Aquella escola de postguerra a Rocafort

Els records d’infantesa són un viatge als racons de la
memòria més personal i més íntima.Cadascú té els seus
que surten de molt endins. L’escola és l’entrada al món
més proper i la primera trobada amb una realitat que surt
de l’àmbit familiar. Jutjar el món d’ahir amb els ulls i amb
els criteris d’avui desvirtua les vivències i l’entorn social
dels temps passats.

Em refereixo a l’escola del poble, la de Rocafort, en els
anys quaranta i cinquanta del segle passat, tot just acabada
la guerra civil de la qual ningú parlava però tothom la
tenia present. Tots sabíem quin era el bàndol en el qual els
veïns s’identificaren durant la república, la guerra i
l’arribada dels franquistes vencedors i autoritaris. No eren
divisions mentals sinó reals tot i que silencioses. El país
vivia en la misèria i la por.

Es parlava català però a l’escola no s’ensenyava. La meva
generació el va aprendre a escriure molts anys més tard,
cadascú pel seu compte, llegint o rebent classes
particulars de persones que ho feien desinteressadament.

Els pocs llibres de text eren tots en castellà, una fotografia
de Franco penjava damunt de la pissarra en una classe
fosca, lúgubre, a la plaça on hi havia també el cafè del
Preixana. Jugàvem a la pilota a mà a la paret de cal Xollat.

La font al costat de cal Foix era visitada per dones per
omplir una galleda d’aigua o d’infants bevent a raig de la
canella. La plaça era un centre social a l’aire lliure. Els
homes feien tertúlies parlant de tot i de tothom. L’escola
de nens ocupava la planta baixa i les nenes pujaven al pis
de dalt. Una diferència remarcable amb els nostres dies és
que hi havia més gent. Els nens i les nenes sumàvem ben
bé una quarantena. Era el boom demogràfic de després de
la guerra i molt abans que els freds, les sequeres i les
penúries obliguessin a molts rocafortins a anar-se’n a les
ciutats.

L’èxode més impactant es produí a partir de l’any
1956 i s’accelerà en començar la dècada del seixanta.
L’escola no era gens sofisticada. Teníem un llibre o dos,
una llibreta, un plumier i un parell de llapis amb una goma
d’esborrar.

Al poble hi havia quatre senyors: el senyor
mestre, el senyor metge, el senyor rector i a vegades
també el senyor manescal. Tenien un tracte preferent pel
fet de ser persones instruïdes. A Rocafort tinguérem la
sort que el mestre assignat fos Ramon Barrull, una
persona íntegra, treballadora, preocupada per ensenyar i
que no feia diferenciació de persones.

Tota aquella generació venia marcada per la guerra i portava al seu
interior vivències que no explicitava. Els silencis, però,
parlaven sense parlar. Se’ns feia escriure en castellà però
se’ns parlava en català. No tinc record que Barrull ens fes
cantar mai el Cara al Sol, llevat d’alguna vegada que
sospitava que podia venir un inspector.

Les nenes tenien la senyora mestra, que col·loquialment
era anomenada la senyoreta. Feien costura, aprenien les
coses elementals, igual que els nois, i jugaven a les seves
coses. A l’escola hi feia fred, que era combatut amb una
estufa de llenya. Cada alumne portàvem un tronc de casa
que es deixava al cabàs de l’entrada i un encarregat
l’anava ficant a l’estufa. Els penellons eren el senyal
inequívoc del fred que es passava a les cases, al carrer i al
camp.

Malgrat aquelles penúries hi havia unes ganes explícites i
mig clandestines de cultura. A casa rebíem el Diario de
Barcelona i en alguna altra, La Vanguardia. La biblioteca
de cal Bellart era mítica, abundant i selecta. El vell Ramon
em va deixar el primer llibre que recordo haver llegit
sencer. La biblioteca només me la va ensenyar una
vegada, era com un tresor tancat amb pany i clau, que
alguns havien tingut el privilegi de contemplar sense tocar
res.

Uns quants anàvem a classes de piano que ens donava el
Josep Maria el Tau. El Josep de l’Espasa, el Ramon del
Blanco i el Josep del Tonet crec recordar que també hi
eren. Una partitura de solfeig damunt del piano
impressionant i un parell d’hores d’assaig de peces molt
elementals.

També es feia teatre en català que omplia la sala de cala
Jauma, esdevinguda cal Placer. L’oncle Josep de cal
Fraret era l’ànima de les funcions que s’assajaven als
vespres. L’oncle feia d’apuntador i la participació era
nombrosa. Recordo la representació de Terra Baixa
d’Àngel Guimerà i un conjunt d’homes i dones
interpretant papers amb un gran voluntarisme.

Hi havia set de cultura i de cultura catalana. Tant és així que els
nois més grans que havien nascut durant o abans de la
guerra anaven a repàs amb el mestre Barrull. Les
caramelles eren una tradició recuperada en què es
cantaven cançons en català i es passava materialment el
cistell que es feia arribar al balcó o a la finestra per tal que
els veïns de casa bona aportessin uns quants ous, una
petita mona, o una tauleta de xocolata.

Els jocs preferits pels nens eren els patacons i les boles.
També les baldufes. Alguns tenien bitlles. Els patacons
més valorats eren els que es feien de les cartes ja gastades
i que el Preixana ja no podia oferir als que anaven a jugar
a la manilla, el set i mig, el subhastat, l’escambrilla o el
truco. Sempre hi havia algú en un racó del cafè matant el
temps i fent el solitari amb les seves trampes rituals.

Vull remarcar l’afany d’aprendre de joves i grans. Per
oblidar el que havia passat i per no perdre la identitat
cultural que era amenaçada per un règim totalitari. Hi
havia més gent i també més comunicació personal entre
tothom. No es tenia pressa i s’enraonava llargament.

Teníem una escola adusta, primitiva, perquè els temps
eren durs i els mitjans econòmics inexistents. S’haurà
d’estudiar la resistència de nuclis de persones que
dedicaven moltes hores a preservar el llegat cultural que
estava amenaçat. I ho feien sense subvencions ni ajuts de
cap mena. Enmig d’aquelles precarietats es mantenia un
teixit invisible però real per refer-se de les destrosses
sofertes.
Publicat a Llibres i Lletres

Butlletí de la Biblioteca de Sant Martí de Riucorb, octubre de 2022.