Els sembrats assedegats demanen pluja desesperadament
La sequera és un estat d’ànim de la terra assedegada. No hi ha hagut saó d’hivern i les pluges son escasses i en compta gotes. El camp està pansit. Els arbres mostren la tristor hivernal habitual. Les vinyes estan mortes en espera d’explosionar. Els ametllers mostren la seva primera floritura sense pensar que una glaçada pot abatre les flors que prometen els primers ametllons.
Donem un tomb amb el Josep sota els núvols i les gotinyoles que donen una falsa esperança. La sequera mai es definitiva perquè sempre acaba plovent. Però en aquestes dades és imprescindible que caiguin uns quants litres per salvar els cereals, el blat i l’ordi. Així com el suïssos es passen el dia mirant amb lents com fer millor rellotges, els pagesos de terres de secà van a dormir mirant al cel per endevinar els signes dels vents i el moviment de les bromes. És cert que ara es consulta abans el mòbil que les postes de sol. Però mirar cap dalt és propi de les terres eixutes. Jo no vaig a dormir ni em llevo, allà on sigui, sense mirar el temps, encara que sigui des de la finestra d’una casa de pisos.
Els dos perills més letals per les collites són la sequera i les glaçades. El fred és definitiu mentre que les sequeres sempre es poden corregir amb una bona pluja de sementer, abundant, llarga, suau, deixant un parell de pams de saó. Mai és tard per revifar un camp de cereals.
Donem un tomb pel terme i el Josep fa una distinció claríssima, entre els sembrats mal nascuts i els que havent despuntat demanen pluja immediata. Els nascuts defectuosament no tenen remei. Enguany, a més, en algunes partides del terme els conills han destrossat amplies capes de blat i d’ordi. N’hi ha tants i es reprodueixen de forma tan exponencial que te’ls trobes sortint i entrant dels caus com si els sembrats no tinguessin amo.
Son dies clau per reviscolar els blats i ordis que jauen aplanats en espera d’aigua. Aquests sembrats et parlen de la situació límit en la que es troben. Recordem amb el Josep quantes vegades a meitats de febrer hem vist sembrats ressuscitar quan semblaven perduts per la sequera. La pluja ho reviscola tot. Però ha de caure amb una certa presa, encara que arribi una mica tard.
És interessant observar la sequedat de les terres com un immens laboratori en temps de mancances extremes. Es té la impressió de que s’ha perdut tot, però també que es pot recuperar bona part de la collita. Un país de secà mira al cel per endevinar les intencions dels núvols i els senyals que envien els vents. No hi ha anys iguals ni situacions semblants. Tot és únic a la natura encara que sembli d’una rutina inexorable.
Una gran torre blanca, estarrufada, que s’aixeca al nord, Pirineu enllà, és una imatge de gran bellesa però no de pluja imminent. Els núvols, se’ls miri des d’on se’ls miri, també des de les finestretes dels avions, son una obra d’art insuperable, sempre incerta i canviant, dibuixant fantasmes imaginaris que formen figures celestials o monstres incomprensibles.
El fet és que la sequera va guanyant dies i setmanes. El país està assedegat, els embassaments molt baixos, els canals d’Urgell i el Segarra Garrigues poden patir en arribar l’estiu. L’any ha començat amb una gran precarietat d’aigua, hi ha sequera.
Cada vegada anem a més pobres… treballo a Barberà a la Metal·lúrgia i un informe que ens va arribar diu que han tancat 700 empreses petites i mitjanes i que altres tantes estan fent equilibris. Ara falta la sequera i veurem com avancem cap a la cua. Tenim uns polítics a Catalunya que només s’han dedicat a la independència, «l’any que ve serem independents», deien… i què? com ha quedat la cosa? més val que es dediquin a resoldre els problemes de Catalunya «ara» que per això governen, que facin alguna cosa amb la Salut, els impostos d’aquí… etc, perquè és molt fàcil que quan la cosa no va bé dir que la culpa és de Madrid… a veure si es dediquen a fer millores per a tots els catalans «ara» i no ens vinguin amb el cuento de que tot s’arreglarà quan tinguem la independència, això és tirar pilotes fora, que no diguin que ara no es pot fer res… perquè sí que es pot i deuen fer-ho. I lo de les mascaretes a Madrid? doncs aquí també alguns sembla que han fet negoci, a nosaltres ens oferien test d’antígens i mascaretes des d’una institució i els preus eren els que eren… sospito i ho vaig dir que semblava un negoci… però aquí no s’investiga res…. tots són uns santets i fan molt per Catalunya i així anem, esperem que en vinguin uns altres a veure si hi posen remei perque això no va bé.
Ya lo dice el gran Raimon:
«Si plou poc és la sequera
Si plou massa és la catàstrofe»
I cada vegada més.
Si els conills no respectan ni el sembrat ni al amo del sembrat ja podem plegar Sr. Foix!
On anirem a parar!
Bona setmana (de pluja!)