Jerome Powell, president de la Reserva Federal dels Estats Units, ha dit avui que «la guerra contra la inflació pot ser dolorosa».
Els missatges d’austeritat arriben des de les més altes instàncies mentre la guerra d’Ucraïna segueix un ritme de confrontació cada dia més explícit i destructiu. La inflació i els seus efectes condicionen els discursos dels polítics i de les autoritats financeres. Avui ha estat Jerome Powell, president de la Reserva Federal americana, el que ha dit que la «guerra contra la inflació pot ser dolorosa».
El president Macron digué ahir que s’ha acabat la època de l’abundància i que s’hauran d’acceptar les conseqüències de l’encariment de la vida. A Gran Bretanya es calcula que a començaments de l’any vinent la inflació podria arribar al 20 per cent. L’hivern és esperat amb temor. El canceller Scholz no sap com trobar un substitut al gas que ve de Rússia i que demostra la falta de visió política en comprometre’s des de fa anys de dependre de l’energia que arriba des dels dominis de Putin. Quin error el dels governs alemanys de lligar-se de mans i peus al gas rus que, a bon preu, alimentava la indústria i la vida diària dels ciutadans.
El gas que ha consumit Europa en els darrers anys venia de Rússia o bé del nord de l’Àfrica. També dels Estats Units. La guerra d’Ucraïna ha alterat moltes polítiques que semblava que no canviarien mai. Però, sobre tot, ha posat de relleu la desproporció entre les matèries primes que necessita Europa per mantenir el confort més o menys col·lectiu i la productivitat de les empreses privades i públiques.
No es tracta de fer un discurs churchillià de sang, suor i llàgrimes sinó de fer veure al conjunt de la societat que venen temps durs, austers i de precarietats. Penso que no es tracta de que els governs prometin alleugerir les mancances que s’albiren a l’horitzó hivernal. Encara que venen campanyes electorals és més responsable parlar clar i no prometre coses que no es poden donar si es vol mantenir a ratlla un deute que és el tercer més gran d’Europa.
Els bons polítics, els estadistes, no actuen per guanyar només les properes eleccions sinó que treballen pensant en les futures generacions. Les restriccions que s’anuncien afectaran a totes les classes socials tot i que els més perjudicats seran les classes mitjanes i les que ja eren vulnerables molt abans de l’actual crisis. No es tracta de construir una societat igualitària sinó una societat més justa i més equitativa.
No soc pesimista, pero la meva edad, hem fa pensar, que tot segui´ra igual.
Seguirem en el tren que marxa directa, cap a xocar contra de un altre tren, que ve en contra direcció.per la mateixa vía, que ens trobem.
Desamparats, pobres, treballadors de totes clasesi salaris, emprenadorsi creadores, ect. rics de clase mitja i superior, ect.
Tots plegats rebrem fort, ect.
Pero els privilegiats i multimil-lionaris de les élites, ect. … continjjuarán com smpre,.
Insensibles e indiferents a el sofriment i les calamitats dels de tot el reste de la societat humana universal del globo terraqui.
Nomes recuperarem el seny i el benestar, després de la grsnd mortaldad humana i destrcucció, que previament hi haurá arreu del mon.
Com sempre. I no soc pesimiste, pero es la realitat del ser humá.
Fins que no, ho destruieix tot, no para.
Despres torna a tenir seny i bones actuacions i accions, ect.
Como una de los compañeros de blog comenta no todos se tendrán que apretar el cinturón. Por cierto, nací el año 1954 y lo que tenemos ahora comparado con lo de entonces es muy diferente. Recuerdo los inviernos en los que en casa nos abrigamamos. Hasta el año 1968 no tuvimos TV en casa, en verano no había aire acondicionado, y en Barcelona, les aseguro, el calor era muy intenso, menos que ahora, per se sudaba de lo lindo.Entonces a que sacrificios se refieren: a no tene comida, a no poder poner la calefaccion a 24 grados centígrados, el aire acondicionado a 20 grados centígrados. De qué estamos hablando.
Las viviendas se han construido mal, sin calidad térmica para mantener una temperatura interior más estable y no tener pérdidas. Pura especulación, codicia, la UE es tan codiciosa como los tan criticados EE.UU. En la ciudad en que vivo ahora muchas personas estamos tratando, e instalando, placas fotovoltaicas que pueden suministrar hasta 5,0 Kw/h en verano. Menos victimismo y más ser proactivos, menos lamentos y más levantarse y plantar cara. Y aquellos que lo van a pasar peor, los más pobres, que se unan y exigan, que cuenten con nuestro apoyo. Los ricos lo pasarán mucho mejor, como siempre.
Sembla que les sancions estan fent més mal a nosaltres que als russos, i ara, per justificar-se i amagar la realitat, els incompetents polítics de la Unió Europea ens volen imposar una austeritat que és la conseqüència de les seves males polítiques; sempre a remolc dels nord-americans.
Donar sempre la culpa als nordamericans és un acte de victimisme. Implica que no podem deslligar-nos del seu suport. En realitat és que no podem. Quin paper té la UE en la política mundial com a tal. Només França i Alemanya tenen cert poder, la resta som «irrelevates»
Ara resulta que els alemanys han fet el passarell i que les mes altas instancias dels seus govers tenien portes giratories cap a Gazprom i altres.
El nen de la mare frances diu que s´acabat el broquil.
El Powell diu que aixo sera doloros.
Quina colla de satrapas!
I el senyor Foix ens parla de les clases mitjanas que ho pasaran malament. Clases mitjanas? Ja no hi son Sr. Foix. Ara tot plegat queda en una cuspide que cada dia tenen mes diners i poder i una clase que en podem dir precariat que cada vegada es mes extensa i pobre.
Pintan bastos i els sindicats i la que vol Sumar, diuen que la cosa sera de padre y muy señor mio. Al altra banda el caramendi aguanta el riure.
Si la tardor sera de pronostic reservat.
M’agrada aquest final, senyor Foix. «construïr una societat més justa i més equitativa». No sé, i permetim dubtar, que aquesta consigna sigui en les ments dels qui governen, econòmicament parlant, el nostre mon.
Gràcies pels seus escrits, pensaments, reflexions. En soc una fidel seguidora. Bona nit.
Jo conec gent i son uns quants, que no han perdut ni un euro de poder adquisitiu en cap de les darreres crisis. Amb l’excusa de que creen riquesa o la gestionen – he escoltat a un quants polítics aquestes expressions- com si hi haguéssin «intocables» però per dalt.
Però aquesta riquesa no es crea sense el treball d’altres, no surt del no res. No és tracta societats igualitaries, es tracta de saber que la riquesa la generem tots no només alguns de qui es diu «explícitament» que la generen però que sense aquells a qui utilitzen ko podrien fer la O amb un canuto.