Ramon Boleda, en una de les últimes participacions en actes culturals a Verdú. Morí a punt de complir els als 99 anys, el 7 de febrer de 2021.
Avui s’ha fet al castell de Verdú, un homenatge a Ramon Boleda, pagès i agricultor, home treballador, bo i generós, que ha deixat un llegat inesborrable en la historiografia de les terres de Ponent, principalment a la Vila de Verdú, la Vall del Corb, la vall del Xercavins i les comarques de la Segarra i l’Urgell. Morí el 7 de febrer de 2021, a punt de complir 99 anys. He tingut el privilegi de participar en l’homenatge junt amb Maria Garganté, Ramon Cardona, Miquel Torres, Josep Gallart, Xavier Santesmases, Josep Riera i Eduard Boleda.
Aquesta és la meva intervenció.
Intervinc en aquest acte amb una certa emoció en recordar les llargues i continuades converses amb Ramon Boleda, un gran treballador per reconstruir la memòria de Verdú i de les terres de Ponent. Ens veiem sovint en trobades culturals, en presentació de llibres o simplement en converses amicals de les quals aprenia molt. De la seva saviesa i de la seva experiència i, també, del seu distanciament de les coses d’avui en les que aplicava el mirall del passat.
Feia anys que em parlava d’escriure la història del castell de Verdú en la que hi va dedicar moltes hores i esforços per replegar materials bibliogràfics escampats per molts indrets de la Catalunya primerenca. Ramon Boleda tenia la presa dels que veuen en l’horitzó un univers del passat per descobrir i que configura el nostre present. L’obra que havia de culminar la seva tasca d’historiador es publica pòstumament tot i que ja l’havia pràcticament enllestit. De fet, va deixar escrit el seu agraïment «a l’amic Lluís Foix per haver acceptat prologar aquest treball».
Em sembla que fou en un acte cultural en aquesta magnífica sala renaixentista quan em digué que li agradaria que escrivís un pròleg al que serà la seva obra pòstuma. Naturalment, li vaig dir que sí sense pensar que el llibre es publicaria després de que el poble de Verdú i amics i col·laboradors de la seva llarga tasca d’historiador li retréssim avui aquest just i inevitable homenatge pòstum.
Ramon Boleda s’endinsa en la història del castell de Verdú amb la professionalitat dels historiadors. Al llarg de molts anys de recerca no ha conreat la gran història sinó que ha aprofitat les petites històries locals per tenir una certa idea del nostre passat. La història és el passat que mai no passa, torna un cop i un altre cop, es fa i es refà utilitzant fonts noves i desconegudes pels que feren el primer relat o el primer esborrany dels esdeveniments que han protagonitzat generacions anteriors.
Ramon Boleda ho ha aprofitat tot. Ha furgat en arxius, en bibliografia publicada anteriorment, s’ha fixat en els petits detalls que conformen el tapís de tota societat. Ha fet llibres per dotzenes, retrats de personatges petits o grans, ha escrit sobre la història de la guerra civil i de la postguerra, de la persecució d’uns i d’altres, de costums locals i de maneres de ser particulars de pobles, cases i institucions emblemàtiques. És per damunt de tot un verduní que ha volgut deixar una petjada que s’endinsa en les arrels més profundes de la Catalunya Nova i en el paper que aquestes terres de la Segarra i l’Urgell han tingut en la configuració del país.
Un dels trets definitoris de la seva personalitat el fan més gran encara del que va ser. Reconeixia, impulsava, se n’alegrava del treball dels altres. Feia escola en el sentit més ampli de la paraula. No li interessava incrementar el patrimoni, comprar trossos o collir més olives i raïms. Li interessava endinsar-se en la història d’aquest país, des de la parcel·la més petita fins a les línies generals que han dibuixat el nostre passat.
El castell de Verdú fa gairebé mil anys que s’aixeca de diverses formes tot dominant unes terres conreades per generacions de catalans vinguts d’arreu. Ramon Boleda reflexiona sobre l’origen del nom de Verdú i diu una cosa molt interessant. Que el mot Verdú sigui pre-ibèric, o portat d’Occitània per Carlemany, o que les arrels del castell siguin romanes o visigòtiques, no ens ha d’inquietar. L’important, i el que compta, és que el castell de Verdú subsisteix, està dempeus. És un privilegi que el temps ha respectat.
Em sembla una reflexió molt pertinent davant la tendència destructora multisecular que podem observar donant un tomb pels pobles i contrades del país. La majoria de castells son munts de pedres i parets que s’aguanten tremolant esperant el dia de la seva caiguda a terra. Quan veig tantes coses derruïdes, abandonades, desaparegudes penso en l’oblit dels que hi van viure i morí. D’ençà uns quants anys s’han refet moltes construccions a punt de caure. Els castells i fortaleses de la Vall del Corb s’aixequen encara donant testimoni de que no han caigut del tot. Aquest mateix castell de Verdú n’és una prova de la cura de vilatans i institucions per mantenir un dels signes d’identitat més emblemàtics de la vila. Avui és el punt de referència principal de la Vila de Verdú conservant els trets fonamentals de la seva històrica fesomia.
Sempre em parlava del treball o treballs que tenia en ment. Els elaborava amb paciència i amb la dedicació de les persones que saben que un marge, una casa i una catedral es construeixen pedra a pedra i detall a detall.
Però a més de refer les pedres cada cop es dona més rellevància a la importància que tenen les persones que ens han precedit. Això s’ha fet des d’abaix, des dels estudis de voluntaris, des del interès en mostrar la història el més versemblant possible, lluny del romanticisme que a vegades cauen els pobles a l’hora de refer el seu passat. Ha estat possible també perquè malgrat totes les contradiccions de cada moment hem viscut un llarg període de progrés i pau social en el que persones com Ramon Boleda han començat a refer el nostre passat analitzant els fets per damunt de les emocions.
