Raimon Obiols, ex líder del PSC, des de l’experiència i les lectures, tracta la política amb el distanciament i amb la sobrietat de qui només intenta aportar els seus criteris.
Pensar i escriure sense pensar en el què diran és un privilegi de persones amb llarga experiència, moltes lectures i un cert distanciament amb els lligams emocionals de l’actualitat. Raimon Obiols ha escrit un llibre suggeridor i apassionadament sobri. Porta més de cinquanta anys en la política i ara s’ho mira tot plegat amb la voluntat de fugir de les polaritzacions y simplicitats que avui dominen arreu la gestió de les coses públiques.
En El temps esquerp dibuixa dotze apunts contra la decepció política però alhora fent un diagnòstic global i local del temps que li ha tocat viure. La política és inevitable malgrat que de manera continuada i persistent se l’ha titllat d’innecessària, corrupta i ineficaç. Obiols fa un recorregut intel·lectual per les seves vastes lectures i la seva experiència personal. Mira des de la perspectiva que dona el temps les fortes discrepàncies entre Sartre i Camus i de la estricta observança estalinista de la revista Temps Modernes on el filòsof descrivia un viatge a la Unió Soviètica d’Stalin dient que hi havia vist l’home nou i que hi havia una total llibertat de crítica. Anys després es va desdir d’aquesta afirmació quan era evident que l’estalinisme era impresentable i criminal. Recull una reflexió de Jorge Semprún feta el 1976 que deia que «la nostra generació no està en condicions de refer-se del fracàs de l’URSS».
És interessant la relació que fa entre Gabriele D’Annunzio i Donald Trump, dos personatges que no tenen res en comú però que s’assemblen força en el sentit que els dos projecten un narcisisme i una megalomania exagerades, genis de la projecció permanent de la pròpia imatge, «tots dos eren intèrprets del nacionalisme, el masclisme, la xenofòbia, i les pors de sectors que se sentien especialment i culturalment amenaçats i angoixats, en unes circumstàncies de crisi social i política».
Tot comença amb D’Annunzio, després ve Mussolini i l’últim és Trump. D’Annunzio era culte i manejava milers de paraules mentre que Trump ho despatxava amb enfurismats tuits que arribaven a desenes de milions d’usuaris. Però l’entusiasme, la voluntat i la mentida creaven «realitats paral·leles» que no s’ajustaven als fets.
Cita la biografia novel·lada de Mussolini i el naixement del feixisme d’Antonio Scurati, s’espera el tercer volum, on es descriu la vehemència del poeta, dramaturg i novel·lista italià que gaudí d’una popularitat mundial malgrat la grotesca proclamació de la república de Fiume, un dels episodis més fantasmagòrics del període d’entre guerres, protagonitzat per d’Annunzio i que fou aplaudit per la majoria dels italians de l’època.
El feixisme històric, creu Obiols, és mort. Però la història ens ensenya, «que en situacions de crisis greus, tornen les tendències a la regressió democràtica, torna la fascinació per les formes autoritàries, i aquestes tenen l’oportunitat d’imposar-se aprofitant la mandra, les dimissions i els errors de les democràcies que poden morir d’intranscendència».
Fa una crítica de la política catalana en els darrers anys on hi ha hagut «poca atenció a la realitat, però sobre tot un dèficit d’imaginació i un excés de fantasies intencionades». Obiols ha qualificat el procès com un retrocés.
Trobo interessant l’anàlisi que fa sobre el conflicte català quan diu que «Espanya no es pot permetre indefinidament, sense problemes gravíssims, potser existencials, tenir una ferida oberta amb Catalunya, de la mateixa manera que Catalunya no es pot permetre una ferida etnolingüística interna. És vital que, a banda i banda, guanyi la intel·ligència i perdi la bilis, en una inacabable guerra de desgast, un ho tornarem a fer perpetuant-se al llarg dels anys, amb victòries pírriques i derrotes que incitaran a nous combats. Aparentment, sense vencedors ni vençuts. De fet, entre vençuts».
No passa comptes amb ningú sinó que exposa el seu criteri, «es la meva posició i evidentment, discutible», sense rancúnies però alertant del perill del populisme que es massa freqüent i intens a Europa i també a casa nostra. Fa afirmacions com la de que «nacions en perill! Quan les nacions se senten en perill hi ha perill».
És un assaig que reivindica una política neta i constructiva recorrent a l’obra d’escriptors, pensadors i companys de viatge que han marcat la seva trajectòria. Un llibre d’un polític culte.
Europa: ¿se acaba la ‘dolce vita’?
En esta ocasión ‘El Zoom’ pone sobre la mesa cómo, con las sanciones europeas contra Rusia auspiciadas por EE.UU., el bloque comunitario está cavando su propia fosa en materia económica y destruyendo el llamado ‘estado del bienestar’. Javier Rodríguez Carrasco analiza cómo el nuevo paquete de sanciones de Bruselas y sus intenciones de embargar las exportaciones rusas de petróleo y gas conllevarán profundas carencias en Europa y repercutirán gravemente en la vida de sus ciudadanos.
En Catalunya no se ha hecho una autocrítica seria y serena de los errores del procés. Esta crítica que han hecho personas ajenas al mismo, se echa a faltar en los protagonistas del mismo.
Coincido en que España no se puede permitir el desprecio hacia Catalunya, es un error político enorme. Por otra parte, Catalunya es una sociedad plural y compleja con una riqueza cultural que es muy diferente de la que tenía la Catalunya tradicional que ya no existe como tal. Igual que cualquier nación del mundo, todo cambia.