El brogir de les abelles

Un ametller florit és la mostra que la natura no està de romanços. Fa el que toca, sempre.

Llarga caminada fins al capvespre sense trobar ningú. Els termes del país han perdut humanitat. Ja no es canta, ni s’enraona, ni es contempla la trepidant transformació de la natura. Tothom va de pressa, en cotxe, en tractor o transitant uniformats en bicicletes de gama alta. Encara que pocs hi pensin considero que avui ha estat un dia maragallià que comença amb el record del seu cèlebre poema: «al mig aire de la serra veig un ametller florit: Déu te guard, bandera blanca, dies ha que t’he delit».

Mentre els canons de guerra descarreguen la seva fúria sobre Ucraïna, una guerra absurda i sense justificació, camino en solitari enmig dels ametllers florits i escolto el brogir de les abelles que, atrafegades, van i venen de les arnes que estan en plena producció de mel. El sol d’aquests dies ha precipitat les primeres flors dels arbres primerencs. Els ametllers mostren les seves vanitats cromàtiques. Matinen com si l’hivern no els hi hagués de donar una bufetada sobtada qualsevol nit inesperadament gèlida. Les abelles brugent incansablement picant les milers de flors blanques i rosades que vesteixen tots els ametllers. En treuen el nèctar que es transportat automàticament a les arnes properes. El treball de les abelles és frenètic, no coneixen el descans, sintonitzen una simfonia constant i perfecta que trenca el silenci tènue ambiental.

Les arnes reben impassibles el frenètic brogir de les abelles.

La sensualitat de l’olfacte queda plenament satisfeta per la plenitud de la floració blanca i neta. Els ametllons aviat empenyeran per fer caure les flors i demostrar que són ells els protagonistes del fruït que s’anirà engrossint fins arribar a la collita del mes de setembre. Son insensibles als perills ocults que la naturalesa reserva a a tots aquells que volen trencar els seus ritmes inexorables.

La passejada solitària per les Comes és la d’un dia d’hivern que espera impacient la primavera. Els sembrats verdegen apomats, espessos, però assedegats peer la llarga sequera. Son dies decisius pel blat i per l’ordi. Els ocells surten esmaperduts, canten i volen a gran velocitat traçant cabrioles instantànies en la tarda dels últims dies de l’hivern. Anuncien el canvi d’estació.

Mentre contemplo la terra i la seva transformació m’arriben missatges constants i inquietants sobre el que es perpetra a Ucraïna. La guerra no té res a veure amb el comportament sistemàtic i ordenat de la natura. El silenci ho domina tot. Les coses importants de la vida no fan soroll.

Veig el treball de generacions anteriors en els marges que son l’element cultural més important dels nostres termes. Els daus de pedra han subministrat material per la fantàstica arquitectura dels picapedrers d’èpoques passades. Quanta història sepultada en aquestes parets de pedra perfectament construïdes per la perícia de professionals sense estudis universitaris però d’una solvència que perdura al llarg dels segles.

Toquen les hores i van desfilant els ametllers florits. L’exhibició cromàtica és exuberant. Impossible de captar els matisos entre les flors blanques com la neu i les vermelloses que es barregen en el que es pot qualificar com la pluralitat necessària per la pol·linització necessària per tal que els fruits arribin a granar adequadament.

Els camins no s’han esborrat. Marquen les fronteres de les finques, dels termes i de la història de generacions que han transitat en temps passats per les mateixes petjades. Segueixo sense trobar ningú. El rellotge del campanar anuncia les sis de la tarda. Les campanes toquen a missa que serà a dos quarts de set. No es veu ningú. Però la gent hi és. Treballa, està pendent de la marxa de les flors dels ametllers, dels sembrats, de la sequera i sempre pensant en que una pluja abundant serà el remei de totes les temences.

Acabo amb Joan Maragall i amb aquell “adéu pàl·lid del sol a la carena”. El dia es esborrat per la nit.