Ha estat una persona que ha treballat molt i ha donat joc a generacions més joves per tal de que agafessin el gust per la història, el passat que no passa mai, com deia Benedetto Croce. Podria esmentar molts deixebles seus que des de diversos pobles i indrets han entrat en l’àmbit de la recerca per descobrir aspectes inèdits de la nostra història. Joaquim Capdevila, maldanenc i catedràtic d’història de la Universitat de Lleida, traspassat fa uns anys, compartia amb en Ramon Boleda el desfici per descobrir aspectes del nostre origen. El Grup de Recerques de les Terres de Ponent, del que Ramon Boleda en formava part, és potser una de les eines més eficaces per la recerca històrica feta des de la recollida de dades, fets o personatges que han configurat la petita gran història de cada poble o comarca. Miquel Torres n’és un dels impulsors incansables.
Una fotografia amb Ramon Boleda el 5 d’abril de 2015, el dia que s’inaugurà el museu que porta el seu nom al castell de Verdú
Una de les últimes publicacions de Ramon Boleda és la història de Cal Trenca, una nissaga carlina de l’Urgell i la Segarra (1835-1956), la casa on va néixer la seva mare. Va poder reconstruir la història de cal Trenca perquè en aquella casa guardaven les cartes que són una font de notícies del moment en el que s’estava vivint. Notícies en la intimitat familiar, de successos, de partits, d’intrigues. Aquest procedir el mantingueren les generacions contemporànies que els seguiren. Fins arribar a Ramon Boleda que va trobar una gran quantitat de papers que els va haver d’ordenar i d’alguna manera resumir en un esplèndid fresc humà, social i polític que es prolongà més d’un segle.
Ramon Boleda fa un recorregut impressionant per la llarga vida del castell de Verdú de la mà de filòlegs, historiadors, arqueòlegs i personatges de la Catalunya comtal acompanyats de bisbes, abadesses de Vallbona de les Monges i abats de Poblet. El castell de Verdú i els primers repobladors de la que seria una important vila medieval té la data de 1080. A partir d’aquesta fita l’autor dibuixa una trajectòria secular en la que hi passen reis, cavallers, monjos i guerrers que van conquerint noves terres. El rei Jaume va visitar Verdú i el seu castell l’any 1263.
En el llarg recorregut de la història del castell hi trobem la petjada del poder polític i militar de cada moment però sempre sota els eixos dels monestirs de Vallbona de les Monges i de Poblet. També de les jurisdiccions dels bisbats de Vic i la Seu d’Urgell. L’orde del Cister tingué una importància capital en els esdeveniments de les terres de frontera, de manera molt especial en la cultura, l’arquitectura i l’administració dels camps agrícoles que eren conreats pels vilatans però que la propietat i els delmes corresponien als dos monestirs.
Les relacions entre Verdú i Poblet es prolongaren més de sis segles amb tota mena d’acords i de friccions. Fins la desamortització de 1835, la vila va romandre subjecta al monestir de la Conca amb en el ben entès, ens recorda Boleda, que els abats eren els senyors i els verdunins els vassalls.
El tractament de la pedra, la construcció de les torres de defensa, els canvis en el domini del castell els explica Boleda amb molta precisió aportant documents que acrediten les seves conclusions. La majoria de les torres, ens diu l’autor, foren bastides amb pedra calcària més o menys escairada a cops de martell, com la de les torres de Guimerà, l’Ametlla i d’altres, però en canvi la de Verdú destaca per ser més gran i per l’acurat treball dels carreus de pedra col·locats filada a filada, conservant-se intacta i senyorial, en tota la seva esplendor primitiva.
És un goig passejar-se per les milers de pàgines escrites en la llarga vida de Ramon Boleda tot desentranyant els fets que han marcat la història d’un castell i d’una vila i d’una part del país que ha sabut mantindre la seva personalitat malgrat els trasbalsos que ha conegut en les guerres, la lluita pel poder, les relacions entre nobles i vassalls, l’adaptació a situacions inesperades però reals.
En aquesta última obra de Ramon Boleda hi trobaran persones que foren molt importants en el seu temps, pactes, baralles, lluites per les propietats i per la sobirania d’una vila que ha conservat la seva identitat malgrat les pressions de tota mena a què ha estat sotmesa. El recorregut que va des de que l’estat espanyol es fa càrrec del Castell de Verdú com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal el 1835 fins a la recuperació definitiva de la propietat per l’ajuntament de Verdú l’any 1988, es seguit amb tot detall per l’autor.
La història del castell de Verdú de Ramon Boleda es una mostra de la tenacitat, el treball i el patriotisme d’una persona que volia entendre el present coneixent millor el passat. Els verdunins cal que siguin agraïts amb Ramon Boleda que passarà a la història com un de tants personatges que transiten per les pàgines d’aquest llibre. És el notari fidedigne del que hem fet i del que hem sigut. En Josep Pla n’escriuria un Homenot.
Finalment vull remarcar que Ramon Boleda era una bona persona que mostrava la seva saviesa i comprensió mentre arribava a l’última milla de la seva vida. No veia amics o enemics sinó persones que havien teixit personal i col·lectivament la complexa història que marca els moments bons i els no tan bons del nostre passat. No pren partit ideològic sinó que aplica una màxima que Jaume Vicens Vives: «la història no es fa sinó que es refà». Estic molt orgullòs d’haver estat amic seu i, encara més, haver compartit tantes converses parlant del present i de les arrels de les quals venim tots. Conversant les pedres i les cases. Però sobre tot conservant la llengua catalana i la nostra cultura.
