L’efímera bellesa dels lliris del camp.
És una explosió ritual de vida, de color i d’espontaneïtat.Tot brosta i el verd ocupa el paisatge gris que ens ha deixat l’hivern. Les vinyes es comencen a arrenglerar, els fruiters verdegen arreu, la rapa dels olivers s’insinua tímidament, tot el terra s’adorna de flors efímeres, boniques, inesperades, el dia s’allarga i la calor pica fort al mig del dia. Es comprova el mal que el fred i les glaçades han infringit als fruiters. Una realitat inexplicable.
Aquests canvis es repeteixen malgrat les crisis, les guerres, les revolucions i els canvis socials que les estacions contemplen amb una indiferència absoluta. La terra conreada fa goig. Les males herbes han desaparegut. Tot està net esperant que el despertar de la primavera es pugui controlar endreçadament.
Les vinyes son imatges renaixentistes per la seva grandiositat simple i per una cultura que es remunta a la nit dels temps. El vi, el blat, i l’oli son el bressol alimentari de la cultura occidental que es formà en la Mediterrània. És en aquests dies en els que es veu la gran transformació d’aquests tres elements quan els temps van a una velocitat inapreciable. D’un dia per l’altre les sarments d’una vinya poden créixer mig pam. Tot va depresa.
Però m’he fixat avui amb els lliris que tenen un moment fugaç de bellesa inigualable. Un lliri florit, al punt, en el moment oportú, és una de les més grans apoteosis de la natura. N`he plantat uns quants al llarg dels anys. El lliri floreix i després es panseix, torna a la realitat, s’asseca. Però el moment culminant s’està produint en aquests dies. Treuen les esplèndides flors, fràgils i netes, belles, dient-nos que aprofitem l’ocasió perquè la seva exuberància és molt efímera.
N’hi ha de blaus i de blancs. Els lliris només es poden mirar o tallar-ne un pom per fer un regal a una persona estimada. El lliri és inofensiu, suau, delicat. És un element decoratiu inigualable perquè mostra la seva netedat i la seva innocència.
En passar aquest moment de glòria, efímera però grandiosa, s’endinsa en una grisor que travessa les estacions amb total discreció. Els lliris no fan nosa. Hi són. Treballen. Però només tenen aquesta apoteòsica primavera. S’arrelen i fixen els costers o les terres ermes. Són l’estampa més precisa del desinterès i de la humilitat. No volen altra cosa que presumir uns quants dies primaverals.
Venen temps en els que les seves flors aparatosament immaculades esdevindran musties, pansides, s’assecaran i trencaran el coll per caure en l’oblit.
Mireu el lliris del camp, ens diu Crist en el Nou Testament: «Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’ells». El que veiem aquests dies primaverals no és cap novetat. Ho veuran totes les generacions que vinguin rere nostre.
Vos Lluis Foix, sou un privilegiat mental, doncs heu viscut a el camp i parleu del camp, amb vocabulari del cap i de la terra.
Pero tambe heu viscut a el mon i parleu del mon amb vocabulari del mon, de política, de la historia i de tot el que sigui, ect.
Parleu de tot, pero amb ética i honradesa- El vostre vocabulari hos delata.
Albert Peris Comas
Josua era un home com vostè i com jo que estimava la natura i no vare crear cap religió,sinó que vare estima la natura com tot ser humà la
Que bonic Sr. Foix i quan necessari es aquest balsam especialment en aquests temps i sempre. Gracies!
M’agrada molt contemplar la bellesa de la natura que es desprèn dels teus escrits
Que bonic i reconfortant es poder començar el dia amb aquesta
Poesia tan entranyable! Amb la que està caient… llegir i gaudir
d’un article més, com els que ens te acostumats, omple l’ànima amb
d’una emoció especial. Quina maravella!