El gener és l’hivern, el silenci, el fred i el treball aparentment inútil
Som al pic de l’hivern, glaçades de matinada, neus als pics dels Pirineus, darrere la serralada del Montsec, i un vent que bufa com un ganivet afilat. Tot està aturat i les fulles que s’aguantaven fràgils als arbres ja estan amuntegades al terra i podrint-se per les humitats i les pluges. Comença el temps de créixer sense que es noti. Ja deia el dissabte passat que convenia que fes fred per aturar les primerenques flors d’ametllers que tenen una presa indescriptible. Mala senyal quan als voltants de Reis comencen a florir encara que sigui tímidament. Aquest caprici es pagarà car perquè vindran més glaçades i la valentia d’un dia es paga amb una mort prematura.
Comença l’any amb les incògnites habituals, com una llibreta en blanc en la qual s’escriuran els esdeveniments més inesperats. Tot el treball a la terra no dona fruits immediats. Es prepara, es poda, s’esporga, es vigila que la cugula i les males herbes no creixin camuflades en mig del blat o de l’ordi. Els que no vivim el dia a dia no sabem destriar les variants herbàcies malèfiques que es confonen amb el bon gra. Ja arribarà el bon temps i es veurà com les males herbers ofeguen els cereals nobles.
He esporgat uns quants arbres aquesta tarda. Un codonyer, dues pomeres, un noguer, un palo santer, una sarmenyera i quatre parres. La sarmenya és una fruita poc coneguda, una pereta primerenca, molt petita, gairebé com una cirera o com una macarutlla. Penso que l’esporgar i l’empeltar són les feines més crucials del pagès que conrea arbres.
Els esporgadors o empeltadors són una mena de cirurgians primaverals. Miren l’arbre, l’estudien, s’imaginen com volen que sigui, donen un tomb al voltant, es fan una idea de com ha de ser dintre d’uns mesos, les rames que donaran fruit, els llucs que s’han de tallar perquè pugen com coets estèrils, prevenir les vagues que no pengin fins al terra. Penso que la feina de l’esporgador és la més intel·lectual de la pagesia. Després venen els empeltadors, superiors, més sofisticats perquè la feina és més delicada.
El gener és temps de feina oculta, silenciosa i sense massa satisfaccions. És un mes dur i esquerp. També una mica enganyós, traïdor i inestable. Per la salut dels humans és un perill. Desperten els dolors musculars, el mal d’esquena, l’artritis. El fred sec i una mica d’humitat agreugen les malalties cròniques, especialment de la gent gran que torna a treure els bastons i les mangales tot buscant recers amb estones de sol amable i tranquil.
El dia s’allarga amb uns minuts de llum afegida cada dia. La lletjor dels arbres, especialment dels olivers, és com si estiguessin en mig d’una malaltia. La fulla vella dorm mig cargolada però en dos mesos començaran a lluentejar les rames i tornarà a començar el cicle etern. Sempre igual.
El gener produeix nits estrellades i gelades negres. Sembla com si el firmament es volgués mostrar amb tota la seva magnanimitat. A les nits hi ha menys llum a la terra i per això brillen amb més lluentor tots els astres. No em canso mai de mirar al cel les nits fosques de l’hivern. El silenci és cosmològic. Les aus s’amaguen sota les teules, en un corral deshabitat o en racons inesperats. A l’albada surten esvalotades i donen voltes i més voltes com si cridessin el bon temps, el sol, el despertar de la natura.
Com m’agrada i m’emociona. Moltes gràcies
El silenci es cosmològic.La mirada al cosmos es la que tindrìam que fer cada dia.
Cuanta veritat en aquestes croniques.
Molt curios!!!!!
Amb aquestes cròniques ens fas viure allò que desconeixem i que ens agrada llegir cada setmana !