmorica i viscuda boira de l’entorn tant apreciat i la boira de moments literaris i èpics. La boira d’Isona i conca d’Ellà vista des de el port de Comiols sembla un mar blanc de cotofluix de lluny amic i de prop perillosa.
BON NADAL I BON ANY NOU !!!!
Felicitats Sr Lluis Foix. Els de Lleida la boira la coneixem molt, pero el gebre ens fa molta por, gracies, els escrits que fa en llegeixo molts, no se quin es el millor.Bon Nadal i millor Any Nou
Felicitats, mestre! Molt bones descripcions. Els de Lleida en sabem de boires com ningú. Bon Nadal!